El meu discurs de Nadal

Sembla que no hi hagi cosa menys segura i potencialment més efímera que les tradicions. Poden ser de mort lenta. Poden imposar-se d’un dia per l’altre. A Barcelona se celebraven uns carnavals espectaculars fins a la guerra. Després el franquisme els va eliminar. Amb el canvi de règim es van tornar a celebrar, però de manera pàl·lida. Jo crec que han decaigut definitivament.

Tampoc fa gaires anys que van entrar de sobte als Nadals espanyols aquelles plantes de fulles vermelles, Poinsettia es diuen, i són per tot arreu com una plaga triomfal. 

De sobte se celebra Halloween, el 31 d’octubre. Aquesta tradició es va originar a Irlanda amb naps tallats que suposadament servien per espantar els mals esperits, i quan la tradició va arribar als Estats Units, on tot es fa a gran escala, es va adaptar a les carabasses. D’aquí ens ha arribat. Apareixen per tot arreu aquestes carabasses buidades, de somriure esdentegat, i dins una espelma.  

No crec que faci més de 10 anys que se celebra el Black Friday. 

Uns 30 o 40 anys fa que se celebra el Dia de la Mare: jo el vaig veure irrompre, era una festa tan descaradament comercial que vaig creure que no arrelaria. Doncs bé, no només va arrelar, sinó que, passats uns anys, a la seva estela va arribar, i es va imposar, el Dia del Pare. També és ja una tradició nova el Dia de l’Orgull Gai. Els diners que es treuen a la gent amb aquestes tradicions de nova fornada són tan sensacionals que està en caure el dia del cunyat. 

Els Reis Mags són substituïts pel Pare Noel. Ja fins i tot es veuen desfilant per Barcelona nens i nenes amb una diadema amb banyes d’ants, un animal del tot estrany al nostre hàbitat, a la nostra experiència i a la nostra memòria. 

Una tradició exitosa i que és molt copiada per tothom és el discurs de Nadal televisat --“televisat per televisió a la tele”, com diria Catarella, l’ajudant ximple del comissari Montalbano--, del cap d’Estat de torn.

Fan una mica el ridi els analistes que comenten o critiquen el que el Rei va dir o va deixar de dir aquest any. Perquè el contingut rai. El sentit d’aquest discurs no és revelar al poble veritats ignotes, ni molt menys sorprendre el personal donant mostres de magnífica desimboltura i oratòria. No, és un sentit només simbòlic, repetitiu i tranquil·litzador: aquí no ha passat res, i tornem-hi. 

Jo hi estic a favor: mentre el Rei deixi anar el seu discurs cada any, i Bob Dylan no es mori, ja m’està bé i aquí m’hi apanyo. 

Però aquesta tradició del discurs no només m’agrada a mi. Tant d’èxit té i ha tingut el discurs del cap d’Estat, tot i ser, per la seva pròpia naturalesa, necessàriament innocu, que el president del Govern també deixa anar el seu, i així mateix han copiat la tradició els 17 presidents de les respectives autonomies. Aviat ho faran els alcaldes, a les televisions municipals. 

És tal l’èxit (almenys aparent) del discurs televisat de Cap d’Any, que jo mateix he decidit sumar-m’hi a la tradició, i he entrat en negociacions amb TVE i TV3 perquè em reservin uns minuts el dia 31 de desembre, per adreçar-me a la nació. 

De moment aquestes negociacions s’han revelat estèrils, i fins i tot es podria dir que han trobat el silenci per resposta.

Ja que (de moment) no disposo d’un canal per poder-me adreçar a la humanitat, he decidit pronunciar el meu discurs per escrit i adreçant-me només a un públic selecte i privilegiat: els lectors (i lectores) de Crónica Global. Espero que la tradició que avui inicio amb aquest primer discurs es prolongui durant molts anys, i que les meves paraules portin als lectors confort i serenitat. 

“Lectores, lectors. Bona nit. És amb profunda satisfacció, i no menys profund sentit de la responsabilitat, que m’atreveixo a acostar-me a les vostres llars, per transmetre-us un missatge institucional, meu. 

Comparec davant vostre amb molta alegria de retrobar-me amb vosaltres, un any més. En aquestes dates tan assenyalades, en què les famílies procuren reunir-se, en què trobem uns instants de pau en la brega quotidiana, uns instants per somriure’ns, per abraçar-nos, per gaudir de la mútua companyia, vull transmetre-us un missatge de pau, amor i confiança en el futur.

En el passat hem hagut d’afrontar serioses dificultats, però tots junts, amb esperit cooperatiu i empatia, amb el nostre talent, amb el nostre esforç, les hem afrontat. Així serà també amb els obstacles i dificultats que ens trobem en el futur. 

És fonamental la cooperació, la solidaritat, la tolerància i la generositat, sobretot amb els qui més pateixen. Hem d’evitar els recels injustificats, apaivagar els rancors, negar-nos a l’enveja. No siguem tafaners i difamadors, al contrari, parlem bé dels altres. Substituïm els rampells de còlera, per més que a vegades ens semblin justificats i que ens sobrin els motius, per cordials somriures. 

Sapiguem perdonar i oblidar els greuges rebuts. No esperem recompensa per les nostres bones accions: perquè la millor recompensa és la satisfacció d’haver fet el bé. 

Sapiguem compartir generosament tot el que tenim amb el proïsme, amb el necessitat, encara que reservant-nos, és clar, per a nosaltres, tot allò que legítimament mereixem i necessitem.

Gaudim dels agradables raigs de sol, tan generós amb el nostre país! I els dies de pluja, procurem posar-nos a cobert, ja sigui amb un barret, una gorra o una caputxa, ja sigui amb paraigua i gavardina. O bé ficant-nos al primer bar que trobem pel camí. 

I res més, estimats lectors i lectores. Des del fons del meu cor, us dic: Bon Nadal i un feliç Any Nou”.