El feminisme identitari contra Soto Ivars
"El llibre no nega la violència masclista; qüestiona la manera en què s'ha construït un relat oficial que la instrumentalitza, la simplifica i l'eleva a dogma"
La gran polèmica suscitada pel llibre Esto no existe: Las denuncias falsas en violencia de género (Debate, 2025), de Juan Soto Ivars, s'ha volgut tancar, de manera interessada, en un marc estret i moralitzant, com si l'objecte de l'assaig fos minimitzar la violència contra les dones o qüestionar-ne l'existència. Res més pervers per desactivar una crítica incòmoda. Perquè el llibre no és, en essència, una discussió estadística, sinó una impugnació de més abast: la del feminisme identitari —o il·liberal— convertit en ideologia d'Estat a l'Espanya del segle XXI.
S'ha de començar per una obvietat que es nega sistemàticament: discutir una política pública no equival a negar el problema que diu combatre. El llibre no nega la violència masclista; qüestiona la manera en què s'ha construït un relat oficial que la instrumentalitza, la simplifica i l'eleva a dogma.
Un relat que no admet matisos, que desconfia de l'evidència empírica quan resulta incòmoda i que ha colonitzat el debat públic fins a transformar qualsevol discrepància en sospita moral.
L'obsessió amb la polèmica sobre les denúncies falses funciona així, com una cortina de fum. Soto Ivars discuteix dades i ho fa amb documentació, però el seu objectiu és més profund: mostrar com el feminisme institucional ha derivat cap a una ideologia il·liberal que ha substituït els principis de l'Estat de dret per una lògica identitària.
Una lògica que relativitza la presumpció d'innocència normalitza l'excepcionalitat jurídica i concep la llei com a eina pedagògica i punitiva en comptes de fer-ho com a garantia universal. El problema no és només si existeixen abusos processals, sinó que s'hagi construït un sistema polític impermeable a qualsevol revisió crítica.
En aquest sentit, el llibre és un assaig que obliga a una revisió profunda d'idees que molts, entre els quals m'incloc, donàvem per bones, i que gairebé ningú s'atrevia a qüestionar. Perquè dissentir tenia un cost massa alt: ser etiquetat de masclista i, políticament, amic de Vox.
Soto Ivars posa paraules, dades i arguments allà on durant anys han regnat el silenci prudent, l'autocensura o l'acceptació resignada d'un marc ideològic presentat com a moralment inapel·lable.
La reacció contra el llibre confirma, paradoxalment, la seva tesi. No se'l discuteix amb arguments, sinó amb desqualificacions. No se'l rebat: se l'assenyala. Es parla de “blanquejament” o “negacionisme” com si estiguéssim davant d'una heretgia i no davant d'un assaig crític.
Aquesta resposta revela fins a quin punt el feminisme identitari ha deixat de ser un corrent polític per convertir-se en un sistema de creences protegit pel poder. I tot sistema de creences necessita heretges per reafirmar-se.
En aquest context s'entén el cas del periodista Fidel Moreno a Radio Nacional de España. Després d'esmentar en una tertúlia l'existència de denúncies falses a propòsit del llibre de Soto Ivars, Moreno va ser objecte d'un linxament digital promogut, entre d'altres, per una companya de taula i va acabar sent acomiadat del programa.
Més enllà de l'anècdota personal, l'episodi retrata un mecanisme ja establert: la substitució del debat per la pressió, de l'argument per la denúncia pública, de la discrepància per l'expulsió simbòlica.
No es va tractar de rebatre el que es va dir, sinó de castigar el fet mateix de dir-ho. El missatge és inequívoc: hi ha temes sobre els quals es pot parlar i d'altres sobre els quals convé guardar silenci. La frontera no la marca la llei ni el rigor intel·lectual, sinó l'ortodòxia ideològica del moment. I qui la creua assumeix el risc de la cancel·lació, fins i tot en mitjans públics que haurien de garantir el pluralisme.
El llibre documenta com aquesta lògica ha impregnat l'espai públic: estadístiques utilitzades de manera selectiva, lleis avaluades per la seva intenció i no pels seus efectes, i una pedagogia moral que divideix la societat en identitats enfrontades. L'home com a subjecte sospitós; la dona com a subjecte tutelat. L'esquerra, en assumir aquest marc, ha renunciat a la seva tradició il·lustrada i garantista per abraçar un identitarisme punitiu que empobreix la democràcia.
Res d'això implica negar la violència contra les dones. Implica quelcom més exigent: sotmetre les polítiques públiques a l'escrutini racional, preservar les garanties i rebutjar que una causa justa serveixi de coartada per erosionar principis bàsics del liberalisme democràtic.
Per això el llibre de Soto Ivars enutja. I per això, episodis com el de Fidel Moreno no són excepcions, sinó símptomes. Tots dos retraten el clima de polarització que s'ha instal·lat a Espanya, on dissentir es confon amb agredir i on el feminisme identitari, elevat a ideologia d'Estat, es protegeix no amb arguments, sinó amb silencis forçats. En una democràcia madura, aquest hauria de ser el veritable motiu de preocupació.
