Brussel·les trepitja el fre verd: les normes que la Comissió Europea està retardant i per què importa

La Comissió Europea ha començat a modular la seva ambició climàtica. Sense grans anuncis ni rectificacions formals, Brussel·les està introduint retards, flexibilitats i matisos en algunes de les normes més emblemàtiques del Green Deal.

El cas del cotxe de combustió és el més visible, però no és l'únic. El missatge que se'n desprèn és clar: la transició verda continua sent un objectiu estratègic, però el seu ritme ja no és innegociable.

Aquest gir no afecta només Alemanya o Itàlia. Espanya, amb un sector automobilístic de gran pes —especialment a Catalunya i altres regions industrials— i amb una aposta creixent per les energies renovables, també es veu directament condicionada per la nova velocitat de Brussel·les.

El que es decideix a la Comissió repercuteix de manera directa en la competitivitat de les nostres empreses i en l'ocupació de milers de persones. La revisió del calendari per a la fi dels motors de gasolina i dièsel és el símbol més evident d'aquest canvi.

Tot i que l'horitzó de 2035 es manté oficialment, la Comissió ha obert la porta a excepcions que permetrien la venda de vehicles de combustió més enllà d'aquesta data si es compensen emissions o s'utilitzen combustibles alternatius.

El veto total es converteix així en una prohibició condicionada. La pressió del sector automobilístic i de països amb un fort pes industrial ha estat determinant. Però l'automòbil no és un cas aïllat. En paral·lel, Brussel·les està alentint o revisant altres pilars del marc regulador verd.

Els objectius intermedis de reducció d'emissions per al 2030 s'interpreten per donar més marge a sectors intensius en energia. Les exigències de reporting en sostenibilitat s'han suavitzat davant el reconeixement que una part rellevant del teixit empresarial no està preparada per complir-les en termini. Les normes sobre cadenes de subministrament i deguda diligència avancen amb més cautela per la por a un impacte directe en costos i competitivitat.

Fins i tot en el desplegament tecnològic i d'intel·ligència artificial es relaxen criteris ambientals per no frenar inversions considerades estratègiques.

El patró és consistent: no s'abandona l'objectiu final, però es redueix la velocitat. Brussel·les busca guanyar temps en un context marcat per la desacceleració econòmica, la competència global i la pressió social sobre l'ocupació industrial.

A curt termini, aquesta estratègia ofereix alleujament a sectors clau i redueix tensions polítiques. A mitjà termini, però, introdueix un risc difícil de gestionar: la incertesa. Quan els calendaris es mouen i els objectius es tornen interpretables, les decisions d'inversió es retarden.

Les empreses que havien apostat de manera decidida per la transformació sostenible veuen com el marc perd previsibilitat. Europa corre així el risc de penalitzar aquells que s'han avançat i de diluir el seu lideratge en àmbits on aspirava a marcar la diferència davant d'altres potències.

Des del punt de vista polític, el cost tampoc no és menor. La sostenibilitat deixa de presentar-se com una estratègia estructural de país i passa a percebre's com una variable negociable en funció del cicle econòmic. Aquest missatge alimenta el discurs dels qui qüestionen el Green Deal i dificulta la construcció de consensos socials estables al voltant de la transició ecològica.

El dilema de fons no és si Europa ha d'avançar cap a un model més sostenible, sinó com gestionar el ritme sense perdre coherència. Retardar normes pot ser una decisió pragmàtica si respon a una estratègia clara i creïble. Però quan la flexibilitat es converteix en ambigüitat, el resultat sol ser paràlisi.

Europa s'enfronta així a una disjuntiva incòmoda: utilitzar aquesta pausa per dissenyar una transició més ordenada, justa i competitiva, o convertir el Green Deal en una suma d'objectius ajornats. La diferència entre lideratge i pèrdua de rellevància es decidirà en com es gestioni aquest temps guanyat.