Els colors dels partits polítics i el seu significat
"En un moment en què la imatge política és més rellevant que mai, els colors no són un detall menor; són, de fet, una de les primeres declaracions d'intencions que un partit fa al món"
Els votants solen pensar que la seva decisió electoral és fruit d'una reflexió racional. Tanmateix, cada cop més estudis indiquen que el nostre subconscient té molt a dir. L'educació, els valors, els eslògans i fins i tot els colors que utilitzen els partits activen codis emocionals que influeixen més del que ens agrada admetre.
Estem acostumats a associar determinats colors amb determinades ideologies sense preguntar-nos gaire d'on sorgeixen aquestes correspondències ni per què el vermell s'ha convertit en el color del socialisme o el blau en el de la dreta conservadora. D'on ve exactament aquest codi cromàtic? I fins a quin punt els estrategs polítics en són realment conscients?
Un origen molt antic
La vinculació entre colors i col·lectius humans és molt anterior als partits polítics. A l'Antiguitat, els colors servien per identificar exèrcits, jerarquies, gremis o religions. Era una qüestió de supervivència: al camp de batalla calia saber ràpidament qui era amic, qui era enemic i a quin regiment pertanyies.
També reflectien estatus: a l'antiga Roma, els magistrats portaven la toga porpra; a l'Edat Mitjana, l'heràldica i les confraries codificaven identitats familiars, religioses o professionals. Aquesta associació entre color i identitat és profunda i persistent.
Quan els colors es polititzen
A partir dels segles XVII i XVIII, els colors comencen a identificar faccions polítiques. Durant les revolucions del segle XIX, el vermell passa a simbolitzar el moviment obrer. No és casual: a l'Europa medieval, la bandera vermella ja designava revolta o emergència; la burgesia francesa havia monopolitzat els tricolors; i el vermell havia quedat associat a les mobilitzacions populars.
El blau, en canvi, evocava estabilitat, ordre i institucionalitat. El verd remetia a la tradició cristiana. I el groc, que en altres cultures és positiu, arrossegava a Europa una càrrega simbòlica negativa, utilitzat com a marca d'exclusió per a col·lectius estigmatitzats.
El segle XX i l'ordre cromàtic contemporani
Al segle XX, els codis es consoliden:
-Vermell per a socialistes i comunistes.
-Blau per a conservadors.
-Verd per a agraris i ecologistes.
-Negre per a feixistes i, en un gir històric, també per a cert anarquisme.
Amb la professionalització del màrqueting polític, entre els anys 70 i 90, els partits europeus reforcen aquests colors tradicionals i ocupen els espais simbòlics disponibles. El taronja s'estén entre partits de centre i democristians, mentre que el groc s'associa al liberalisme en diversos països.
L'arribada de la democràcia
La Transició espanyola adopta aquest mapa cromàtic europeu:
-Convergència aposta pel blau i el groc, combinant liberalisme i identitat nacional.
-La UCD comença amb el verd i evoluciona cap a un taronja més discret.
-ERC abraça el groc, coherent amb la senyera.
-La CUP es queda amb el negre i un groc d'origen poc definit.
-Ciudadanos irromp amb el taronja intens.
-Podemos, amb el morat diferenciador.
I arribem als nous partits catalans i a les pròximes eleccions
Aquí és on la cosa es posa interessant --i on torna el dubte inicial: realment hi ha una reflexió profunda al darrere o els colors s'escullen perquè “queden bé”?--.
A més dels tradicionals PSC i PP, Aliança Catalana, la sorpresa ascendent, ha optat per un blau propi, diferent del conservador clàssic. Però sorprèn que no incorpori cap altre color, quan bona part de la nova dreta europea està virant cap a paletes més cuidades per suavitzar la imatge i ampliar votants. Si vol disputar l'espai de Junts i ERC, potser un toc cromàtic addicional no li aniria malament per rebaixar agressivitat i ampliar el seu abast emocional.
Junts, en canvi, per diferenciar-se de l'antiga CiU, va escollir un turquesa pensat per transmetre renovació, professionalitat i un aire tecnològic i optimista. Però el resultat final és… discutible. Entre “tercera equipació d'un equip de futbol que ja no sap què inventar” i “verd hospital”, costa no preguntar-se si el projecte va néixer refredat o s'ha anat constipant amb el temps. Amb la saturació actual dels CAP, no sigui que algú confongui la seva seu amb un centre mèdic acabat d'inaugurar. Es comença amb un verd hospital i s'acaba fent cordons sanitaris.
Segons les enquestes recents, el groc d'ERC i de la CUP podria no ser suficient per contenir l'ascens d'Aliança Catalana. Potser, ara que alguns dirigents d'ERC semblen preferir un front d'esquerres ampli més que la batalla per la independència, els tocaria reforçar el vermell --però no el de les quatre barres, sinó un de més intens i d'impacte sorprenent--. Perquè no oblidem que el groc també s'ha associat a la traïdoria --traïdoria que alguns independentistes els retreuen--.
La CUP potser hauria de replantejar-se abandonar el negre revolucionari, atès que en deu anys només ha llançat una sabatilla, bloquejat la presidència de Mas i les seves joventuts “revolucionàries” han atacat un ancià en un acte polític d'un altre partit. Els seus votants, si volen més marxa revolucionària, segons les enquestes la buscaran en altres formacions.
El poder dels colors en política
Els colors continuen transmetent missatges potents, sovint més que els eslògans i fins i tot més que els programes. Les emocions que desperten són immediates i, en molts casos, inconscients.
Per això, una elecció cromàtica encertada pot reforçar un projecte polític. Una de mal escollida pot confondre'l, diluir-lo o contradir-lo.
En un moment en què la imatge política és més rellevant que mai, els colors no són un detall menor. Són, de fet, una de les primeres declaracions d'intencions que un partit fa al món.
