Tancament judicial

El Jutjat d'Instrucció i Primera Instància plaça 2, actual denominació del que abans era el 2 de Coslada, que és mixt, s'ha vist abocat a tancar parcialment la seva oficina civil. Ha abaixat la persiana per als assumptes civils que no afectin urgències.

En concret, mitjançant providència de 14 de desembre de 2023, ha decidit “suspendre tots els procediments civils a excepció dels assumptes de família, incapacitats, internaments i desnonaments en què la part actora sigui persona física”. La mateixa resolució ha estat dictada a la resta de procediments civils no exceptuats. 

El jutjat ha efectuat la faramalla anual, que és una mena d'inventari dels assumptes pendents de cada sala. Els jutjats mixtos (que porten assumptes d'instrucció i civils) van amb la llengua fora. Falten jutjats, jutges, personal, instal·lacions. I no en falten pocs.

La reforma de la justícia ha estat totalment ignorada des del principi de l'Estat de dret el 1978. Començant per la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985, tan esbombada per Alfonso Guerra amb aquells aires de suficiència i aixecament de cella quan va dir, molt ufà ell, allò de “Montesquieu ha mort”.

Es referia a l'eliminació de la independència judicial pel fet que els membres del Consell General del Poder Judicial són elegits per les Corts Generals (Congrés i Senat), que designen els vocals per a un període de cinc anys.

Dels 20 vocals, 12 han de ser jutges o magistrats i vuit més juristes de reconeguda competència. Un dels vocals va ser el difunt i condemnat per suborn magistrat Luis Pascual Estevill. Jutgin vostès mateixos si aquest senyor tenia reconeguda competència…

La faramalla del Jutjat 2 de Coslada és conseqüència de l'acoblament de la polèmica Llei Orgànica 1/2025 de mesures en matèria d'eficiència del Servei Públic de Justícia. A efectes directes de l'engendre legislatiu que és l'esmentada llei, el primer perjudicat és el públic que ha de litigar.

La més polèmica d'aquestes mesures és la d'instaurar l'obligatorietat d'interposar el que es coneix per MASC; és a dir, Mitjans Adequats per a la Solució de Controvèrsies. Es tracta d'enviar a la part contrària una proposta d'acord i intentar arreglar-ho de grat.

Es creurà el Govern que als advocats, com a interlocutors dels clients, no ens interessa més arreglar la controvèrsia abans d'iniciar un procediment judicial… Es creurà el Govern que, avui dia, pràcticament totes les demandes no venen ja amb un requeriment previ intentant aquest pacte previ…

Amb els MASC tan sols s'ha endarrerit i encarit l'accés a la justícia. Únicament ens trobem amb un requisit de procedibilitat per a l'accés a la justícia. Només a Barcelona, el dia abans de l'entrada en vigor de l'obligació dels MASC (3 d'abril de 2025), el Jutjat Degà de la nostra ciutat va rebre una allau de 20.000 demandes civils. Resultat? Col·lapse total.

S'endarrereixen les coses un mes i el retard judicial segueix avançant. Hi ha jutges que ja ni apareixen pel seu jutjat, només per als dos actes processals obligats en els procediments civils: l'audiència prèvia i la vista del judici.

A Barcelona es fixen els judicis amb un any o any i mig de diferència des de la interposició de la demanda. I som uns afortunats. A Sevilla, la mitjana per a la fixació de l'audiència prèvia a la vista del judici s'està allargant gairebé dos anys. A Madrid tinc un recurs d'apel·lació interposat des de fa més de dos anys i no tinc ni data per a la votació i sentència. A Vilafranca del Penedès he trigat gairebé un any a què es dicti la primera citació, la d'emplaçament, al demandat. 

Amb aquesta llei, Bolaños (aka “Tancredo Bolaños”) ha canviat la denominació i ampliat la competència de l'Audiència Nacional també a assumptes civils, però sense haver-los creat encara. Per contra, continuen existint els mateixos i escassos sis jutjats centrals d'instrucció i una única sala penal amb dues seccions per jutjar els assumptes penals.

Amb la qual cosa, a més de la incertesa del procediment en si, la víctima i l'acusat, pateixen el que en argot judicial s'anomena la “pena del banc dels acusats”. És a dir, patir un procés llarguíssim sense poder albirar-ne el final.

I un cop s'arriba a aquest final, s'obre la porta de l'infern de l'execució. Per seguir a l'Audiència Nacional, ens trobem amb una única secció d'executòries amb uns gairebé 20 funcionaris i dos lletrats d'Administració de justícia que no donen l'abast per cobrir tot l'àmbit nacional. La justícia que no és ràpida, no és justícia. Per a cap de les parts.

La meva filla m'ha donat una reflexió del filòsof Javier Hervada: “Una de les condicions de la llei és que s'adapti a la realitat social. I la realitat social ha d'estar delimitada per la llei”. Però no hi ha diners ni voluntat per reformar i ampliar l'Administració de justícia.

Sent un Govern tan social, dic jo que una de les principals necessitats bàsiques --i socials-- de la ciutadania (per utilitzar el terme emprat pel des-Govern) és poder gaudir d'una Administració de justícia àgil. Però, és clar, la reforma de la sempre aspra justícia no compra vots.

Els vots els aconseguia la Paqui fent feliços els dependents d'El Corte Inglés amb la targeta de Servinabar. Els vots s'obtenen anunciant ajudes i pagaments, encara que dues de cada tres persones en situació de pobresa extrema no rebin aquestes ajudes o a La Palma continuïn vivint en barracons.

Els vots sorgeixen de les subvencions a associacions d'activistes desorientats que després han de ser repatriats. O donant-los a sindicats o partits que es manifesten quan sona el telèfon per deslegitimar els magistrats que condemnen tot un fiscal general amb la pena mínima (dos anys d'inhabilitació). 

Aquests mateixos ciutadans indignats obliden que va ser la mateixa Sala Segona del Tribunal Suprem i que dos magistrats (Juan Ramón Verdugo i Antonio del Moral) de la condemna a Álvaro García Ortiz van ser els mateixos que, el 2020, van condemnar Francisco Correa i Pablo Crespo a penes de fins a 51 anys i 37 anys i mig de presó respectivament, i a Luis Bárcenas a 29 anys pel cas Gürtel.

Que jo recordi ni un sol polític de cap color es va entossudir llavors a sostenir la innocència dels condemnats per la Gürtel ni va demanar que el poble sortís al carrer tal com ha fet Yolanda Díaz imitant l'“apreteu, apreteu” de Torra.

Sort en tenim que a Espanya hi ha tants entrenadors de futbol de barra de bar com juristes del taxi: tothom opina sense tenir ni la més mínima formació sòlida futbolística ni jurídica. El fet d'haver jugat a futbol o haver participat d'alguna manera en un judici no et concedeix ni el títol d'entrenador ni la llicenciatura en Dret.