Juan Soto Ivars denuncia les denúncies falses

Fa un parell d'anys em vaig trobar un amic meu, advocat (i molt bo, per cert). Anava aclaparat: “Defenso una dona en un cas de divorci i m'ha dit que si el seu marit, a qui ara detesta, no es presta a donar-li-ho tot –i va subratllar el “tot”: pis, hisenda, custòdia dels nens—, li posàvem una denúncia per violència de gènere en l'àmbit familiar i li arruïnàvem la vida. Que l'hi digués. "Ella és una dona d'una fredor glacial i està plena d'odi, i jo estic convençut que el marit és totalment innocent, però haurà de donar-li-ho tot”.

Li vaig preguntar si aquell cas d'aprofitar-se torticerament d'una llei (la Llei Integral de Violència de Gènere) era una excepció o el típic. Em va respondre que les denúncies falses en aquest context eren el pa de cada dia als jutjats. Sovint els jutges les descobreixen, però poques vegades es fa carregar a la falsa denunciant amb la responsabilitat del seu delicte.

El lector probablement té present el “cas Errejón”: la denúncia per agressió sexual contra el polític d'ultraesquerra per part de l'actriu i presentadora Elisa Mouliaá, que arribarà aviat davant el tribunal. Encara que l'absurd relat dels fets per part de l'actriu, les declaracions dels testimonis a la famosa festa a la qual tots dos van assistir la nit dels fets, i les posteriors converses per whatsapp de l'actriu amb una de les seves amigues, així com l'intercanvi de whatsapp que ells dos, Mouliaá i Errejón, van mantenir en els mesos següents als fets, deixen molt clar que ella falseja els fets: que la seva denúncia és falsa.

Tot i així, de moment, la carrera política d'Errejón ha estat destruïda i, segons com surti el judici, pot acabar a la presó.

La qual cosa, sens dubte, té un aspecte divertit, ja que és el mateix Errejón qui afirmava el 2020 que “no hi ha denúncies falses. Hi ha una dreta fanàtica la feina de la qual és criminalitzar les dones.” Ara és ell l'amençat per una cosa que suposadament no existeix, excepte en les fantasies dels fatxes!

Vaig conèixer Juan Soto Ivars fa 10 o 15 anys, a Barcelona, quan ell era un jove i desimbolt periodista que començava a la professió. La seva ploma s'inclinava més a l'esquerra que a la dreta, però semblava no casar-se amb ningú i havia publicat un parell de llibres, a més de columnes enginyoses a El Confidencial.

Ara té 40 anys, viu als voltants de Madrid i ha publicat no sé si una dotzena de llibres de tota mena --assaigs, alguna novel·la--. L'últim que acaba de sortir, Això no existeix, subtitulat Les denúncies falses en violència de gènere, a edicions Debate, l'ha posat en el punt de mira. Algunes fanàtiques ultrafeministes l'acusen de masclista irredempt i de mentider colossal (això no existeix!, com deia Errejón fins que li va passar a ell), el persegueixen a les xarxes socials i a la televisió, reclamen a les llibreries que no posin a la venda tan cavernícola i falsari pamflet.

Ell –ja he dit que és un tipus desimbolt— ho celebra, perquè amb els seus intents goebbelsians de cancel·lar-lo fan del seu títol una profecia autocomplerta, i perquè en pintar-li la caricatura d'un fatxa irredempt, “m'estan venent el llibre”, li fan publicitat. És allò de Dalí: “Que parlin de mi, encara que sigui bé”.

Però el llibre, que acabo de llegir, i que confirma, amb nombroses entrevistes suculentes i una infinitat de dades (90 atapeïdes pàgines de notes referencials compulsables), el que em va dir el meu amic l'advocat del primer paràgraf: no és un pamflet masclista, precipitat i desinformat, sinó una sòlida feina de diversos anys sobre un tema candent que s'intenta silenciar: “Això no existeix”.

L'autor, no sé si cal aclarir-ho, no és insensible al dolor de tantes víctimes de feminicidi consumat o intentat, d'abusos greus o dels anomenats “micromasclismes” lleus i quotidians que moltes dones suporten pel simple fet de ser dona, fins i tot en un país destacadament liberal i paritari com el nostre (això ho dic jo), comparat amb la major part del món.

Passa que el seu llibre no tracta d'aquest mal, com tampoc de la guerra al Sudan o de la trista solitud dels avis. Tracta específicament d'una llei espanyola creada (suposem que de bona fe) per brindar protecció a la dona, però tan mal feta, tan esbiaixada, que s'ha convertit en una eina utilíssima per esbiaixar els judicis i destruir la vida de milers d'homes innocents.

La majoria de nosaltres som conscients que el món està ple de bones i males persones, i que hi ha cabrons, narcisistes i aprofitats tant en un sexe com en l'altre. Cert ultrafeminisme, en canvi, parteix de l'a priori que l'home és en essència un violador, i la dona un ésser de llum, i es pregunta: Per què voldria una dona arruïnar la vida d'un home amb una denúncia falsa?

Soto Ivars respon amb una bateria de motius d'aquestes denúncies que “no existeixen” però existeixen, tots i cadascun amb la seva corresponent referència documental. Acabo amb aquesta bateria (pàgina 197):

“Sense fer servir la imaginació, i només amb casos en què la denunciant va confessar la seva mentida o la van enxampar, podria fer-ho per ocultar una infidelitat al seu xicot, o per por que el noi amb qui s'ha embolicat difongui un vídeo porno que van gravar junts, o per evitar que el seu ex conegui una altra dona, o per por d'haver quedat embarassada, o perquè necessitava una excusa per arribar tard a casa dels seus pares, o perquè li va donar la real gana per muntar un número i sentir-se arropada, o per despit quan el famós no volia seguir de festa amb ella, o per odi a un home que la va abandonar, o per defensar el seu xicot després que aquest hagués agredit el denunciat, o per ideacions paranoides, o perquè no volia viure amb la seva mare i la seva nova parella, o per treure-li la custòdia al pare del seu fill, o com a represàlia perquè el seu ex la va denunciar per incomplir el règim de visites, o per fer-se perdonar per l'amiga amb el marit de la qual s'ha ficat al llit, o per tenir tan assumit el feminisme victimista que aspira a participar de l'onada justiciera, o per ràbia, o per ‘els meus nervis i enfados’, o perquè l'hi va dir la seva advocada”.