Oriol Alba (Cecot): "Catalunya fou un nucli industrial sense tenir grans recursos. Avui pot tornar a ser-ho, però ens falta visió"

Oriol Alba és secretari general de la patronal catalana Cecot, una organització amb seu a Terrassa que agrupa més de 45.000 empreses i 150 col·lectius empresarials. En un moment de profunda transformació mundial, analitza en una entrevista concedida a Crónica Global els desafiaments estructurals que marquen l'agenda econòmica actual: des de la urgència d'una reforma administrativa i la integració de la IA, fins a l'impacte de l'envelliment demogràfic en l'estat del benestar.

Aquest jove directiu defensa la reindustrialització i el valor afegit com les úniques vies reals per recuperar el poder adquisitiu dels ciutadans i assegurar la competitivitat de Catalunya en la cursa tecnològica global. A més, té el rar costum de ser optimista. Per això, tot i la seva anàlisi crítica, considera que la regió catalana pot recuperar l'impuls econòmic que antigament la va convertir en un dels nuclis més pròspers del món. Només falta una mica de visió a llarg termini. I també una mica d'autoestima.

L'any passat es van marcar com a objectiu avançar en la reforma de l'administració. Què han aconseguit?

Hem vist avenços. Fa un any vam signar un acord amb 300 entitats que va provocar la reacció del Govern, que ha creat una comissió d'experts en la qual treballem en tres àmbits. El primer és avançar cap a una direcció pública professional basada en la meritocràcia. Segon, volem una llei de simplificació de tràmits urbanístics i ambientals, que actualment són el principal coll d'ampolla per a la inversió. I, finalment, cal consolidar la Finestreta Única Empresarial per reduir la burocràcia, tot i que necessitem que els ajuntaments també s'alineïn i s'integrin en aquest sistema.

L'any 2026, quins seran els principals mals de cap per a les empreses associades a la Cecot?

Ens mantenim en un "optimisme moderat" perquè les nostres empreses mostren una bona activitat econòmica, millores laborals i més facturació, però el món és complex i propens a disrupcions. La primera preocupació és la dificultat de trobar treballadors qualificats per cobrir milers de vacants, ja que cal estructurar estratègies de captació de talent, retenció i fidelització de persones. La segona és la creixent inseguretat jurídica en l'àmbit laboral, perquè el Ministeri legisla d'esquena al diàleg social tradicional articulat entre sindicats, patronals i, òbviament, l'administració. Propostes com la reducció de jornada, que s'han pres de forma unilateral, ens preocupen. Els agents socials hem aportat estabilitat econòmica i pau social des de l'inici de la democràcia espanyola fins ara.

Alguna cosa més?

El gran debat és preguntar-nos quina estructura econòmica volem per a Catalunya, Espanya i Europa… En aquesta equació és important parlar de tecnologia, IA, robotització, automatització... És prioritari per a l'economia que les empreses i les pimes industrials aprenguin a produir i a generar riquesa amb aquests mecanismes. I això ho han de fer, d'una banda, per l'escassetat de treballadors que hi ha i, d'altra, per no perdre pistonada en aquesta cursa tecnològica mundial.

La tecnologia destruirà feina?

Al contrari! Permet situar el factor humà allà on és específicament necessari i genera nous llocs de treball. És una grandíssima oportunitat. A més, en un moment d'envelliment de la població, una de les palanques de sostenibilitat de l'estat del benestar és la robòtica i la IA. Hem de ser capaços de generar riquesa per poder repartir-la entre una població molt envellida. Si això no ho fa una màquina, no ho farà ningú.

Però serà un gran repte adaptar tots els treballs.

No és la primera vegada a la història que passa. Sempre que hi ha una disrupció tecnològica, hi ha una generació que se'n veu afectada. Cal ajudar-los amb formació, orientació professional i reubicació de talent. La situació actual és diferent d'abans, això sí. En les revolucions tecnològiques anteriors, solien veure's afectats treballs més manuals, que a priori s'entenien com de menor qualificació. Ara, la IA pot afectar perfils altament qualificats, com un arquitecte, un enginyer o un advocat. En canvi, molts treballs manuals seran indispensables. Serà impossible fer la revolució tecnològica i implementar tota la indústria 4.0 sense electricistes o mecànics.

El món, ara, canvia més de pressa que abans...

La cursa és molt accelerada. Al segle passat, els temps d'adopció de les tecnologies innovadores com la ràdio, la televisió o internet, eren molt més lents. Ara, apareix ChatGPT o eines similars i en poques setmanes tothom les fa servir. Hi ha una cursa tecnològica brutal, sobretot liderada per la Xina i els Estats Units, i Europa s'ha quedat en terra de ningú. Per això, és imperatiu que empreses i Govern s'alineïn, perquè les noves tecnologies s'han d'implantar tant a les grans corporacions com a les botigues de barri.

El PIB creix, però no ho fa el PIB per càpita. Què està passant?

És molt fàcil que el PIB creixi quan creix la població. Que no ho faci el PIB per càpita vol dir que ens estem empobrint. És un miratge estadístic que no reflecteix la capacitat econòmica de la ciutadania. El poder adquisitiu s'ha vist estancat o fins i tot reduït en els darrers anys.

Però els polítics diuen que Espanya va bé.

Catalunya i Espanya s'han mostrat com una de les economies que més ha crescut en els darrers dos anys, molt per sobre de la mitjana europea, però impulsades per una doble combinació: l'increment poblacional i en grau més baix per efecte dels Next Generation. Però el PIB per càpita, la riquesa real de les famílies, fa 20 anys que està estancat. Catalunya era una de les regions que estava per sobre de la mitjana europea i ara estem a la mitjana o una mica per sota, i això que han entrat a la UE països de l'Europa de l'Est, que tenen menor empenta econòmica. El diagnòstic és molt preocupant.

Què ens ha passat?

La nostra estructura econòmica està perdent atractiu i competitivitat respecte al que està passant al món. Aquest és el resultat d'un conjunt de males polítiques econòmiques acumulades, sobretot, durant els darrers 10 o 15 anys. Aquesta manera de governar d'esquena a les empreses, amb missatges contra la generació de riquesa o contra la indústria és el que ens ha portat fins aquí. Hem tingut una administració poc favorable a la generació d'activitat econòmica.

I ara què fem?

La nostra recomanació per a qualsevol governant, sigui un alcalde d'un municipi o el president d'un país, és que defineixi exactament un pla d'estímul econòmic que permeti construir una economia de més valor afegit i generar riquesa per, després, actualitzar i modernitzar els mecanismes de distribució d'aquest mateix capital.

És interessant que parli de modernitzar. Tan enrere ens hem quedat?

Som hereus d'una economia industrial en la qual els mecanismes de distribució de riquesa eren principalment dos: els impostos i els sous i salaris. Però ara som els pares d'una nova economia digital on aquest model no té per què continuar sent igual de vàlid. Ara hi ha empreses tecnològiques capaces de generar molta riquesa amb una ràtio molt menor de treballadors i, per tant, necessitem nous elements per distribuir aquest capital. Alhora, hem de ser capaços de generar una economia de molt més valor afegit, més industrialitzada, innovadora, diversificada i internacionalitzada per tenir capacitat de millorar la vida de les persones. I no cal anar gaire lluny: les economies que millor van sortir o van reaccionar després de la Covid van ser aquelles que tenien més indústria i capacitat estratègica per reaccionar davant una disrupció d'aquesta magnitud.

I encara som a temps de reindustrialitzar Catalunya?

És clar. Les economies més industrialitzades, més dinàmiques, més internacionalitzades, amb esperit emprenedor i amb capacitat innovadora són les que, a priori, millor podran afrontar el segle XXI. I a Catalunya tot això li és propi! Tant per la nostra herència i tradició com per la nostra situació actual econòmica i geogràfica, la capacitat que tenim de generar talent o les possibilitats innovadores. Tenim tots els elements per ser una regió guanyadora. Falta creure-s'ho, impulsar-ho i desplegar polítiques i una capacitat institucional que ho acompanyi.

Pau Vila (Institut Ostrom): “Els jubilats ja cobren més que la majoria de treballadors, el pacte social s'ha trencat”

…

Necessitem indústria! I, un cop la recuperem, ja debatrem tots els atributs que siguin necessaris i propis d'aquests temps: una indústria sostenible, inclusiva, responsable, amb valors de compromís en la lluita contra el canvi climàtic, de governança, etcètera. L'economia terciaritzada ens està portant a un país de baixos salaris i de precarització laboral més elevada.

Podem atreure inversions amb una fiscalitat tan elevada com la que patim?

Avui dia patim una pressió fiscal altíssima. Aquests impostos no estan orientats a incentivar o generar res, sinó que són recaptatoris. Però, si continuem així, signaríem aquesta fiscalitat d'aquí a uns anys, perquè malauradament l'horitzó pinta encara pitjor.

Pitjor?

És complex. Davant el repte demogràfic que tenim, cada any es jubilen més persones que les que entren a la població activa. Cada cop menys cotitzants han de mantenir ja no només als jubilats, sinó també als aturats, els menors d'edat, els incapacitats, els malalts i a totes les persones dependents del sistema públic. En aquesta projecció a futur, això s'agreujarà encara més per l'envelliment de la població i la manca de natalitat. La recepta fàcil que han practicat les darreres dècades és estrènyer cada cop més la classe treballadora, els autònoms, el petit empresari i els empresaris en general. La sostenibilitat de la societat del benestar es manté a força d'asfixiar tots aquests col·lectius. Si aquesta continua sent la recepta, es generen desincentius, no només a la feina sinó a l'atracció de noves iniciatives empresarials i a la captació d'inversió estrangera. Per això a la Cecot diem que, si continuem així, d'aquí a 20 anys mirarem enrere i pensarem que vivíem en un paradís fiscal.

Si no se soluciona el problema de l'envelliment de la població, tot el sistema està en dubte…

Hi ha un risc de fallida de la societat del benestar per una tensió en les finances públiques. Hi ha algunes palanques a activar: fomentar la natalitat, que és difícil. Després, l'accés a l'habitatge és clau, perquè si els joves no s'emancipen, no tenen estabilitat laboral ni habitacional i, per tant, no poden iniciar les seves famílies. I, també, la immigració. La necessitem per complementar aquesta força laboral que no ha nascut i no existeix a Catalunya. Però presenta reptes importants; ja no només culturals, sinó en la capacitat que tinguem d'absorbir aquests nouvinguts: habitatge, mobilitat, infraestructures en general, que no les tenim encara preparades.

Però els immigrants també envelliran algun dia.

Sí, és tirar la pilota endavant. És un recurs immediat, però no és la solució. Per mi, la prioritat màxima i urgent és una revolució tecnològica i digital per incorporar aquesta tecnologia i així poder continuar tenint la capacitat de generar economia i riquesa.

Tant vostè com el president de Cecot, Xavier Panés, repetiu per activa i per passiva que aquesta situació compromet l'estat del benestar.

Que la societat del benestar està en perill és matemàtica pura, només cal comprovar la proporció de persones que viuen del sistema respecte a les que treballen i cotitzen. És demolidor que entrin cada dia més persones a la jubilació que al mercat laboral. I si això passa de forma continuada durant 20 anys, on anem? No hi ha un únic instrument que ho solucioni tot. Jo sempre dic que si vols fer bona música has de tocar moltes tecles.

Quines són aquestes palanques?

Hem de parlar d'una política migratòria intel·ligent, amb contractació en origen, orientada a la feina i captació de talent. Hem de parlar d'endarrerir l'edat de jubilació, tenir un debat responsable sobre quina era l'esperança de vida quan es va establir i quina és ara. Hem de parlar de jubilació activa, de jubilació reversible, de flexibilitat laboral. També de formació al llarg de la vida, d'orientació professional per canviar d'àmbit laboral o de reinserir-se. Hem de parlar de conciliació real i d'adequació dels horaris escolars als de la feina.

També hi ha mig milió de catalans vivint fora.

Aquest retorn és indispensable. Alguns catalans van marxar perquè aquí no tenien sortida professional, molts durant la crisi financera de 2008, i han fet la seva vida en altres països. Seria molt intel·ligent crear programes per recuperar aquest talent; que tornin amb els coneixements i capacitats adquirits per tot el món, donant-los facilitats perquè treballin a les nostres empreses o iniciïn activitats pròpies aquí. Aquest col·lectiu reunit representaria avui, per volum, la segona ciutat més gran de Catalunya.

Parlem d'immigració.

La política migratòria no pot ser un tabú. Hem de dir que la nostra economia necessita que vinguin noves persones per treballar, però aquesta immigració ha d'estar orientada a la feina, que és un element d'integració claríssim. Les persones que venen a Catalunya ho fan per necessitat, buscant una vida millor, fugint de situacions dures, de conflictes o crisis. Volen guanyar-se la vida i tenir un futur. I nosaltres hem de transformar aquest desig en oportunitats reals, dotant-los d'una feina. Perquè això passi, hem d'analitzar quins són els llocs de treball que podem absorbir i quins són els perfils demandats per poder anar als seus països d'origen a buscar-los. Un cop aquí, és necessària una formació personalitzada o una adequació dels seus coneixements i competències.

En una recent entrevista en aquest mitjà, l'empresari Pau Vila alertava sobre el caduc model actual de pensions, en què els nous jubilats ja guanyen més que la majoria dels treballadors.

És un tema a vegades impopular, però per responsabilitat l'hem d'abordar. Els jubilats representen un col·lectiu cada cop més nombrós, cosa que genera una insostenibilitat de la societat del benestar. Actualment, el dèficit d'aquest model es cobreix amb apalancament, amb deute públic. Però això genera un conflicte intergeneracional, perquè el que fa és traslladar a les futures generacions –segurament a qui avui té 20, 30 o 40 anys– el cost de pagar les necessitats d'avui. És imperatiu que com a societat reflexionem sobre com mantindrem el sistema de pensions sense continuar asfixiant la classe treballadora amb més impostos. En aquest sentit, torno a la base: és indispensable que reformulem l'estructura de la nostra economia cap a una de més valor afegit, més productivitat i més riquesa per poder-la distribuir.

I afavorir l'estalvi privat pot ser una solució?

En l'àmbit fiscal encara es poden generar molts incentius perquè, sectorialment a través dels convenis laborals, s'incloguin elements d'incentiu a l'estalvi per part d'empreses i treballadors. Culturalment, hi ha molt camí per recórrer en la disciplina de l'estalvi i la inversió dins de les famílies. Hi ha altres economies que ho tenen molt més interioritzat, però aquí sempre hem entès que l'Estat s'encarregaria de la jubilació; també perquè venim d'una tradició on segurament tenies una feina per a tota la vida i la casa en propietat ja pagada. Aquesta fórmula avui està en dubte. Qualsevol lector que tingui menys de 50 anys faria molt bé de prestar atenció a la seva economia i començar a planificar-la des d'ara mateix.

Per acabar: hi ha motius per a l'optimisme a Catalunya?

Per descomptat que n'hi ha, només cal veure com som els catalans. Les persones són l'element més important i diferencial per generar prosperitat. La Cecot té la seu a Terrassa, que és un dels cors industrials del sud d'Europa i, a priori, no teníem ni les matèries primeres necessàries, ni els recursos energètics, ni estàvem situats sobre un pou de petroli ni sobre una font de carbó. I, tot i així, vam aconseguir generar una de les regions més industrialitzades i avançades del món. Per què? Hi ha una cultura i unes persones que tenien la capacitat innovadora i emprenedora necessàries per fer-ho possible. Per tant, ara podem fer-ho de nou.

Tenim els ingredients per a això?

Jo crec que el futur pertany a aquelles economies que tenen una capacitat industrial manufacturera que estigui d'acord amb el nou signe dels temps. És a dir, una indústria més orientada als valors del segle XXI, més sostenible i inclusiva. A Catalunya tot això li és propi: tenim centres tecnològics, una base industrial molt potent, una economia orientada al món, una base de talent i universitats i un atractiu que hem de saber jugar, amb una situació geogràfica esplèndida. Hem d'ordenar tots aquests ingredients per fer-ho possible. Vam ser un gran pol industrial sense grans recursos i podem tornar a ser-ho, però ens falta visió i autoestima. Califòrnia ha estat la regió més rica del món els darrers 50 anys i és una platja al costat de muntanyes i desert. A nosaltres què ens frena?