Carles Vilarrubí al Tibidabo dels Andreu

Però ja aleshores la sort està decidida: la generació de Mas, David Madí, Oriol Pujol i companyia ha decidit el salt mortal per pura inconsciència. No entenen, ni aleshores ni ara, que quan l'avantguarda política d'un país fa el ridícul, tot el país fa el ridícul.

Vilarrubí ocupa encara una vicepresidència del FC Barcelona; quedem per dinar al Merbeyé i a les postres truca Bartomeu per explicar-li que el Barça ja està subscrit al grup d'entitats que han pres la davantera. És dia de partit i un servidor acudeix al vell Camp Nou sacsejat per la graderia: ¡in-indé-independencià!

Només són uns milers de veus davant de més de 90.000 possibles, però sembla que tot l'estadi crida el mateix. L'eco és idèntic a l'efecte mirall de les mobilitzacions indepes al carrer; la majoria es queda a casa, però els portaveus del procés diuen que tot el país és al carrer.

Quan baixem rodant el cotxe sobre els rails del Tramvia Blau, m'entra una enyorança d'aquí t'espero. Passem per davant del Frare Blau, l'antiga vivenda dels Salisachs --convertida en restaurant de garrins-- i més avall ens aturem davant de la seu de la Mútua Universal, que presideix el mític Echevarría Puig (Nissan, Endesa, etc).

Ens acomiadem quan falten pocs dies perquè Jordi Pujol reconegui públicament la deixa del seu pare Florenci i el prestigi polític de l'expresident aterri per sempre. L'etapa Bartomeu que acabarà amb el Barça en fallida tècnica manté el costum dels clàssics Barça-Madrid: la nit abans, sopar de picoteig cinc estrelles al domicili dels Vilarrubí-Daurella (la presidenta de Coca Cola); una cita a la qual mai falten ni Florentino, el presi del Real Madrid, ni Isidre Fainé, la cresta de La Caixa. I darrere d'ells una legió seleccionada de primers espases de l'empresa, la cultura i l'esport.

Carles Vilarrubí, que va morir la passada matinada, és l'amic de tothom. Es va convertir en conseller de Telefónica en els pactes CiU-Aznar del 96 i va ser la corretja discreta de Villalonga a Catalunya en el darrer esplendor de la governabilitat. El fil microfònic el va convertir en impulsor central de Catalunya Ràdio i de Entitat de Jocs i Apostes de la Generalitat de Catalunya (EAJA); va inventar el grup d'emissores dels Godó, va fer créixer RAC1 i va posar en marxa la televisió, avui difunta, dels accionistes de La Vanguardia.

Va fitxar per la Banca Rothschild i va aixecar el patronímic germànic --Rot ('vermell') i Schild ('escut')-- entre les empreses familiars catalanes, quan precisaven una OPV a Borsa o una fusió industrial a l'ombra de notari i Registre. Va col·leccionar pintura, pals de golf i receptes d'alta cuina. Va ser l'amic de tothom i va trencar el motlle del vell sector negocis de Convergència --lluny de Banca Catalana i de les apories empresarials de Lluís Prenafeta--, aportant operacions brillants com la consolidació del Deutsche Bank, a la M30 del Vallès tecnològic, en unir els interessos del banc alemany amb Pujol.

Quan els pneumàtics de pluja s'aturen davant La Rotonda, Vilarrubí mira enrere. Ell va ser l'astut CEO de Gran Tibidabo fins a trencar amb Javier de La Rosa, el financer que va introduir a Espanya l'oficina d'inversió de Kuwait (KIO). El nom d'aquella holding marcida, després de l'empresonament de De la Rosa, portava formalment la bonica empremta d'un gran parc --enganxat a l'Hotel La Florida de Goldman Sachs-- que inclouria en el projecte el mateix Port Aventura.

El seu passat es llisca en la infància d'un nen que va somiar la ciutat dels Andreu, els antics amos del Tibidabo bonic; matins suïssos de xocolata i nata, missa al Sagrat Cor, l'avió adormit i la sala dels miralls deformants, al costat dels autòmats que van encisar la imaginació Ernst Bloch, el filòsof de l'esperança.

Algun dia, Carles es va pujar al suport de les roderes d'aquell Cadillac que Salvador Andreu, el farmacèutic de les famoses pastilles per a la tos, va llegar al seu fill Joan Antoni.

Va pensar a recórrer el món, cuirassat en un negre mat amb suports interiors platejats. Es va desfer per la política i es va lliurar temorós en auxili del calamitos procés. Es va enamorar del motor; va viure Le Mans i Indianàpolis i va obrir les cavallerisses del Club de Polo, a l'alta Diagonal, avui desdibuixada.

Fins sempre.