Oasis, els flipats del barri

A la majoria dels equips improvisats de futbol infantils dels anys vuitanta hi havia almenys un flipat. El nano, amo d'una imaginació prodigiosa i una autoestima a prova de bales, assegurava driblar com Maradona, xutar com Schuster o rematar de cap amb la destresa d'Hugo Sánchez. Quan la realitat, és clar, el desmentia, a la resta de l'equip no li quedava més remei que riure's —tendre bullying— i posar-li el malnom que l'acompanyaria de per vida. Avui ve el Koeman? Com li va al nostre Ronaldo?  Doncs bé: pel que fa a la música pop, els germans Noel i Liam Gallagher (Manchester, 1967 i 1972) són aquell nano. Amb una salvetat. A aquests els va sortir bé.

En efecte, els disfuncionals fills de l'indesitjable Thomas Gallagher —un roadie alcohòlic i abusiu del qual es van haver de defensar a cops de puny— asseguraven des del primer local d'assaig a Burnage que serien tan grans com The Beatles. Que vendrien més discos que els Stones. Paperetes en tenien poques. En contra, gairebé tot: l'escassetat lèxica, una mare coratge esgotada que els mantenia amb feines de neteja i un entorn de cerveses tèbies, drogues barates i habitatges socials. Però el que tenien a favor —i el que acabaria salvant-los— tampoc estava malament: la visualització setmanal de Top of the Pops i la lectura a fons dels tabloides musicals de l'època com a bibliografia obligatòria. I la fanfarroneria. El xuleria de barri. La certesa demencial de creure-s'ho.

Al documental Supersonic (Mat Whitecross, 2016, reeditat el 2025 amb material inèdit), s'explica aquell bildgunsroman politoxicòman i sensacionalista –més Trainspotting que Oliver Twist– amb correcció però no gaire pols. Sembla clar que a l'ecosistema on van aparèixer –aquell invent lucratiu del britpop– hi havia molts grups millors que ells. Potser la majoria. Com podien competir aquells dropouts amb l'elegància andrògina de Suede, el cool intel·lectualitzat i sexy de Pulp o el talent intel·ligent dels seus arxienemics Blur?

Oasis Supersonic

Però el cas és que Oasis representen una altra Anglaterra: la dels currantes, les cues de l'atur, els hooligans domesticats i els nanos amb parka verda amb ganes de gresca i lolololo. El 1994 debuten amb Definitely Maybe, un disc que comença amb Rock ’n’ Roll Star. Més clar impossible. El somni de ser estrella sense haver fet res per merèixer-ho. Una megalomania contagiosa, sense prejudicis, que a més sonava bé. Cançons nostàlgiques de només uns nens, que copien riffs i fraseigs dels seus germans grans. Amas d'una posada en escena tan autèntica que desarma: Live Forever, Cigarettes & Alcohol, Slide Away. La premsa groga i el gust dels germans pel bufonesc posen la resta.

Amb el segon disc passa l'inimaginable. Els tios continuen fent cançons que agraden. El xiste –per contradir Morrissey-- continua fent gràcia. Com deia el single de Johnny Coppeland: tot gos té el seu dia. I un bon gos –diem aquí– pot tenir-ne fins a dos: els dos primers discos. Llavors s'enrolen –o els enrolen-- en una guerra contra Blur. El títol What’s the Story (Morning Glory)? era, per cert, una broma privada d'en Noel: un joc entre l'expressió col·loquial què passa, tronco? i l'argot britànic per referir-se a l'erecció matutina (Morning glory). Tot molt subtil, com veiem. El disc, gravat als Rockfield Studios (Gal·les), sona al que és: maldestre, sobreproduït, enganxós. Però també irresistible. Conté l'omnipresent i beneita Wonderwall, Some Might Say; Don’t Look Back in Anger converteix un plagi de Lennon en un nou hit; Champagne Supernova tanca l'àlbum amb set minuts d'aquell aforisme: On eres tu quan ens estàvem drogant?

El 1995, els dos grups més populars de l'escena publiquen els seus nous singles el mateix dia. Country House (Blur) contra Roll With It (Oasis). Londres contra Manchester. Col·legi privat contra absentisme escolar. Aquella batalla la va guanyar Blur. sí, el single era millor. La del talent també, però fins i tot Damon Albarn ho ha deixat clar: “Ja han guanyat”. A Espanya el britpop arriba amb retard però amb gana. Les botigues de discos importen Morning Glory. A la portada del Rockdelux, Blur s'enfronten a Oasis com si fossin el Barça i el Madrid. Les ràdios repeteixen Wonderwall fins a l'empatx. I de sobte, els nanos espanyols de classe mitjana, amb samarreta d'Adidas i Walkman, també creuen que ser de barri obrer mola. Oasis venen aquí més que en cap altre país d'Europa. L'explicació és senzilla: el seu missatge és el somni aspiracional de qualsevol currant. On Blur ofereix ironia, Oasis ven fe.

(What's the Story) Morning Glory

La seva obra posterior és decadència ben documentada: baralles, insults, discos mediocres, separacions i declaracions de vergonya aliena. Fins arribar a avui. Tres dècades després, els autodenominats Caïm i Abel del rock britànic van tornar a la carretera. La gira Live ’25, nascuda, diuen, de la necessitat econòmica d'en Noel després del seu divorci, s'ha convertit en el fenomen nostàlgic d'aquest any. Richard Ashcroft (The Verve) obre els concerts amb Urban Hymns sencer.

Els melòmans de morro fi afirmen que Oasis són dolents. Que no els aporten res i que potser tenen el deshonrós rècord (juntament amb Coldplay) de ser el grup d'èxit mundial amb lletres més mediocres de la història de la música. La majoria dels seus encerts són calcs retro, un riff de Beatles per aquí, una inflexió a la Lennon per allà. Les cinc millors cançons d'Oasis no admeten punt de comparació amb les cançons dels seus precedents.

I tanmateix, la seva gira no va deixar de collir èxits fins al final, fa uns dies. Un Masterplan de manual. N'hi ha molts que, encara que ens costi reconèixer-ho, som del seu equip. O millor: ens agradaria pensar que som del seu equip. Encara que sigui mentida, encara que ells siguin uns milionaris luxuriosos i nosaltres uns iaios de gustos vintage. O potser som del seu equip precisament per això, perquè no hi ha res més de barri que voler fugir-ne i forrar-se per comprar ximpleries (vegeu Lamine Yamal). Com aquells aficionats del Barça o Madrid que, tot i estar desencantats amb la direcció o la política de fitxatges del seu club no poden deixar el seu equip. El fanatisme ingenu com una de les belles arts. 

Què buscaven els estertors de la Generació X en aquella festa de retrobament d'antics alumnes exagerada –i a quins preus: gastar l'extra de Nadal en begudes i la samarreta d'Adidas– mereix un altre article en clau sociològica. Però, ai, quan baixes del metro i tota l'estació canta Wonderwall a crit pelat el cor batega de nou. Perquè aquells quarentons volen formar part de la festa: unir-se a ells per una nit. Abraçar-se a la mediocritat i el basiqueig que triomfa, a la cervesa cara, a oblidar per un moment la hipoteca i la feina alienant.

Per què seguim Oasis? Potser perquè, per un dia, ens permeten renunciar al cinisme. Perquè a vegades no hi ha res millor que deixar-se portar i cantar Wonderwall o Don’t Look Back in Anger  crit pelat en un estadi ple de desconeguts. Un karaoke de classe mitjana envellida on, durant tres minuts, tots som el flipat del barri que al final fa el gol.