Barrie Cadogan, Little Barrie i la infal·lible fórmula del rock robust i amb guitarres

L’hem escoltat moltes vegades sense saber que era ell. Un dels seus riffs —afilats, bruts, vacil·lants— obre la sintonia de Better Call Saul, la preqüela (i alhora spin-off) de la mítica Breaking Bad. La sèrie és millor que l’original –més ambiciosa, més arriscada, més profunda– i explica el procés de degradació del murri estafador Jimmy McGill fins a transformar-se en l’advocat (d’ètica reprovable) Saul Goodman. El guitarrista, cantant i compositor Barrie Cadogan (1975), cabellera a l’estil Javier Bardem a No és país per a vells, és l’autor d’aquesta sintonia i, alhora, el músic de sessió d’alguns dels artistes més populars de la història. Porta, per tant, també una doble vida semblant a la de Saul. D’una banda, és l’abanderat de la puresa artística, enarborant la torxa de la llibertat musical; de l’altra, per pagar la hipoteca –això és un dir– ajuda els mastodonts comercials a afilar el seu so.

La seva banda Little Barrie –la va formar juntament amb Lewis Wharton i Virgil Howe-- és una d’aquelles delícies per a coinesseurs. Nascuda a Nottingham, el seu estil barreja al vas agitador del seu talent i perícia bones dosis de rock alternatiu, soul, funk, garatge-rock i la psicodèlia més desacomplexada. Ja amb el primer lliurament We are Little Barrie, Cadogan presenta les credencials de guitarrista virtuós, però no filigranista. Cadències endimoniades, descàrregues elèctriques i molt d’ofici. Les seves obres posteriors no han fet més que aprofundir en aquests descobriments. Ampliant els colors de la seva paleta fins a altres cromatismes més arriscats. El seu nom s’utilitza com a consigna entre músics i melòmans.

'We are Little Barrie'

Però, en paral·lel a la seva carrera de músic de culte, Cadogan ha desenvolupat una destacada activitat com a sideman i instrumentista de gira en el rock britànic. Com a secundari de luxe de popes com Morrissey, Paul Weller, Primal Scream, The The, Edwin Collins o Liam Gallagher als shows de Knewborth que van despertar la gelosia del seu germà i la posterior reunió d’Oasis. La seva guitarra ha transitat amb naturalitat des del revival mod fins al britpop crepuscular de lololo. Un d’aquells secundaris de luxe imprescindibles en qualsevol salsa. En aquests contextos, la seva guitarra serveix de cola: aporta densitat i elegància sense robar el protagonisme, com aquells actors de repartiment que eleven cada escena sense necessitat d’obrir la boca. El noi per a tot. Bricomania Cadogan.

El seu so és reconeixible des dels primers compassos: aquell rasgueig de pua sec, percutor  –no us perdeu els seus tutorials a Youtube al respecte--; una preferència pels amplificadors vintage i el fuzz vast, de traç gruixut, de canó ample; una economia de notes que remet a mestres com Steve Cropper, Keith Richards i Link Wray, però passada pel filtre àcid de la psicodèlia britànica. En entrevistes Cadogan confessa la seva obsessió per “buscar el punt exacte entre el groove i el caos”, aquell limbe estrany on la melodia guitarra està a punt de desfer-se per, de sobte, reprendre el fil.

Little Barrie ha estat, des del seu debut, el format pertinent per fatigar aquesta obsessió. A Stand Your Ground (2006) arrissa el ris del riff (perdó per l’al·literació involuntària) i endurix el que proposava al primer. A King of the Waves (2011) gira cap a una simpàtica interpretació del surf rock i la immediatesa gairebé de platja;  A Shadow (2014) s’endinsa en un territori més fosc i misteriós, de banda sonora cinematogràfica.

'Stand Your Ground'

Després arriba Death Express (2017), la seva obra més ambiciosa, publicada poc abans de la mort de Virgil Howe, fill del llegendari guitarrista de Yes. Aquest cop paralitza momentàniament el trio, però no Cadogan: la seva aliança amb el productor i bateria Malcolm Catto cristal·litza a Quatermass Seven (2020), una exploració lliure de jazz, funk i psicodèlia, germen directe del seu recent Electric War (2025).

A Electric War, Cadogan sembla haver trobat la seva veu definitiva. Els temes flueixen com improvisacions mesuradíssimes, amb la bateria trencada de Catto –batec irregular a punt de l’ictus, un malalt que es nega a prendre la medicació– i un baix que ressona com si provingués d’un antro dels seixanta: fum, moqueta bruta i món analògic. Però no us enganyeu. No hi ha ni un bri d’artifici, ni nostàlgia sèpia: només la voluntat de seguir empenyent els límits d’un format —el trio de rock— que molts donaven per esgotat. El disc, ressenyat amb entusiasme per la flor i nata de la crítica anglosaxona, confirma que el seu autor ha assolit una maduresa artística insòlita: demostra que l’electricitat, el ritme i la textura poden ser uns recursos expressius tan contemporanis com les filigranes digitals.

En talls com The Spark That Lingers o Static Devotion, la guitarra de Cadogan sembla transubstanciar-se en una veu humana, tremolosa i expressiva; a Circuit Sermon, s’atreveix amb passatges de free-jazz que freguen l’espiritual. Però no tot és solemne. També hi ha moments per a la disbauxa: hereu del funk britànic d’aquells The Meters o The JBs, però passats per un filtre psicodèlic que els fa més conscients, més onírics. Electric War no és un disc fàcil ni busca ser-ho. És una obra que reclama escolta, paciència i fe en la música com a experiència física, gairebé ritual. És Cadogan sent fidel a la seva tradició d’outsider. El resultat és un àlbum que no fa fàstics al silenci, ni a la repetició, ni al risc. Un testament, potser provisional, però ple.

'Shadow'

Però tornem al riff de Better Call Saul, compost juntament amb Wharton i Howe. Va néixer gairebé per accident: la productora els va demanar una trentena d’idees breus i aquell tall sec de guitarra, tot just uns segons, va ser l’escollit. El tema —que a la sèrie dura tot just quinze— és una condensació perfecta del seu estil: twangv, aquell timbre metàl·lic típic de les guitarres dels anys seixanta, i el fuzz amb distorsió gruixuda, saturada i rugosa que converteix cada nota en un brunzit elèctric. En la seva versió estesa, inclosa a la banda sonora oficial, s’escolta com aquest motiu podria transformar-se en una cançó completa, amb el seu crescendo, el seu feedback i la seva melangia.

Hi ha en Cadogan també quelcom d’arqueòleg del so, però mira enrere sense caure en el fetitxisme. En directe, amb la seva Fender Jazzmaster —una guitarra de cos ample, favorita entre els fanàtics del surf-rock— o la seva Telecaster Custom, més afilada, seca i amb aquell clic característic del rock clàssic britànic, rescata l’electricitat primitiva del garage i la combina amb el swing més antic i profund. La seva actitud, però, dista de la del guitar hero de pòster tradicional: no hi ha solos interminables, ni posats atlètics per al pòster de l’habitació adolescent; hi ha precisió, instint i un respecte reverencial per cada cançó.

'Electric War'

Potser per això la seva figura resulta per ara tan elusiva per al gran públic. No és un músic d’estadis. L’esglaó perdut entre Curtis Mayfield i Jack White. El paradigma per als ferotges cadells del nou rock. En una escena saturada d’efectes i pirotècnia digital (Hola, Rosalía!), Cadogan reivindica la puresa del cable, l’amplificador i les mans.

En una de les seves entrevistes declara: “No busco ser virtuós, busco que una nota digui quelcom que una escala sencera no pot”. I aquesta frase resumeix la seva poètica: discret, elegant, inassequible al desànim, fidel a una idea del so com a ofici artesanal. Per això, quan el seu riff esquinça la nostra televisió a Better Call Saul, més que una sintonia o un eslògan, el que escoltem és una declaració de principis. La d’algú que, sense ostentacions, segueix recordant-nos per què la guitarra elèctrica i la seva tradició ha de continuar tenint un lloc preeminent en la música contemporània.