Roman Krznaric: "Trump tergiversa la història, no n'aprèn, i actua com un mafiós"

Roman Krznaric (Sydney, 1971) transmet amb els ulls. Brillen. Connecta amb el seu interlocutor. Assegura que ha volgut, almenys, oferir “esperança”. Considera que és possible anar més enllà, aprendre d’experiències del passat i trobar fórmules per afrontar els grans reptes de la humanitat. És fundador del cos docent de The School of Life a Londres i assessor en matèria d’empatia en organitzacions com Oxfam i Nacions Unides.

Filòsof públic, que escriu sobre el poder de les idees per canviar la societat, ha escrit Història per al demà, mirar el passat per caminar cap al futur, editat per Capitán Swing, amb traducció de Clara Ministral.

Eric Storm: “Preval la atracció de l'estat nació, però estar sols al món ara no és tan agradable”

Krznaric reclama, en aquesta entrevista amb Letra Global, realitzada a la Biblioteca Jaume Fuster, al barri de Gràcia de Barcelona, que a les escoles s’ensenyi “la història aplicada”, en un moment en què la Història es margina en els sistemes educatius. El que ensenya la història, les experiències humanes que indiquen, per exemple, que la democràcia és molt més que la democràcia liberal representativa que ha abraçat Occident. És el que interessa a aquest filòsof, que té clar com hem de veure Donald Trump. “Trump tergiversa la història, no n'aprèn, i actua com un mafiós”.

Els historiadors poden evitar guerres. Ho defensa amb convicció Krznaric en el seu llibre, quan recorda que John F. Kennedy va recórrer a la lectura de Els canons d’agost, de Barbara W. Tuchman, el llibre en què la historiadora relatava tots els errors i malentesos dels dirigents polítics i militars que havien contribuït a la I Guerra Mundial. Kennedy va voler evitar la guerra, en la crisi dels míssils de Cuba. I va tenir molt present Tuchman.

Roman Krznaric, a l'entrevista amb 'Letra Global', a la Biblioteca Jaume Fuster

Què fem amb la història, com la tractem, quan la volen arraconar com a matèria en els sistemes educatius occidentals, particularment a Espanya? “Jo crec més en ensenyar a les escoles una mena d’Història aplicada, amb casos concrets, mostrant que en diferents èpoques les societats han trobat solucions davant greus problemes. Ens hem oblidat que tot aquest llegat és aquí i que cal saber trobar-lo i entendre’l”, assenyala Krznaric, nascut a Austràlia, de família polonesa, i educat en universitats britàniques.

Sobre Espanya hi ha històries que aquest filòsof ha valorat de manera especial. Una d’elles és la del Tribunal de les Aigües de València. “Al llarg dels segles s’ha mantingut, com una forma de dirimir els problemes entre els agricultors. Davant la Catedral, es reuneixen cada setmana, i hi ha dades des del segle XV, amb un tribunal amb membres escollits per votació”, assenyala Roman Krznaric, amb la idea que és possible dirimir conflictes sobre l’aigua, un bé que serà cada cop més escàs, i que enfronta diferents comunitats en molts llocs del planeta.

Roman Krznaric, a l'entrevista amb 'Letra Global', a la Biblioteca Jaume Fuster

L’experiència d’Al-Àndalus també ha interessat l’autor d’Història per al demà. Era tolerant realment l’‘Espanya’ d’aquell moment? “Hi ha una gran controvèrsia entre historiadors. Uns parlen de violència entre comunitats i altres destaquen els processos d’integració i de convivència. És clar que hi havia moments de violència, però hi ha evidència que hi va haver tolerància entre cristians, jueus i musulmans. La gent diversa quan conviu junta arriba a la integració, tot i que pugui haver-hi moments de conflicte. Conèixer l’altre és la garantia de la convivència, per això un ‘mix’ serà cada cop més necessari”, assegura.

Moltes de les lliçons de la història sorgeixen ara amb el mandat de Donald Trump, que insisteix, entre altres projectes, en la compra de Groenlàndia i en la idea que els Estats Units la van deixar a Dinamarca després de la II Guerra Mundial.

Julio Ceballos: “El model liberal democràtic és el millor per a nosaltres quan és eficaç i fa dècades que perd eficàcia”

Sobre Trump sorgeix en la conversa amb Krznaric una idea. El filòsof aprofundeix en el seu llibre en la importància de les “ales radicals” en diferents col·lectius. L’opció rupturista pot beneficiar el reformista que vol canvis, sense provocar desastres. Un cas és el que es va desenvolupar als Estats Units, amb les protestes pels drets civils de la població negra als anys seixanta. A Martin Luther King li va anar bé, segons Krznaric, la pressió dels Panteres Negres, per exemple, que tenien un projecte més ampli, com el de crear un estat per als negres.

Actua seguint aquesta fórmula Trump, com el negociador que demana la lluna per aconseguir després acords més modestos? “Trump podria semblar que segueix aquest joc, però no és així. Pressiona i amenaça tothom. Trump tergiversa la història, com veiem amb Groenlàndia, la manipula, no n'aprèn, i actua com un mafiós, amb tècniques clarament mafioses”.

Una consideració interessant d’aquest filòsof és la que mostra al llibre sobre els cafès a l’època georgiana d’Anglaterra. El 1700 hi havia més de 2.000 cafès només a Londres. Per Krznaric van tenir un paper essencial en l’intercanvi d’informació. Es parlava entre desconeguts, fluïen les notícies de tot tipus. Avui no està tan clar que això sigui possible, amb xarxes socials en què cadascú diu el que vol, però on no es percep una veritable connexió humana, amb la possibilitat de convèncer amb arguments un interlocutor.

'Abundància', el llibre de l'any que vol unir progressistes i conservadors que encara creuen en el bé comú

Cal recuperar aquests cafès, aquesta idea d’un veritable diàleg? “Les persones necessiten conversar entre elles, necessiten temps per argumentar, per intercanviar impressions. Està demostrat que les persones que voten partits d’extrema dreta ho fan perquè creuen que no es compta amb elles, que no poden participar en els processos de decisió. I per això voten partits que volen trencar amb la situació actual. La democràcia que es necessita és la que compta amb la gent, la que permet processos de deliberació, la que inclou els ciutadans i els fa sentir que compten, que es valora el que pensen”, assegura.

Portada del llibre de Roman Krznaric

Però, és clar, els cafès han canviat. Hi ha cafeteries de grans cadenes. Què ofereixen? “Endinsar-se en l’experiència d’aquells cafès de Londres és increïble. La gent volia comunicar-se amb altres i estava disposada a intercanviar impressions i opinions. I la disposició física als cafès ho facilitava, perquè hi havia grans bancs, disposats perquè diverses persones s’asseguessin unes davant les altres. No sé si els bars volen fer aquestes reformes perquè s’assegui gent en espais comuns!”, indica Krznaric, que entén que tot ha canviat massa. Però insisteix en l’exemple per advertir de la manca de comunicació, real, efectiva, entre els membres de les comunitats.

Això porta a una reflexió sobre la democràcia. Com ha canviat la concepció sobre ella? A què s’ha reduït? “La democràcia, és clar, no és només votar cada quatre anys. Hem vist al llarg de la història que la democràcia no es pot entendre només com la democràcia representativa, la democràcia liberal. Cal recuperar aquesta idea de les assemblees, dels espais oberts per debatre i intercanviar".

Vincent Bevins: “Les antigues organitzacions del segle XX han estat destruïdes, la gent està sola

Al llibre hi ha abundància d’exemples sobre ‘altres democràcies’. No es tracta d’evocar de manera reiterada l’experiència d’Atenes. El lector podrà assistir a les deliberacions de les comunitats de Djenné-Djeno, a Mali, o podrà comprovar l’experiència de les ciutats-estat italianes o la de l’Estat Lliure Rètic, a Suïssa. O les formes de govern dels Igbos, a Nigèria. Krznaric assenyala que el poble kurd ha posat en pràctica una democràcia participativa als diferents territoris on ha aconseguit autogoverns basant-se, precisament, en les pràctiques dels Igbos.

Al centre de moltes d’aquestes experiències hi ha el paper de la dona. Cal buscar solucions a partir d’un major protagonisme de la dona? Amb quines experiències? “El moviment de les dones ha estat determinant, i al llibre explico el cas en un estat de l’Índia i a Finlàndia. És indubtable el dinamisme i la força de les dones, que han aconseguit grans avenços per a les seves comunitats. Cal aprofundir en la història i aprendre d’aquestes experiències”.

L’autor d’Història per al demà trenca un tòpic, o una idea molt arrelada. Els canvis radicals arriben quan ja no queda més remei, quan les coses s’han posat molt negres? Sí i no. La història, assenyala, ofereix casos clars. En èpoques de molta escassetat es van desenvolupar pràctiques que avui denominaríem com a pròpies de l’economia circular. És el cas d’Edo, l’actual Tòquio, on s’aprofitava absolutament tot i es reciclava tot el material a l’abast de la comunitat.

Laurence Rees:

Però els canvis també són producte de les lluites constants en el temps. “Això va passar a Finlàndia, amb la construcció de l’estat del Benestar. I ho podem veure aquí, en aquesta biblioteca pública (la Jaume Fuster de Barcelona on es desenvolupa l’entrevista). Hi ha lluites anteriors, dels nostres pares, mares, avis i àvies. Van aconseguir empènyer i fer possible que es construeixin infraestructures que potser ens semblen lògiques, però que no ho eren en temps passats”.

Canvis radicals i menys reformes? El filòsof respon sense prejudicis. En algunes qüestions no sembla raonable la reforma, com tot el relacionat amb el canvi climàtic. “Aquí caldria actuar amb celeritat, no podem esperar. L’exemple clar és el moviment per l’abolició de l’esclavitud. Els propietaris d’esclaus volien un període llarg d’adaptació i fortes recompenses. Això no era sostenible. I els sectors que anomenem sota l’etiqueta d’ala radical, dins d’un determinat moviment, són necessaris, com es va comprovar amb la lluita pels drets civils als Estats Units. Luther King sabia que els Panteres Negres obrien espai al moviment i van ser importants per aconseguir avenços”.

Missatge? “Una mica d’esperança”, reitera Krznaric, per poder afrontar els grans reptes de la humanitat, com la desigualtat, l’escassetat d’aigua, la transició dels combustibles fòssils a l’energia renovable, la destrucció de la democràcia o mantenir les màquines sota control.