Natalia Castro Picón: "En cada crisi emergeixen els imaginaris apocalíptics"
La investigadora menorquina, professora a Harvard i Premi Anagrama d'Assaig, reflexiona sobre el missatge suposadament subversiu que batega darrere dels relats catastròfics i fa un balanç cultural del fenomen social del 15M
Professora a la Universitat de Princeton, on va arribar com a estudiant de doctorat, Natalia Castro Picón va abandonar Espanya, un país en què haver estudiat semblava no garantir res a les generacions més joves, en la darrera gran crisi. A Princeton va fer una tesi sobre el 15M que la va portar a indagar sobre els relats apocalíptics com una forma d’expressió de la subversió. Aquest treball va donar lloc a La festa del final del món, l’assaig amb què ha aconseguit el Premi Anagrama d’Assaig 2025.
El seu assaig parteix d’una tesi doctoral i està marcat per un present en contínua transformació que la va obligar a escriure i afegir coses gairebé fins a l’últim moment.
És cert que l’origen del llibre és la recerca per a la tesi doctoral. Bona part del seu marc teòric és previ al 2020. Tanmateix, el llibre es va escriure entre 2023 i 2024 durant un any sabàtic que vaig agafar per revisar el projecte i reescriure’l. Del text corresponent a la tesi n’hi ha molt poc. El llibre és un exercici de reescriptura i reflexió a la llum d’esdeveniments posteriors. Jo volia fer una tesi centrada en la crisi del 2008, però quan vaig començar a llegir les novel·les de la crisi i veure pel·lícules sobre el tema em vaig adonar que, sense ser relats explícitament apocalíptics, sí que tiraven molt d’aquesta mena de metàfores. Penso en novel·les com Intempèrie o La treballadora, per exemple. Em vaig adonar que entràvem de ple en la imaginació i en la ciència-ficció apocalíptica en la mesura que prenien força determinades corrents polítiques, com l’extrema dreta, i crisis com la mediambiental; a tot això s’hi va sumar la pandèmia i les guerres recents. De sobte la profecia es va fer molt clara.
Natalia Castro Picón
Vostè presenta dos tipus de relats apocalíptics: el relat del poder, que alerta que l’apocalipsi arriba amb la fi del capitalisme i un relat dissident, que veu l’apocalipsi no només com una festa, sinó com una possibilitat per subvertir el sistema.
La imatge de Babilònia ha representat diferents imperis al llarg dels segles, però en el seu origen evocava Roma, el món aleshores dominant. La seva desaparició necessàriament comporta un relat apocalíptic que narra la seva desaparició, però és aquest fet el que permet que s’imposi un món nou, en principi, més inclusiu, funcional, just i, fins i tot, joiós. En totes les metàfores de destrucció que trobem en el text bíblic hi ha quelcom de violència festiva, en paraules de Walter Benjamin. L’objectiu de les classes dominants és vendre el relat que l’apocalipsi és una atrocitat i causa de conflictes.
Per contra, l’objectiu de les forces revolucionàries és prometre un món nou. En cada crisi emergeixen els imaginaris apocalíptics quan ja no funcionen els codis culturals dominants. Ens manca el llenguatge per anomenar el que està passant, així que, necessàriament, s’ha de produir una reconfiguració de sentits. I en aquesta reconfiguració podem quedar-nos en la lògica cultural del desordre, que genera angoixa i sensació de caos, o aprofitar aquest context per fer sorgir forces que intentin reordenar el vell llenguatge carregant-lo de nous sentits i proposin formes de relacionar-nos i de comunicar-nos políticament.
Natalia Castro Picón
Al respecte penso en la novel·la de Mónica Ojeda, Chamanes eléctricos en la fiesta del sol, i en la pel·lícula Sirat, on el festiu és una forma de contestació i subversió política.
Pot semblar una frivolitat unir apocalipsi i festa, però no és així. Ni Sirat ni la novel·la d’Ojeda són les primeres ficcions que narren el final del món com a excusa per a una gran festa. El que intento assenyalar a l’assaig és que en la dialèctica festa-apocalipsi no totes les celebracions són iguals. En moltes hi ha una lògica escapista, una cosa sobre la qual s’atura Sirat, que podem llegir com una reprimenda a la fantasia escapista dels europeus. Alhora hi ha la festa de celebració d’un món nou, optimista i desitjant, una mica punky, macarra i dissident amb la moral dominant. Construir un món nou des de la celebració és, en certa manera, el que fan les feministes en les seves manifestacions i és el que es va fer durant el 15M amb els àpats populars, on els diners no existien. No hi ha res de naïf en això, tot el contrari: hi ha molt de revolucionari.
En totes aquestes festes el cos juga un paper clau.
Això remet a aquesta idea tan bonica de Mackenzie Ward a la qual faig referència: es tracta dels conceptes de feminisme o comunisme de la carn, a través dels quals parla de la trobada dels cossos, tal com veiem a Sirat. Ward assenyala que les raves no són trobades d’individus sinó de dividus perquè els cossos estan sent tan maltractats que ni tan sols són autònoms. És il·lustratiu observar com la fantasia de l’individu s’està trencant a causa de l’aïllament. En aquest tipus de trobades els cossos, potser, no es curen, però es sostenen els uns als altres. I en aquests espais festius, on la lògica es trastoca, ja sigui per drogues, alcohol o per l’eufòria, l’individu, tan central a la sociologia capitalista, es converteix en una altra cosa. Ho explica molt bé Manuel Delgado, que ho estèn a les marxes, les manifestacions i les concentracions…
'La festa del final del món'
Vostè reivindica allò col·lectiu com a expressió de cura, suport, col·laboració… En sostenir-se mútuament els cossos ferits es converteixen en cossos sencers?
Esdevenen altres cossos. La copresència demostra que la reciprocitat i la intersubjectivitat no són elucubracions filosòfiques, sinó realitats. Qualsevol que hagi participat d’un esdeveniment col·lectiu sap que la meva subjectivitat no acaba al límit de la meva pròpia pell, sinó que es transfereix a la persona que tinc al costat. I això no passa només entre persones que es troben a l’espai públic. Aquesta intersubjectivitat la trobem també en les plantes, que són part del nostre ecosistema.
Vostè critica l’individualisme del neocapitalisme, basat en la idea que si es vol, es pot.
La vella quimera del Llanero Solitario s’ha anat desplaçant cap a aquest salvi’s qui pugui, que és l’eslògan del western en la seva versió Mad Max. La utopia ja és una distopia. Quin és el problema? Que avui el relat continua sostenint-se en aquestes mateixes ficcions, tot i que sabem que l’individu aïllat sobreviu fugint dels altres i està condemnat a una vida miserable. Se’ns explica un relat que no correspon a la realitat. Creixem i vivim amb aquesta educació sentimental que ens diu: Salva’t tu. Però són enganys. En les catàstrofes naturals el que funciona és l’ajuda mútua. Ho vam veure en la dana de València i ho vam veure en la pandèmia.
El seu assaig dialoga amb l’obra de Remedios Zafra i es publica en un moment en què es replantegen els afectes, l’amor i l’amistat en clau social i política.
No crec que sigui una coincidència. En la pandèmia ens vam adonar que la solitud és un estat atroç i que molta gent pateix aquesta solitud. La pregunta és: quina forma de gregarisme volem fomentar? Hi ha gregarisimes inclusius, però també excloents. I també moltes zones grises.
Natalia Castro Picón
M’agrada pensar com podem convertir l’amistat en una forma de comunisme quotidià. I torno al tema de les festes, que solen ser zones segures on trobar-se amb els altres, que no pertanyen exactament al nostre mateix cercle. Dic que les festes solen ser espais segurs, perquè hi ha també un gregarisime festiu; al final, el gregarisime és un risc que hi és i que es defineix en termes de classe i de raça, generant espais d’exclusió.
De quina manera ser filla del 15M i haver participat com a activista en ell ha marcat les seves investigacions acadèmiques?
Vaig arribar als Estats Units per culpa de la crisi amb la idea de fer una tesi sobre el 15M. Però, per mi el més rellevant és que aquells anys em van salvar del pessimisme. No vull aquí plantejar cap relat idealitzat perquè en la meva generació ho vam passar molt malament; jo vaig haver de marxar molt lluny i van ser bastants els anys d’incertesa i por, amb la sensació que tot el que havíem fet no serviria de gaire. Viure això et fa saber que pot tornar a passar. I això és una cosa que les generacions posteriors no tenen. El 15M ens va ensenyar que es podien fer coses.
No vull dir que les noves generacions siguin derrotistes, però sí que és veritat que aquesta experiència s’ha perdut, com s’ha perdut la seva memòria. Es va fer una feina molt forta des dels mitjans de comunicació i a través de determinats discursos polítics per inculcar la idea que el 15M no va tenir efectes, cosa que és radicalment falsa. Passa el mateix quan s’insisteix que del maig francès no n’ha quedat res. A la meva generació o, almenys, a qui ho vam viure des de la militància política activa el 15M ens va polititzar d’una manera alegre; ens va ensenyar el que podíem reclamar i el que podíem esperar. Jo vaig aprendre que podia ocupar una plaça i quedar-m’hi, que podia ocupar una aula de la universitat per fer una assemblea, encara que el rector s’hi oposés.
Natalia Castro Picón
I què queda d’aquest aprenentatge en les generacions més joves?
Fa molts anys que parlem de la importància de la memòria històrica, però com la reivindicarem si no tenim memòria del que va passar ahir? Vivim en un context que fa que estiguem sempre amb una sensació d’ofec, de desesperança, de manca de futur. En les generacions més joves l’angoixa per aquesta absència de futur és més gran que la que vam tenir nosaltres.
Un dels eslògans del 15M era: No tenim por. Ara la por és l’arma amb què juguen els partits d’extrema dreta.
No es tracta d’intentar treure’s la por de sobre, sinó de dirigir-la. És trist: avui està totalment socialitzada. No és fàcil sortir d’aquest bucle perquè per contrarestar la por no podem obviar el que tenim a sobre. Potser del que es tractaria és d’equilibrar les coses, compensar la por amb la convicció que tenim dret a reclamar condicions materials per a una vida digna, bona i que es pugui gaudir. Això és clau perquè permet pensar en un futur diferent.
El 15M va ser una crítica a un bipartidisme que no ha desaparegut. Ha aparegut un partit d’extrema dreta i l’esquerra sembla disgregar-se.
Si ho hagués de pensar políticament diria que cal tornar a l’origen i qüestionar aquesta idea que una democràcia de partits ens salvarà. Això no treu que agraeixi moltíssim a la gent que està en la política representativa, que és un escorxador de carn. Avui és molt arriscat ficar-se en política, sobretot des de l’esquerra, perquè seràs apallissada. El que sí que necessitem és un sindicalisme fort, però no tradicional, similar al que van constituir les marees ciutadanes.
Natalia Castro Picón
Cal reprendre aquest eslògan de l’assalt a les institucions, tenint clar que el Congrés o el Senat no són les úniques. L’escola, l’hospital, una associació de veïns… totes són institucions i, com sosté la teoria gramsciana, aquestes zones intermèdies poden arribar a ser més importants que les zones altes de l’estructura de l’Estat. És aquí on hi ha la vida i passen les coses, en aquests estrats a vegades invisibles. La seva invisibilitat és el que porta de vegades a pensar que no s’està fent res, que no es pot fer res i que no hi ha futur. Tanmateix, s’estan fent moltes coses. El meu llibre vol reivindicar que és fals que tot relat apocalíptic sigui despolititzador, perquè hi ha un relat apocalíptic que està intentant empènyer cap a un canvi.
Es tracta de reapropiar-se del relat?
Penso en la novel·la de Rocío Lanchares Bardají, Hotel Madrid, que no va arribar a entrar a la meva tesi per manca d’espai. Un dia, parlant amb la Rocío, em deia això: nosaltres hi vam ser, així que sabem el que va passar i sabem que el que es diu no és cert. Recordo un dels cartells del 15M en què es deia: Nobody expects the Spanish Revolution. I, és cert, ningú s’ho esperava; potser els únics que havien estat profètics van ser Antonio Negri i Michael Hardt, als quals se’ls va acusar de voluntaristes. Però van ser els únics que van saber imaginar el que estava per arribar tant a la Primavera Àrab com a Espanya.
