Rafael Sánchez Mazas: ser bifront i tres cops nascut

Impossible resistir la temptació d’escriure sobre la biografia de Rafael Sánchez Mazas: El falangista que va néixer tres vegades, escrita per l’historiador Maximiliano Fuentes Codera i publicada per Taurus. L’expectativa queda superada i el llibre s’escola ràpidament entre els meus imprescindibles de l’any, la llista dels millors assaigs del 2025, al costat d’una altra biografia, l’Azorín de Francisco Fuster (Alianza) escrit també per un professor d’Història. Per diversos motius. En primer lloc, es tracta d’una investigació exemplar, que esgota el tema i persegueix fins a l’última petjada documental del personatge.

Des del punt de vista de l’estudi de l’extrema dreta i els falangismes espanyols, el llibre de Fuentes Codera, especialista en Eugeni d’Ors, està al nivell dels millors experts, per exemple Joan Maria Thomàs, el nostre historiador més centrat en aquestes qüestions. Al pròleg, l’autor traça una teoria gens feixuga sobre la relació entre Història i Biografia, citant autors com Isabel Burdiel o François Dosse. Ara entenc per què el mateix autor, en una tarda ja una mica llunyana, presentant la meva biografia d’Eugeni d’Ors, a la Universitat de Girona, en companyia d’un altre gegant, Xavier Pla, en aquest cas un filòleg que també exerceix d’historiador cultural, m’advertia Fuentes Codera de la bona salut de la biografia històrica al nostre país. Si li rondava pel cap escriure aquest excel·lent llibre no m’estranya que li donés voltes a aquesta vitalitat a la qual acaba de contribuir de manera tan brillant.

'Sánchez Mazas' TAURUS

No deixo de preguntar-me per què és cada cop més freqüent que siguin els historiadors, i no els filòlegs, qui s’ocupin de les biografies dels escriptors. Aquesta és la classe de llibres que consoliden un assagista i el projecten fins a un pla que supera i engloba alhora els aspectes purament acadèmics. Aquest Sánchez Mazas pot omplir un matí en una terrassa amb uns cafès i també és ja un referent ineludible per estudiar el falangisme espanyol. Amenitat i exactitud: gaudi integral. Tot això no és poca cosa.   

Quan jo redactava la meva tesi doctoral sobre José María Salaverría, el menor dels regeneracionistes autoritaris, les informacions sobre Ramon de Basterra, l’Escola Romana del Pirineu, els primers feixistes hispànics o els deixebles d’Eugeni d’Ors eren més aviat escasses i es trobaven molt disperses; per exemple, a les monografies de José-Carlos Mainer o les d’Enrique Selva. En alguns pròlegs, en llibres dels anys setanta. Tot era fragmentari o fins i tot una mica tabú.

En aquesta biografia de Sánchez Mazas apareix tot aquest procés que m’interessava reconstruir fa vint anys amb absoluta plenitud documental: la història pendent d’escriure sobre com els costistes imperialistes (Salaverría, Maeztu, Grandmontagne, un cert D’Ors) havien connectat amb els joves noucentistes o avantguardistes (Herrera Oria, Ramon de Basterra, el mateix Sánchez Mazas, Ernesto Giménez Caballero, Ramiro Ledesma Ramos) perquè es consolidessin amb aquests aglutinants les solucions liderades i canonitzades per José Antonio Primo de Rivera.

'Unamuno contra Primo de Rivera' GALAXIA GUTENBERG

I el paper que Unamuno i Ortega havien jugat en tot això de manera lateral o indirecta. És a dir, com es passava del maurrasianisme i els nacionalismes integrals dels anys de la Primera Guerra Mundial al feixisme culminant dels anys vint, trenta i quaranta. Com es passava de la teoria interpretativa al Moviment que van dissenyar Franco, Serrano Suñer, Fernández Cuesta i José Luis de Arrese. En aquest procés va tenir un protagonisme decisiu Sánchez Mazas, qui en mans d’un filòleg podria haver estat qualificat d’escriptor del no, és a dir, un Bartleby, per la seva escassa producció llibresca i la seva mandra personal gairebé llegendària.

Anomenem bifront a Sánchez Mazas perquè concorren en ell dos trets molt característics que el fan interessant. En primer lloc va ser un feixista convençut i incommovible fins l’últim dia de la seva vida, un feixista d’una sola peça; en segon lloc (tenia raó Trapiello), era un bon escriptor, amb una cultura extensa i una capacitat indubtable a l’hora d’escriure pàgines suggestives i memorables. Les seves novel·les són bones; les seves cròniques, més que correctes; els seus sonets classicistes, remarcables i representatius d’una època i unes corrents concretes; els seus assaigs posseeixen aquella coherència perillosa imitada de Maeztu que podria convèncer el públic de les doctrines més extremades…

Però la limitació és evident, i Fuentes Codera no l’amaga: Sánchez Mazas, que era un home pusil·lànime i aferrat a les faldilles de la seva mare, és l’home clau entre les teories extremistes de la dreta més desfermada i els assassinats massius del franquisme. Sense ser ell ni un aventurer, ni un soldat ni un condottiero, sense ser D’Annunzio ni Millán Astray, mai va deixar d’exaltar la violència, el bel·licisme i la redempció per la sang. El pacifisme, l’humanitarisme, la cooperació internacional i la democràcia li van semblar sempre farses per a mitges persones. Sánchez Mazas va elaborar i nodrir de teoria i fraseologia i rituals les Falanges de José Antonio i del general Franco: l’evident qualitat de les seves proses i versos ha de conviure amb no pocs deliris emanats de la seva ploma. Per exemple, quan escrivia sobre Cervantes i el convertia en el campió de la Unitat Imperial Catòlica europea… O no s’havia assabentat de res o mentia sabent-ho amb una considerable barra. En definitiva, les balumbes ultrareaccionàries del franquisme es devien, d’una manera o altra, a aquest estrany personatge rígid i nostàlgic alhora, esquerp i sociable alhora, que sempre va defensar el concepte de Pàtria com a Projecte futurista que va proclamar el més orteguià José Antonio, mentre que a la seva literatura sembla que l’únic que sabia fer era evocar la seva infància i adolescència envoltat de llibres i cotons proustians. 

Mussolini i Hitler

En els seus escrits, destaca el biògraf, “s’observa la ploma d’un conservador il·lustrat influït de manera notable per el feixisme italià en les dècades de 1920 i 1930, d’un escriptor clàssic i melancòlic sempre buscant en la infància i en l’adolescència el paradís perdut”. Sánchez Mazas adorava Chesterton i passava les tardes consultant enciclopèdies teològiques. També li interessaven la botànica i els rellotges. La seva esposa, Liliana, el va repudiar i Sánchez Mazas va viure més aviat en hotels, a Madrid o Gandia, o a casa seva de Coria. Ell era milionari per herència, i no necessitava treballar. Llegia fins que sortia el sol, s’aixecava al migdia i no acudía als seus deures polítics.

A les tardes escrivia la seva columna per al diari i ell mateix la portava a la redacció. El van cessar aviat de la seva cartera ministerial, i també de molts altres càrrecs. El règim el necessitava a prop per dotar-se d’intel·lectualitat afí i antecedents il·lustres. Li agradava l’ociositat encara que predicava l’heroisme guerrer. La seva trajectòria literària va tenir dos moments àlgids: els seus anys a Itàlia comentant per al públic espanyol a les pàgines d’ABC què era el feixisme italià, de primera mà, arribant a conèixer el mateix Mussolini i fent-se amic de destacats jerarques del seu règim, i l’any 1951, quan va aconseguir acabar una novel·la llarga, La vida nueva de Pedrito de Andía, i publicar-la amb gran èxit nacional i internacional. Rosa Krüger, novel·la molt orsiana, potser el seu millor llibre, i tan misteriós com Gualba, la de mil veus o Sijé, va ser escrit durant la guerra, amagat l’autor en diverses ambaixades; va quedar inèdit i el va recuperar Andrés Trapiello el 1984.

Segons Fuentes Codera, Sánchez Mazas va néixer tres vegades: a Madrid, el 1894; el 1939, prop de Girona, durant el seu afusellament fallit; i una tercera i última l’any 2001, quan Javier Cercas va publicar Soldats de Salamina. A aquesta darrera explosió mediàtica li dedica el biògraf un nombre generós de pàgines, però ja a l’Epíleg, després d’haver examinat a fons tot el que va fer i tot el que va pensar i publicar Sánchez Mazas entre la Primera Guerra Mundial i 1966, any de la seva mort.

Eugeni d'Ors

A partir d’aquesta biografia de Fuentes Codera hi ha coses que no poden continuar passant. En primer lloc, no es pot continuar afirmant que Eugeni d’Ors va morir sense deixebles. Rafael Sánchez Mazas va ser el seu principal alumne, reconegut una vegada i una altra, i a més va ser qui va posar en pràctica la heliomaquia autoritària imaginada pel seu mestre. Va ser el més important, però no l’únic: José Antonio Primo de Rivera n’era un altre, i també l’admiraven Giménez Caballero i Gerardo Diego; a Catalunya hi van quedar Guillermo Díaz-Plaja, Octavi Saltor o l’escriptor Fages de Climent. A propòsit de la relació entre Sánchez Mazas i la seva idea d’Europa, Fuentes Codera ha conclòs que “lluny de totes aquestes argumentacions democràtiques, tornava a recórrer a d’Ors per reivindicar, davant la política antagonista dels 'campaniles associats', la política 'protagonista de la Cúpula'”. Autoritat i funció, harmonia i jerarquia, un “imperi de pobles civils preparats per defensar-se de la Barbàrie”.

En segon lloc, no podem continuar passant de puntetes per la vida d’un altre personatge fonamental en la vida de Sánchez Mazas i en el desenvolupament de la dreta corporativa catalana i espanyola: Eduardo Aunós. Afortunadament, Aunós compta amb una biografia correcta (Vides d’Eduard Aunós, de Josep Varela Serra, Pagès Editors, 2010) i un article imprescindible que comença a posar les coses al seu lloc ('Una lliçó ben apresa: la visió de la dictadura de Primo de Rivera durant el franquisme a través de l’obra d’Eduard Aunós', de Víctor López Mirabet, al llibre col·lectiu La dictadura de Primo de Rivera. La primera dictadura espanyola del segle XX, coordinat fa un any per Josep Pich Mitjana, Alfonso Bermúdez Mombiela i Gerard Llorens DeCesaris).

'Les vides d’Eduard Aunós'

Tots aquests actants i factors decisius els reparteix Fuentes Codera amb art i bon ordre. El falangisme espanyol queda ben cartografiat en aquesta biografia. I tot això amb un bon gust evident i una voluntat d’estil i una amenitat francament destacables. No era una tasca fàcil perquè Sánchez Mazas no és integrable en el context d’una memòria democràtica: va ser un antiliberal convençut de principi a fi; no hi va haver evolució, no hi va haver adaptació possible. Ni va fingir ni va rectificar: era la encarnació integral de la defensa de la Falange joseantoniana, i per aquest mateix motiu no convé deixar d’estudiar-lo. Conèixer els seus escrits ens permet capbussar-nos en el feixisme clàssic europeu i espanyol.

No ho va deixar fàcil perquè se’l recuperés i se’l valorés. Va fer massa mal; l’oblit no l’ha abandonat ni tan sols després de la novel·la de Cercas. Per això és tan valuosa aquesta aportació biogràfica, que ho deixa tot al seu lloc, sense manipulacions ni melangies. La seriositat no estava renyida amb la fluïdesa. Així que només ens queda felicitar l’autor i els seus editors i començar a demanar-li més immediatament, encara que sapiguem perfectament que un llibre tan bo necessitarà almenys cinc o sis anys de cocció i depuració. Esperem que no trigui tant.