Pablo Batalla i l'ascens a les grans cimeres: «La transgressió dels límits ens està portant al desastre»

Escalar muntanyes, participar en centres excursionistes per arribar a les cimeres i admirar el país des de dalt, projectes que busquen l'autosuperació, missatges que necessiten una projecció ambiciosa. I tot des d'una gran serralada. Per què aquest afany? Pablo Batalla ho sap molt bé, assagista i muntanyenc asturià, que ha escrit un llibre pel qual passen totes les ideologies.

Es tracta de La bandera en la cumbre, una història política del muntanyisme (Capitán Swing). La tesi és clara, però no per a tothom, perquè en moltes ocasions es diu el que sostenia Franco: vostè no “es fiqui en política i faci com jo”. És a dir, faci esport, centri's en l'esport i no faci política. De debò és això possible? Batalla sosté que «tot és política»

L'assagista ha seguit un mètode curiós. Va elaborar diferents etiquetes, amb les principals ideologies, i després va anar buscant històries que poguessin ubicar-se en cadascun d'aquests blocs.

I els ha omplert gairebé tots. L'alpinisme s'ha utilitzat des de totes les vessants. “Només cal llegir una mica la història de l'alpinisme per adonar-te que també aquesta història, des del minut u, ha estat molt política, vinculada al liberalisme, al nacionalisme, o a l'imperialisme i després a totes les altres ideologies que van anar apareixent”, assenyala Batalla en aquesta entrevista amb Letra Global, realitzada a l'hotel Regina de Barcelona.

Ho té clar, en tot cas, que ens acostem a l'abisme: «La transgressió dels límits ens està portant al desastre».

Pablo Batalla, en l'entrevista amb Letra Global a l'Hotel Regina

Però, es pot veure al revés? És a dir, cada ideologia ha volgut difondre els seus missatges a través de l'alpinisme. Batalla hi incideix. “Sí, jo volia demostrar que totes i cadascuna de les ideologies polítiques de la modernitat havien practicat l'alpinisme i per això vaig escriure aquesta història política no d'una manera lineal, cronològica, --on unes ideologies havien aparegut més que altres--, sinó fent una llista prèvia”.

I què va passar? “Em van sortir fins a 18, entre ideologies, moviments socials i religions, perquè les religions també han estat polítiques”.

El primer que sorgeix és la pròpia reivindicació de la muntanya com a quelcom comunitari. Batalla reclama que ens centrem a Xile. “A Xile –com en altres països—hi ha muntanyes que són propietat privada, de particulars o d'empreses. Hi ha fins i tot muntanyes frontereres que són reserves naturals, pel costat argentí, i privades pel costat xilè. I els clubs de Xile, sobretot els de Santiago, es mobilitzen contra aquests propietaris, promouen manifestacions i accions, fins i tot a les pròpies muntanyes, per forçar el pas per elles”.

Però, qui són? “Els clubs de Xile són associacions més aviat vinculades a una classe mitjana i alta que són les persones que tenen el temps i els diners per permetre's aquesta afició. Són gent, per tant, més aviat conservadora, més aviat de dretes, gent que pot fins i tot justificar la dictadura de Pinochet, però que en aquest aspecte concret està practicant una política allendista, (partidaris d'Allende), o sigui, està complint aquell mandat (o aquell robatori) de Salvador Allende segons el qual calia obrir les grans avingudes. És a dir, es demana que el privat passi a ser públic. S'està reclamant una política d'esquerres sense adonar-se'n. I passa el contrari també, persones molt d'esquerres que en un moment determinat tenen una mirada més conservadora”.

Portada del llibre de Pablo Batalla

Aquest és un cas important per a Batalla. La preocupació pel medi ambient porta a una política senzilla, conservadora. “És l'exemple de Víctor Puente Cantero, que és un alpinista càntabre a qui jo admiro molt, que està explorant el congost de La Hermida, reivindicant la memòria dels pastors, els llocs per on van passar. Vol trobar-ne les petjades, fins i tot coses que escrivien a la muntanya, a coves, fa més d'un segle i mig, recuperar la microtoponímia. Sempre diu que els seus ídols no són Reinhold Messner ni Kilian Jornet, sinó els pastors de La Hermida. És una reivindicació de la tradició, dels pastors, del món agrari”.

De nou, política. Política a partir d'un determinat discurs sobre la muntanya. “És una mirada conservadora, conservadora per bé, per a mi d'esquerres, però conservadora”.

El missatge és, d'alguna manera, el de la tornada a l'origen, buscar aquests senders locals, com fa Puente Cantero. En l'alpinisme ja s'ha fet pràcticament tot. No queden cims per assolir. “Exacte, el K2 a l'hivern, que era el darrer gran repte que quedava, l'han aconseguit un grup d'alpinistes nepalesos”.

Què queda a la muntanya? Batalla ho té clar. Ja no es tracta de pujar al més alt, sinó més ràpid. “El que queda ara és la velocitat, pujar i baixar el més ràpid possible o, per continuar esgarrapant rècords i gestes. Fer 40 cims en 4 dies, coses així”.

I hi ha un missatge polític? L'autor de La bandera en la cumbre assenyala: “Tot això ens parla del final d'alguna cosa. Del final d'aquesta èpica de la modernitat que ja no troba gestes per dur a terme i, per dir-ho així, és com si se li hagués acabat el tabac i estigués remenant les burilles”.

Pablo Batalla, en l'entrevista amb Letra Global, a l'Hotel Regina

Pujar una muntanya per ser vist, per deixar-se veure. I no per mirar, per admirar el paisatge. Batalla aprofundeix en aquesta qüestió. Però ha trobat situacions dignes d'admiració. “En el capítol del feminisme parlo de reivindicacions feministes explícites, banderes sufragistes clavades als cims de pics, però també explico una cosa que a mi em va resultar molt emocionant. Vaig descobrir en el procés de documentació històries de dones que eren molt malaltes, de classe alta. El metge els receptava anar als Alps a respirar l'aire fresc de Chamonix. Però un cop allà aquestes dones van comprovar que allò els agradava, i anaven fent passejades cada cop més llargues. Van comprovar que no eren dones febles. Al contrari. El que les debilitava era el tancament domèstic”.

I això, de nou, és política. La consciència de grups de dones “que no són el sexe dèbil”. La muntanya, així, serveix “per descobrir el propi cos i la pròpia fortalesa”.

Pujar o recordar el pas per una muntanya com a acte polític, com a fet identitari. És el cas d'un grup de jueus als Alps. Rememoren com, després de sortir dels camps de concentració, i passar per camps de refugiats, intentaven tornar a casa. Eren refugiats que ningú volia. Batalla recorda una altra història: “És una expedició de jueus ultraortodoxos que van a fer un 6000 de l'Himàlaia proposant-se durant aquelles dues o tres setmanes practicar rigorosament, en condicions molt difícils, tots els rituals complexíssims de la llei jueva.

Jueus als Alps

I porten la Torà i resen i celebren les festes corresponents, amb el menjar corresponent, amb la vaixella i amb la vestimenta adequada. Aquella imatge d'ells en un campament d'alçada, al capvespre, em sembla molt bonica, molt emocionant. És una imatge que condensa alhora l'absurd i la bellesa del muntanyisme i de l'humà en general. Quelcom absurd, però alhora tremendament bell i que parla de la nostra naturalesa humana”.

Però Batalla torna sobre els seus passos, i aprofundeix en la història d'aquells refugiats jueus que ningú vol. “Són jueus esgotats, famolencs, amb els nens en braços plorant, amb una vestimenta completament inapropiada, en unes condicions molt dures. En aquells moments no podien aturar-se a apreciar la bellesa d'aquells paratges pels quals passaven i dels quals fugien. Dècades després tornen i aprecien aquella bellesa. I rememoren amb això la solidaritat que van mantenir aquells anys. Havia estat un instant fosc i ara és bell, lluminós”.

Política. Sempre política des de les cimeres. Hi ha casos a dojo. “A França el club alpí francès es funda poc després de la guerra francoprussiana i no és casualitat. Hi ha hagut una derrota traumàtica, es culpa la divisió del país, la manca de patriotisme dels francesos i la muntanya també s'utilitza per això. Al butlletí del club alpí a finals del segle XIX hi trobes tota una temperatura política, la idea que no són ni d'esquerres ni de dretes, ni monàrquics ni republicans, només francesos. ‘El nostre’ únic sobirà, diuen, és el Montblanc. El que pretenen és reforçar els llaços nacionals”.

I a Espanya? “Aquí Unamuno promou la creació de clubs de muntanya patriòtics. I diu: ‘Jo almenys no he après a estimar la pàtria llegint llibres, sinó visitant els seus paratges, els seus racons’. És el retrobament amb la natura de la generació del 98. I a Catalunya passa el mateix, amb els centres excursionistes, amb símbols com la muntanya de Montserrat”.

El cas de Carlos Soria

I després hi ha el muntanyisme “neoliberal”. La gent que puja a l'Everest a través d'agències que ho organitzen tot. “Això mostra gairebé la decadència de la civilització, és el muntanyisme neoliberal. A l'Everest pot arribar a haver-hi fins a 170 persones alhora. I és curiós perquè la gent fa una cua molt respectuosa perquè tothom es pugui fer una foto en un lloc determinat per semblar que estan sols. Volen fer veure que han arribat per la seva pròpia audàcia i valor i el que han fet és pagar 100.000 euros a una agència perquè els sherpes els pugin en volandes, atiborrant-los d'oxigen que potser escasseja als hospitals de Katmandú. Tenen aquests majordoms que et pugen, però després al cim exhibeixen la fantasia de la individualitat”.

En la conversa sorgeix una reflexió pertinent sobre els més grans, els que mostren una bona forma física. Els que desitgen constatar que poden continuar pujant muntanyes. I, amb això, es crea una literatura sobre els límits, o sobre la superació dels límits. Tot és possible. Tot?

“Hi ha una mena de cursa per veure qui arriba més amunt amb més anys. És una competició una mica absurda. Encara que hi hagi casos que hem d'admirar. Fa molt poc ho acaba de fer Carlos Soria, amb la seva pujada a un vuitmil amb 86 anys. Està bé, però a vegades això s'utilitza per dir ‘res és impossible’. I sí que hi ha coses impossibles. L'àvia de la meva dona té 86 anys i és en una residència d'avis i no pot pujar una muntanya. Estem en un moment de la història en què pensem que no hi ha límits. I aquesta transgressió dels límits ens està portant al desastre. El desastre climàtic en primer lloc. I és important adonar-se que hi ha límits i apreciar molt que Carlos Soria pugi una muntanya amb 86 anys, però no hem de convertir això en un exemple de res.

Ni imitar el que fa Kilian Jornet? “Hi ha gent que vol imitar una persona que té unes capacitats sobrehumanes i insòlites i mor a la muntanya, perquè no tothom és Kilian Jornet. Mor molta gent cada any als Dolomites. I hi ha gent que corre amb esportives i pantalons curts, amb una samarreta curta, perquè volen portar el menor equipatge possible per córrer més ràpid. I rellisquen en un glacera, cauen en una esquerda i no els troben en setmanes”.