La catedral invisible: Josep i els seus germans de Thomas Mann (III)

“Era l'abisme en què s'endinsa el fill veritable, ell, que és u amb la seva mare i vesteix el seu vestit alternant-se amb ella. Era el redós subterrani, Etura, el regne dels morts, en què el fill es torna senyor, pastor, patidor, víctima, déu esquinçat”. Quan un acaba les quatre parts de Josep i els seus germans, comprèn que Thomas Mann va organitzar la seva novel·la al voltant de diverses caigudes al pou, una metàfora que li serveix per xifrar la recerca sense fi que suposa, en una dimensió alhora individual i col·lectiva, l'assumpció del passat com un àmbit que mai deixa de transformar-se i transformar-nos, que ni tan sols, com diria Faulkner, és passat.

Ja vam veure en el primer article d'aquesta sèrie que Mann començava la novel·la amb una obertura simfònica en què el comentarista bíblic –substitut del cronista– s'abandonava a una proteica especulació sobre els orígens insondables del temps. Aquesta caiguda primigènia, per dir-ho així, a contrapèl de la mort, és la que es replica al llarg de tota la novel·la a través de les successives caigudes que van vertebrant la història de Josep, la història del qual podria resumir-se com la d'algú que sempre aconsegueix sortir del forat on l'ha llençat la seva condició de beneït.

Rebeca i Eliezer (1660) BARTOLOMÉ ESTEBAN MURILLO

Com va observar Juan Benet, la història de Josep és la història d'una benedicció o, millor dit, “de la propietat d'una benedicció quan fins i tot s'ha transmès en oposició a les lleis que regeixen la successió”. De fet, Mann tria conscientment aquells episodis del Gènesi –des de la maledicció de Caín i l'incest de Lot, passant per les trampes de Laban o la bastardía d'Ismael, fins a la fertilitat miraculosa de Sarai– en què se suspèn o es vulnera el dret de primogenitura, la darrera i definitiva manifestació del qual és la història de Josep. El dret de primogenitura funciona com a designi natural –i per tant diví– que l'home pot transgredir o violar, com una llei, de fet, que per molt que aspiri a representar un absolut sempre trobarà excepcions, desviacions i alteracions que en si mateixes constitueixen l'essència de l'humà imperfecte i irrepetible, entès al seu torn com allò que s'oposa a la regularitat del celeste, el racional i el científic, que no són sinó variants d'un únic intent de reduir l'imprevisible a un patró intel·ligible o susceptible de ser obeït, que ve a ser el mateix.

En aquest sentit, Josep i els seus germans no només il·lustra un episodi en què l'home desafia el dret de primogenitura amb una benedicció al fill inesperat i favorit, sinó que aspira a encarnar i apurar el veritable propòsit de la ficció com a únic espai en què, fora de la religió, la filosofia i la ciència, batega allò caduc i fortuït. A El jove Josep, Mann narra l'aprenentatge del beneït amb el savi Eliecer, qui l'introdueix a la tradició explicant-li les grans històries dels seus avantpassats, principalment la d'Abraham, el primer pare, quan descobreix el Déu únic per damunt de les divinitats de la terra:

“Així va descobrir Abraham Déu gràcies al seu anhel de l'Altíssim, i després va continuar modelant-lo i enginyant-lo en els seus ensenyaments, i tots els implicats se'n van beneficiar: Déu, ell mateix i aquells les ànimes dels quals guanyava amb les seves doctrines. A Déu perquè li va permetre fer-se realitat en el coneixement de l'home, i a ell mateix i als seus prosèlits perquè, gràcies a ell, el que abans era múltiple i inquietantment dubtós es veia ara reduït a un Un conegut i per això tranquil·litzador”.

Abraham i els tres àngels (1667) BARTOLOMÉ ESTEBAN MURILLO

Mann explica després com Josep, malgrat la seva joventut, entén molt bé la determinació i l'osadia del primer pare per “retrotreure tota la multiplicitat del diví a Ell, al seu Déu, per atribuir-li a Ell, al seu Déu, tota la ira i tota la clemència”. I tot seguit Mann introdueix una escena impressionant, que el lector imagina sentida per Josep de boca d'Eliecer, en què Lot, nebot d'Abraham, en conèixer la nova d'aquest Déu únic, li diu:

“–Però aleshores, si el teu Déu t'abandona, quedaràs abandonat completament!”

A la qual cosa va respondre Abraham:

–Cert, tu ho dius. En aquest cas, no hi haurà al cel ni a la terra abandonament de dimensions comparables a les del meu, serà un abandonament absolut. Però pensa que, si aconsegueixo apaivagar-lo i Ell és el meu escut, res no em pot faltar i seran meves les portes dels meus enemics!”

Es tracta, per descomptat, d'una escena impensable en la imaginació del cronista bíblic però gairebé obligatòria en la del comentarista en què es transforma Mann a la seva novel·la. Com a fill de la modernitat i lector de Nietzsche, Mann prefigura en el seu relat el que acabaria passant després de l'eclipsi de la concepció teològica d'origen judeocristià. La frase “Déu ha mort”, que en realitat suposa la constatació de l'esgotament del món suprasensible de les idees platòniques, ja hi és embolicada, preludiant el desencantament del món que començaria a estendre's a Occident a partir del Renaixement.

Així que, des del principi, Josep porta a la memòria la possibilitat de la ruptura amb Déu, la fi de l'Aliança i la subseqüent desolació absoluta. Però Mann sap alhora que ell, com a novel·lista, no és lliure en aquell món com ho ha estat en el món contemporani, on l'home ha trencat amb la divinitat i, per tant, tot està permès, com havia decretat Dostoievski. Josep, malgrat les amenaces que graviten en el seu destí gràcies a la consciència del novel·lista modern, segueix pertanyent al poema de l'Antiguitat i, com a tal, no és abandonat a la desesperació, sinó que sobreviu gràcies al seu do d'explicar històries i d'interpretar somnis. Josep desperta el recel i l'enveja dels seus germans perquè, en els somnis que explica, les garbes de blat dels seus germans s'inclinen davant la seva, que és l'única que es manté dreta. De la mateixa manera, el sol, la lluna i onze estrelles se li rendeixen, senyal d'aquesta benedicció que l'acompanya des del seu naixement i que instiga la venjança dels seus germans.

La venjança és una de les cançons més antigues de l'ésser humà. Quan els germans s'han allunyat de la casa paterna i s'han endut Josep, una nit es reuneixen per planificar què fer amb ell, el somiador, el beneït que preludia la maledicció dels altres. Aleshores, un d'ells, Shimeón, comença a cantar un fragment d'una vella balada, la cançó de Lamec: Lamec, l'heroi, va prendre dues dones, / una de nom Ada, una altra de nom Sela. / 'Ada i Sela, escolteu la meva veu, / dones de Lamec, feu cas a les meves paraules. / Per una ferida mataré un home, / i un jove per un blau. / Si Caín seria venjat set vegades, / Lamec ho serà setanta vegades set'.

La Torre de Babel (1563) de Pieter Brueghel el Vell

Lamec, descendent de Caín, representa, com Èdip en el món hel·lènic, la calamitat que està inscrita en el genus, en la pròpia espècie. Després d'escoltar la cançó, alguns germans elogien Lamec com a “home veritable” i “valent”, però Rubèn, el primogènit de Jacob, intervé per negar la major:

“Et diré què és el que li arrabassa a l'home la venjança de les mans i fa que siguem diferents de Lamec, l'heroi. El motiu és doble: la llei de Babel i el zel de Déu, que diuen tots dos: “La venjança serà meva”. Doncs la venjança ha de ser arrabassada a l'home, altrament procrearà furiosa, lasciva com el fangar, i el món s'inundarà de sang. Quin va ser el signe de Lamec? No ho saps, ja que la cançó no ho diu. Però el jove a qui va colpejar tenia un germà o un fill que va colpejar Lamec fins a matar-lo, i la terra va rebre també la seva sang; i de les entranyes de Lamec un altre al seu torn va colpejar l'assassí d'aquest per venjar-lo, i així successivament fins que no va quedar cap de la llavor de Lamec ni de la llavor de la primera víctima i la terra va poder tancar les seves goles, doncs estava tipa. Però això no és bo, és l'engendrat fangós de la venjança, que creix sense regles. Per això, quan Caín va matar Abel, Déu li va posar un senyal per indicar que li pertanyia i va dir així: “Si algú matés Caín, serà venjat set vegades”. Però Babel va instituir el tribunal perquè l'home se sotmetés a la justícia per delictes de sang i no proliferés la venjança”.

L'establiment del dret i la justícia és una de les estratègies amb què l'home intenta desfer-se de l'imprevisible, aquesta llei sobrehumana que només s'obeeix a si mateixa i de la qual per tant no pot derivar-se cap regularitat exacta. En aquest sentit, Rubèn actua com a jutge que substitueix la pena de mort per a Josep per la commutació de llençar-lo al pou. Però de nou l'imprevisible irromp i, quan el primogènit és absent, els altres germans venen Josep als ismaelites. Rubèn no aconseguirà treure'l del forat i retornar-lo al pare, com era la seva intenció. Després tots junts decideixen inventar-se la faula que un animal ha esquinçat Josep, el conte que explicaran al pare per salvar-se i per a la demostració del qual presentaran com a prova la túnica policroma, regal de Jacob al beneït, tacada de sang. L'ombra de l'Aqedah, del sacrifici ajornat però latent d'Isaac, mai deixa de projectar-se en la nissaga. A canvi de la seva mort, Josep podrà metamorfosar-se i continuar exercint el seu do, allà on sigui, encara que sigui aquell altre fons del pou que serà Egipte, la terra dels morts. (Continuarà).