El Pessoa de Zenith i una tarda a Lima

Abans-d'ahir vam presentar a la llibreria La Central de Barcelona, i d'aquí a unes hores (quan escric aquestes línies) el presentem una altra vegada a la llibreria Machado de Madrid, el llibre Pessoa. Una biografia, logre monumental de Richard Zenith, que acaba de publicar l'editorial Acantilado i en què ha estat treballant durant dotze anys, mentre seguia amb la seva tasca de traductor i divulgador de la millor literatura portuguesa al món anglosaxó. El presentem l'autor i jo mateix, que l'he traduït.

Mai m'havia passat que, traduint un llibre, rigués sovint, sense adonar-me'n. I això que la vida de Pessoa va ser més aviat trista. Jo era a l'ordinador, i la meva parella al sofà, llegint o consultant l'ordinador, em preguntava: “A què ve aquesta riallada? Què és això tan divertit?” Jo responia: “Quina bogeria tenia Pessoa! Escolta, escolta el que va fer…”

Entre les coses boges i tragicòmiques que va fer hi ha la seva manera d'arruïnar-se. Zenith ho explica amb detall. En fer els 21 anys, Pessoa va tenir accés a una petita, encara que substancial fortuna, de la seva àvia Dionísia, la demència de la qual, per cert, Fernando temia haver també heretat, temia que en qualsevol moment se li declarés aquest trastorn. Se sabia genial i sabia que la genialitat frega la bogeria.

Bé, va heretar aquests diners. Un dels seus oncles, un home assenyat i amb sentit comú, li va presentar uns comptes i li va explicar que si ho administrava amb cura i sensatesa, invertint-ho en valors bancaris segurs i evitant qualsevol malbaratament, podria viure, dedicat exclusivament a la seva ardent vocació d'escriptor, durant els següents setze anys.

Però com que Pessoa (Lisboa, 1887-1935) tenia plans grandiosos de publicar i finançar la seva pròpia obra i la de molts altres autors, en anglès i portuguès, de seguida va comprar una impremta, va contractar diversos linotipistes i oficinistes, va llogar locals…

Biografia definitiva

El llegat que si hagués estat un home assenyat i moderat li hauria durat setze anys, el va dilapidar en sis mesos. Durant la resta de la seva vida va passar penúries, treballant com a traductor independent de la correspondència d'unes quantes empreses d'import-export, llogant habitacions i apartaments de Lisboa, mudant-se d'uns a altres, sempre amb el bagul del tresor, del tresor pòstum. Els últims quinze anys va viure a casa de la seva germana, amb el seu cunyat i nebots.

A ell li importava relativament aquesta dissort. Vivia per la seva obra i pel pensament.

Encara que, per descomptat, n'hi ha d'altres, tant en castellà com en portuguès i en anglès, aquesta és la biografia definitiva del gran poeta dels heterònims, perquè recull una quantitat d'informació molt valuosa, obra de dotzenes d'investigadors en Pessoa, que ha anat apareixent durant les últimes dècades sobre la seva peripècia i els seus hàbits d'escriptura.

Un cop acabada la tasca --d'altra banda deliciosa, ja que Zenith escriu molt bé i té una ment analítica ben estructurada, de manera que és alhora un investigador molt competent i un narrador amb gran poder de seducció--, de traduir les mil cinc-centes pàgines, com sigui que vaig sentir una mica de malenconia, com sol passar quan acabes una feina llarga que s'ha confós amb la teva vida, em vaig posar, per no separar-me ja de Pessoa, o per no allunyar-me massa, a rellegir la biografia La vida plural de Fernado Pessoa, que li va dedicar el poeta i assagista Ángel Crespo (1926-1995), publicada per Seix Barral l'any 1989.

Com que aquell any jo era fora d'Espanya ni em vaig assabentar de l'aparició de La vida plural…. Però sí que la vaig poder llegir pocs anys més tard, i ara, com dic, una altra vegada. Crespo, a qui recordo amb afecte (i amb l'admiració que la seva poesia i la seva intel·ligència mereixen) va ser a Espanya un dels més sòlids publicistes de Pessoa, va fer també una edició del Llibre de la inquietud.

Va sortir a Seix Barral. Anys més tard Zenith va ampliar aquest llibre fins a fer-ne l'edició canònica (fins ara; també a Acantilado), reordenant el corpus i afegint nombrosos passatges o fragments que en temps de Crespo encara no es coneixien: de fet el Llibre de la Inquietud va quedar, a la mort de Pessoa, inconclús, repartit en centenars dels 24.000 papers i documents que van quedar al seu bagul –el bagul més famós de la literatura mundial, segons crec--, on hi llançava tot el que escrivia, i el contingut total del qual encara no ha estat analitzat.

Fins i tot les pedres commou

A La vida plural…  m'entreté veure que, en la seva reivindicació del poeta dels mil noms, Crespo va voler fer-lo més “humà” i es va esforçar a presentar el seu breu idil·li amb Ofélia Queiroz com un affaire amorós tòrrid. Zenith, en canvi, aventura que Pessoa va ser un homosexual reprimit que va morir verge.

Crespo no podia saber –ningú ho sabia aleshores— com Zenith sí que va saber que el breu poema de Pessoa que cita al final de la seva biografia és només un fragment d'un poema molt extens (i inacabat) titulat Un soir à Lima.

Pot ser l'últim que va escriure. Això va ser així: una nit de 1935, estant sol a casa de la seva germana (la família s'havia anat a un poble dels voltants de Lisboa), bevent conyac i fumant com feia cada dia, va sentir a la ràdio (“que feia poc”, explica Zenith, “s'havia convertit en un electrodomèstic comú a les llars de la classe mitjana lisboeta”) la serenata de Félix Godefroid del mateix títol. Una tarda a Lima. Quan ell era nen, a Durban (Sud-àfrica), la seva mare solia tocar al piano, entre altres peces, precisament Un soir à Lima.

En sentir-la a la ràdio els records de la seva difunta mare i de l'amor incondicional que els va unir el van aclaparar, va agafar la ploma i va escriure aquest poema arravatat de nostàlgia i d'enyorança, que va quedar inacabat i sense corregir, i que fins i tot les pedres commou.