Fernando Pessoa, vista zenital

“Els quatre poetes més grans de Portugal al segle XX van ser Fernando Pessoa”. Darrere d'aquesta frase lapidària batega una veritat. Però per explicar-la Ricard Zenith (1956) ha necessitat escriure 1.500 pàgines de la biografia definitiva del colossal escriptor portuguès, l’únic –a excepció de Bob Dylan– que, si no hagués mort fa ara noranta anys, un darrer dia de novembre al barri perifèric de Dos Prazeres, hauria pogut dir amb rigor el cèlebre vers de Walt Whitman: “I contain multitudes”.

El llibre de Zenith, que l’editorial Acantilado acaba de posar en circulació coincidint amb la vigília de les festes nadalenques, és un prodigi documental i descriptiu. Està cridat a ser una de les obres literàries de l’any que acaba d’aquí un mes, tant per la profunditat de la seva indagació en la figura de Pessoa –sobre la qual a Portugal va escriure primer João Gaspar Simões; a Espanya ho han fet Ángel Crespo i el poeta Manuel Moya, que enguany va publicar a Fórcola una reconstrucció que completa la biografia que en el seu dia va donar a la impremta amb el segell Ediciones del Subsuelo–, com per l’excel·lent, diàfana i elegant traducció que ha executat, igual que els grans mestres d’orquestra, el periodista i escriptor Ignacio Vidal-Folch.

Aquesta versió espanyola de la biografia de Zenith ha estat a cura de Ignacio Echevarría. No cal dir gaire més. Ningú treballa avui a Espanya els llibres amb més qualitat que la casa fundada per Jaume Vallcorba i dirigida per Sandra Ollo. El Pessoa de Zenith mereixia aquest tracte perquè es tracta d’un fita en el gènere de les biografies d’escriptors, igual que els tres volums de Reiner Stach dedicats a Kafka, també al catàleg de l’editora del carrer Muntaner.

El relat del crític nord-americà està concebut amb una ambició totalitzadora envejable. La seva composició es basa en la resolució d’un misteri: com és possible que un solitari i menestral oficinista de la Baixa de Lisboa, criat a Sud-àfrica, i que en vida gairebé només havia donat a la impremta dues plaquettes en anglès i un poemari –Mensagem–, publicat un any abans de la seva mort, hagués deixat en un bagul fins a 27.000 escrits, molts encara inèdits, en alguns casos rubricats amb el seu nom i, en altres, adjudicats a més d’un centenar d’heterònims?

Zenith utilitza aquest llegat i la correspondència familiar del poeta per desentranyar el gran arcà. La desmesura de l’empresa la il·lustra bé el temps que ha necessitat el biògraf per tirar endavant la seva investigació: tretze anys. El resultat és un llibre que no és erudit –encara que estigui ple d’erudició–, escrit amb una prosa descriptiva i directa i que pot ser llegit per qualsevol lector comú, sense necessitat de ser un expert en estudis literaris. Zenith persegueix al llarg d’aquestes pàgines un fantasma. No només perquè Pessoa sigui un autor difunt, sinó perquè les seves múltiples identitats literàries afegeixen complexitat a la difícil tasca de qualsevol biògraf: reconstruir l’existència de l’home cert que s’oculta darrere d’un nom literari. En el cas de Pessoa hi ha tota una galàxia de personalitats, unes completament definides, altres en nebulosa, amb idees i estils divergents.

Aquest joc de disfresses –explica Zenith– va començar molt aviat. A la infància. L’escriptor portuguès va crear Chevalier de Pas per adreçar-se cartes a ell mateix, potser davant la manca d’amics, cosa que seria una invariable al llarg de la seva vida. L’absència de companyia devia ser una de les causes d’aquest primerenc bestiari íntim, però el que sorprèn és la disciplina i la constància per mantenir aquesta família d’éssers ficticis durant tants anys. No és l’única sorpresa: Zenith apunta que, segons es desprèn de la seva correspondència personal, Pessoa va morir verge, cosa que implica una sexualitat conflictiva, d’acord amb la seva misantropia professional.

El poeta portuguès va ser un escriptor fragmentari –“volcànic”, escriu el seu biògraf– que pensava que no seria capaç d’escriure un llibre convencional. En això també s’assembla a Kafka. Una altra veta fèrtil és la seva relació amb l’anglès, idioma adquirit a la infància, i el portuguès, que acabaria sent la seva llengua literària, excepte per alguns dels seus heterònims. A l’autor del Llibre de la desassossec li interessava més l’opinió que els altres tenien sobre ell que el contacte amb els altres. Va ser un gran solitari, excepte pel fet que, gràcies a aquesta incontenible inventiva, va crear una constel·lació de companyies concebudes segons els seus canviants estats d’ànim. Va ser la seva manera de refugiar-se entre la multitud.

El romanticisme literari, però, no hauria de fer-nos oblidar un fet cabdal: Pessoa és un escriptor que pateix. Això es percep sobretot en la seva poesia, però també en la seva psicologia. Incapaç per a la vida social, autor d’interiors, el poeta portuguès va portar una vida literàriament fugissera i vitalment immòbil –gairebé no es va moure de Lisboa–, discreta i mediocre, però travessada per aficions com l’ocultisme (que denota un anhel espiritual) o el seu camuflatge en els subjectes d’Alberto Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, els seus sosi més complets.

Zenith pensa que li mancava “un jo cohesionat i unificat”, cosa que diferencia les seves màscares dels pseudònims d’altres escriptors. Vivia en una mena de perpètua indefinició, com si habités en una zona (vital) de trànsit. Sobrevivía gràcies a una mínima rutina –era escriptor de cartes comercials autònom i, per tant, acostumat a la precària condició d’un professional per compte propi– però no practicava exactament les convencions burgeses. Se sentia un adolescent, gairebé sempre als núvols. Ho evidencia l’episodi en què el seu biògraf explica com va cremar la seva herència familiar –igual que si els diners fossin querosè– en disputes editorials que van acabar en la més absoluta ruïna.

El bagul al qual va confiar el seu llegat literari, ocult als ulls del món fins després de la seva prematura mort, és un altre indici del seu pànic davant la vida adulta. Qui guarda tots els seus escrits en un bagul creu que en algun moment tindrà temps i ganes per reprendre’ls, encara que la vida acostuma a desmentir aquesta eterna possibilitat. Al relat de Zenith només se li pot retreure una certa obsessió amb qüestions secundàries, com l’orientació sexual del poeta portuguès, que però compensa amb aportacions sobre aspectes desconeguts de la seva trajectòria, com la seva vocació d’editor, la creació de la revista Orpheu, al costat de la qual Almada Negreiros el va retratar en un llenç memorable, les inquietuds polítiques, o la seva relació amb Ofélia Queiroz, un amor cast i epistolar, o Aleister Crowley, el líder de l’Il·luminisme Científic.

La limitada petjada terrestre del poeta portuguès aboca el biògraf a bolcar-se en l’obra de Pessoa per posar-la en relació amb el zeitgeist del seu temps. El poeta és, per tant, l’home i la seva circumstància. Zenith ha fet una tasca meritòria que, encara que aporta llum sobre els racons més foscos de la cartografia Pessoa, no pot però esgotar el gran trencaclosques de la vida del poeta. I és que Pessoa és com el seu Llibre de la desassossec: una melodia de fragments, variacions i elusions sense un vincle indiscutible. Així ho canta la veu de ‘Tabacaria’: “No sóc res. / Mai seré res. / No puc voler ser res. / A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món”. El poeta portuguès va escriure que només les persones superficials posseeixen conviccions profundes. I nosaltres afegim: “Només els escriptors misteriosos són dignes d’una veritable biografia”.