El crepuscle dels déus

Gràcies a una amiga cineasta que hi va ser i ho va veure tot, m'assabento del malbaratament novaiorquès de Netflix a l'hora de promocionar l'estrena del Frankenstein de Guillermo del Toro. Projecció del llargmetratge a la sala The Paris, al costat de l'hotel Plaza, llogada per als pròxims deu anys per a les estrenes dels seus productes estrella (a Los Angeles, s'han fet amb l'Egyptian Theatre, seu endeutada de la cinemateca californiana, que podrà continuar projectant les seves antigalles els caps de setmana, ja que, de dilluns a divendres, el local acollirà les grans estrenes de Netflix).

Alguna cosa passa amb Kathryn

Copes a The Russian Tea Room, l'elegant abeurador que tant agradava a Truman Capote, amb cosetes per menjar depenent de si eres VIP o semi xusma (caviar per als primers i cacauets per als segons). I si eres Patti Smith i havies protagonitzat un col·loqui amb el rodonet senyor Del Toro, et tocava una taula per a tu sola i un pot de caviar per cruspir-te'l a cullerades, que encara hi ha classes.

Les barbes dels Warner

Cal veure com ha prosperat Netflix (Net: xarxa; flix: corrupció de flicks, pel·lícules) des de la seva fundació el 1997 per un senyor anomenat Reed Hastings, quan només era un enorme videoclub que enviava les pel·lícules per correu als seus subscriptors, afegint generosament el franqueig per a la devolució.

L'any 2009, Netflix va arribar a disposar de més de 100.000 títols en DVD i a comptar amb més de deu milions de subscriptors. Després es va apuntar a l'streaming (sense cap criteri i confiant principalment en un algoritme de la seva confiança, que no s'equivoca gaire, a jutjar per l'èxit de l'empresa, encara que aquest èxit signifiqui la convivència d'obres mestres i nyaps sense que ningú es posi les mans al cap) i la resta és història.

L'últim capítol d'aquesta història és la possible compra de Warner Brothers per part de Netflix, tot i que s'hi ha ficat pel mig Paramount per intentar demostrar que els vells estudis encara conserven part de la seva musculatura. Som davant el mai vist en el món del cinema: uns botiguers que van començar enviant DVD per correu s'enfilen a les barbes dels germans Warner (Harry, Albert, Sam i Jack, que descansin en pau, fundadors de la companyia el 1923 en uns enormes terrenys de Sunset Boulevard). I no són els únics.

Zuckerberg (Meta) Lauren Sánchez i Jeff Bezos (Amazon), Sundar Pichai (x) i Elon Musk (X) durant la presa de possessió de Donal Trump : WHITE HOUSE PRESS OFFICE

Un cas semblant és el de Jeff Bezos, que va començar amb un magatzem des d'on enviava discos i llibres a tot l'orbe civilitzat i ara té un estudi cinematogràfic del qual depèn la pròxima entrega de les aventures de James Bond. Es van enfonsar els videoclubs (quan va caure Blockbuster, vam donar per mort el negoci), van tancar en massa les botiguetes petites i els senyors Hastings i Bezos es van fer d'or, convertint-se en humils botiguers que van mutar en magnats (Amazon va passar anys sent deficitària).

Que consti que no tinc res en contra dels botiguers, però no em negareu que causa cert estupor el fet que dos dels homes més rics del món comencessin tocant tant de peus a terra. Elon Musk és un subjecte menyspreable, però, almenys, es mou entre cotxes, satèl·lits i drons i es dóna aires de dolent de pel·lícula de l'agent 007. Però els fundadors de Netflix i Amazon no deixen de ser botiguers enriquits gràcies al seu talent i a l'algoritme de torn. És a dir, que com a productors capaços d'equiparar-se al Monroe Stahr de la novel·la de Scott Fitzgerald L'últim magnat deixen molt a desitjar.

Sense cinemes

Corre per aquí una foto en què es veu l'entrada dels estudis Warner, presidida per un cartell enorme que resa: For sale. Es ven, en el típic bilingüisme californià. Els germans Warner van ficar molt la pota al llarg de les seves vides, però fa la impressió que els agradava el cinema i no necessitaven un algoritme, cas d'existir en la seva època, per decidir quines pel·lícules convenia rodar i quines no.

Quan van morir, la seva companyia va viure moltes aventures financeres fins a acabar, el 2018, en mans de la telefònica nord-americana AT&T. Si se la queda finalment Paramount ens farà la impressió que tot queda a casa, encara que ja tot es guiï per l'algoritme de torn. Però si se la queda Netflix…

El logo de Paramount

Ja sabem què pensa Netflix de l'exhibició en sales. Li basta amb una setmana en un cinema (exigència de l'Acadèmia de Hollywood per poder optar als Oscar), i ja en disposa de dos a Nova York i Los Angeles. Les grans estrenes, doncs, són simbòliques, encara que incloguin Patti Smith atipant-se de caviar. El cinema, tal com el vam conèixer, està desapareixent a gran velocitat.

Hem de posar-nos a plorar? Cal imitar la Norma Desmond de Sunset Boulevard i afirmar que nosaltres seguim sent grans i és el cinema el que s'ha fet petit? No cal. Les coses evolucionen, encara que a vegades no ens agradi. Els nens d'ara no trobaran a faltar les sales cinematogràfiques que mai no van conèixer. Els que les vam gaudir ens anirem morint en aquest món que ja ni reconeixem. L'algoritme decidirà què és el que es roda i el que no. No faltarà entreteniment, però el cineasta que aspiri a alguna cosa més cada cop ho tindrà més magre.

Com es diu en aquests casos, això és el que hi ha, així que estalviem-nos les ploreres.