Sexe, amor i somnis a Oslo: la trilogia (continguda) del noruec Dag Johan Haugerud

Potser la millor manera de definir el seu cinema sigui amb aquesta equació: Éric Rohmer + Ingmar Bergman = el noruec Dag Johan Haugerud. En l'anomenada trilogia d'Oslo els seus personatges viuen el desig i els seus conflictes en diverses variants, però sobretot verbalitzen les seves experiències. Mantenen prolixes converses sobre les aventures amoroses, com en el cinema del francès, només que ho fan a la manera nòrdica, més freda, analítica i racionalitzadora, com a les pel·lícules del mestre suec.

La trilogia va començar amb Sexe a Oslo, a la qual va seguir Amor a Oslo (totes dues disponibles a Filmin, la segona tot just incorporada) i es tanca amb Somnis a Oslo, que arriba a sales aquesta setmana. L'escenari de totes elles és la capital noruega. Les dues primeres succeeixen durant l'estiu i la tercera, que té un arc temporal més extens, travessa diverses estacions, però també conclou en aquell estiu nòrdic en què tot reneix i floreix i s'omple de llum i vitalitat.

Sexe a Oslo

Cadascuna de les entregues té protagonistes diferents, però hi ha un subtil element connector del qual s'adonarà l'espectador atent: un psicòleg anomenat Bjørn, que apareix esmentat a la primera, és un personatge secundari molt rellevant a la segona i apareix en una única escena al final de la tercera. En les dues primeres es desenvolupen dues històries en paral·lel: dues parelles a Sexe a Oslo, dos personatges sols a Amor a Oslo, mentre que a la tercera, Somnis a Oslo, hi ha una protagonista principal adolescent, acompanyada per dues altres generacions de la seva família: la mare i l'àvia.

El to de les tres és similar: lluminositat, colors càlids, interiors diàfans estil Ikea, plans panoràmics de la ciutat a les transicions i personatges que conversen sobre els seus desitjos en veu baixa, sense escarafalls ni drames. Aquest to és clau per construir l'estil particular de la trilogia: el seu autor explora les passions, els anhels, els desenganys, els impulsos sexuals i les obsessions, però no explicita visualment aquests sentiments o si ho fa maneja un registre molt distanciat, gairebé asèptic. És a dir, encara que ocupen el centre de la narració, no veiem ni arravataments passionals, ni tòrrides escenes de sexe, ni enfonsaments sentimentals. Veiem personatges que verbalitzen les seves emocions sense perdre mai els papers.

Sexe a Oslo

Potser part de l'explicació d'aquest gust per l'ús de les paraules es troba en el fet que l'autor va ser novel·lista abans que cineasta. El resultat és singular i estimulant per la contenció i aparent lleugeresa amb què plasma la manera com les persones processen les seves emocions i s'hi enfronten.

Sexe a Oslo parteix d'una potent escena inicial: dos escuraxemeneies conversen durant la pausa del dinar. Un li explica al seu col·lega que fa un temps que té un estrany somni en què apareix David Bowie que el mira seductorament com si ell fos una dona. Davant d'aquesta confessió íntima, l'altre s'anima i li explica que fa poc va tenir relacions sexuals amb un client. Amb total naturalitat li aclareix que no es considera gai, però l'home li va insinuar i encara que ell en un primer moment el va rebutjar, finalment es va deixar penetrar. A més, li diu que ho ha confessat tot a la seva esposa i ella, segons ell, ho ha entès.

Sexe a Oslo

Tanmateix, per molt nòrdica, racional i liberal que sigui, la dona entra en crisi i comença a dubtar de si el seu marit no serà gai, tot i que ell ho nega i a més pretén que com que no hi va haver amor en aquell acte carnal puntual doncs no es pot considerar una infidelitat. L'altre escuraxemeneies viu les seves particulars angoixes i tensions familiars a causa dels seus recurrents somnis amb David Bowie i pateix una alteració de la veu, la qual cosa és un problema perquè canta en un cor.

Els amants de les teories queer diran que la pel·lícula sonda la fluïdesa de la identitat sexual, però al cineasta sembla interessar-li més abordar temes com la desconfiança en la parella o la capacitat de controlar les pulsions. Estilísticament és de les tres la més agosarada, perquè abunden les escenes construïdes en llarguíssims plans sostinguts, de vegades amb enquadraments sorprenents. Per exemple, en la primera conversa confessional entre el protagonista que ha tingut la relació homosexual i la seva esposa, aquesta apareix d'esquena, davant d'un finestral, sense que mai veiem el seu rostre ni per tant percebem les seves reaccions emocionals, llevat de les modulacions de la veu.

Amor a Oslo

Amor a Oslo està protagonitzada per una uròloga i un infermer, que treballen al mateix hospital i es troben en un ferri que uneix la ciutat amb les illes properes. Ella va a una festa en què una amiga li vol presentar un potencial pretendent, un arquitecte divorciat. L'infermer li confessa que agafa el ferri a les nits buscant trobades sexuals gais mitjançant Grindr.

Les destinacions d'ambdós personatges s'invertiran. Ell, que busca sexe sense compromís, s'interessa per una de les seves trobades esporàdiques quan el retroba a l'hospital com a pacient. Ella, temptada per les aventures de l'infermer i amb dubtes sobre si llançar-se a una nova relació sentimental, prova Tinder al ferri i manté una trobada sexual amb un desconegut. La pel·lícula aborda amb subtilesa el dilema de l'amor i el sexe, entre el compromís emocional o la simple recerca de plaer.

Amor a Oslo

Dag Johan Haugerud indaga de manera suggeridora en els desitjos i les pors —els successius pacients espantats quan l'uròloga els comunica que pateixen càncer de pròstata— i en la recerca d'afecte i complicitat emocional, sigui o no a través del sexe.

La tercera i última entrega, Somnis a Oslo (Ós d'Or al Festival de Berlín de 2025), dona una nova volta de rosca al tema del desig a través d'una adolescent de disset anys que s'enamora en secret de la seva nova professora de francès. La professora sembla donar tímides mostres de correspondre-la, o almenys això creu ella, fins que la relació —en què no ha passat res, llevat d'algun frec que es podria interpretar com una carícia— es trenca. Llavors la noia, desolada, aboca les seves emocions en un text confessional que dóna a llegir a la seva àvia. A l'anciana, que és poeta, li sorprèn la qualitat literària de la prosa i li impacta el que explica la seva neta. Se sent en l'obligació de passar el manuscrit a la mare, la primera reacció de la qual és plantejar-se si la professora ha pogut manipular la seva filla i abusar d'ella, sent aquesta encara menor d'edat.

Somnis a Oslo

A través de l'editora de l'àvia, es presenta la possibilitat de publicar el text confessional de l'adolescent i la mare contacta amb la professora —que, mentrestant, ha deixat l'escola— per obtenir el seu vistiplau i evitar possibles conflictes legals. Aquella trobada és clau perquè permet a la mare aclarir els seus sospites sobre un possible abús i sobretot permet a l'espectador descobrir com ha viscut la professora aquella suposada història d'amor que explica l'adolescent. El desig és una qüestió de perspectiva, perquè com acaba entenent la noia sobre el seu primer enamorament amb molt de fixació: “Estàs més obsessionada amb el teu propi desig que amb l'objecte del teu desig”. I és aquest desig el que es projecta en la idealització de l'ésser estimat.

Superada la confusió emocional pròpia de l'adolescència i deixat enrere aquell primer enamorament o més aviat ensimismament immadur, Somnis a Oslo conclou amb un final obert a l'esperança d'obrir una nova etapa. Una trobada casual que potser permeti a la protagonista experimentar el seu desig d'una manera menys ensimismada.