Jean-François Revel o els auguris de la intel·ligència

Jean-François Revel (1924-2006) no es deia Revel, sinó Ricard. I, més que un periodista i escriptor valent, que sens dubte ho va ser, podríem definir-lo com un destructor del saló dels miralls. No tant per la vocació rebel que l’acompanyà en els anys de la seva joventut –després de militar a la resistència al nazisme, en contra de la voluntat d’un progenitor alineat amb el govern filofeixista de Vichy– com per la seva costum d’evitar les calamitats dels miratges polítics del seu temps i de la seva generació, capaç de menysprear la vida aliena per una utopia comunal que acaba prohibint la llibertat individual.

D’aquí a cinc mesos, a finals del proper mes d’abril, es complirà el vintè aniversari de la seva mort, que arriba sense que molts dels seus millors llibres en castellà, i en especial els seus assaigs, estiguin disponibles, llevat de comptades excepcions, més que a les llibreries de vell, que és el purgatori de tots els escriptors que no han arribat al Parnàs. A Revel no li cal, és clar, perquè va ser nomenat en vida corresponent de l’Académie française, la llar dels immortals a la terra.

Jean-François Revel

La seva discreta presència editorial a Espanya és inversament proporcional a l’estimació que gaudia al seu país, on va practicar, contra el criteri de molts dels seus iguals, un valent combat en defensa del liberalisme i davant dels dogmes marxistes. Se’l qualifica sovint com un polemista nat, però el terme només és pertinent si pertanys al club dels qui troben conflictiu pensar sense amarres ni catecismes.

Revel va descobrir relativament aviat que les idees en què havia militat durant la seva joventut eren desmentides per l’infinit detall de la realitat. No se li va acudir llavors manipular els fets per sotmetre’ls a les seves preferències. Va preferir canviar d’idees i obrir-se a altres vents i influències, malgrat les fortes pressions ambientals. El seu Nord va ser la independència de criteri i la defensa de la llibertat. Dos dels pilars que intenten destruir els règims totalitaris, siguin del signe que siguin. Els qui menys li van perdonar que abandonés el dòcil ramat de l’esquerra –va militar només tres dies al PCF– van ser els seus camarades.

'La temptació totalitària'

El van titllar de traïdor, que és el que passa quan s’és incapaç de discutir arguments o impugnar la seva capacitat intel·lectual. Revel es va convertir en un heretge. I com a tal es va comportar en criticar amb vehemència i talent el catecisme marxista. Es diria que el seu mètode va ser minimalista: davant l’adjectivació vana i els missatges redemptoristes, es va esmerçar en la constatació dels fets. Els seus assaigs, el gran mèrit dels quals és la seva clarividència per avançar molts dels mals i calamitats públiques del nostre present, estan fets des del territori del concret, sense abstraccions i sense caure en xerrameques utòpiques. Revel va ser un pensador inductiu, davant d’una esquerra deductiva i, sovint, capaç d’excomunicar els seus crítics per no sentir-se desautoritzada.

Davant de l’esperit militant de la seva època, el filòsof i periodista francès va practicar el realisme. Així que qualificar-lo d’incendiari, o titllar-lo de provocador, només expressa la incapacitat dels seus adversaris per lidiar amb el sentit comú. Com podia ser un reaccionari un home que estimava la gastronomia i que, segons diu la llegenda, va triar el seu pseudònim literari com a homenatge al nom del petit bistrot on servien el seu estofat preferit? Ni parlar-ne.

'El coneixement inútil' PÀGINA INDÒMITA

En cert sentit, el context ambiental en què va escriure Revel s’assembla al nostre: una pràctica política sectària, intolerant i despectiva que no aspira a persuadir, sinó que ha decidit prevaler a través de l’alienació social. El 1976, quan va publicar La temptació totalitària, un dels seus assaigs més sòlids, va sentenciar que l’enemic del socialisme no era el capitalisme, sinó el comunisme. La seva crítica contra els règims marxistes partia de la seva pràctica política, de les seves decisions i de la seva incapacitat per reformar-se. Aquest darrer és un altre dels temes que connecten el seu temps històric amb el nostre.

Com pot ser que la discussió intel·lectual sigui més intensa entre les diferents corrents liberals que en aquelles que es presenten com a progressistes? La seva prospecció assenyalava que la causa era la voluntat hegemònica de l’esquerra i la manca de cintura dels seus dirigents, dues raons que explicaven l’ancoratge mental de la sinistra. Els seus llibres despullaven els profetes del buit, antecessors dels polítics populistes. A la igualtat legal i d’oportunitats no s’arribava a través de cap revolució, sinó per evolució. Tampoc era la violència, el terrorisme, els caudills i la sang el que feia avançar les societats, sinó la intel·ligència, l’obertura de mires, el diàleg i el joc civilitzat de la tolerància i el respecte a l’adversari.

'L'obsessió antiamericana' FÓRCOLA

Revel va ser un intel·lectual múltiple, que és l’antítesi de la figura de l’intel·lectual orgànic. No estava al servei de res més que del seu propi criteri. A Ni Marx ni Jesús (1970) va impugnar la mentida que les revolucions socials han de ser canalitzades a través dels partits. La rebel·lia –explicava– només era un mètode fèrtil dins del capitalisme, on la llibertat estava garantida com a dret essencial. El temps acabaria donant-li la raó dues dècades després quan el mur de Berlín –metàfora del socialisme real– va caure davant la impotència dels amos de la gàbia.

Va deixar dit que “la mentida és la força que governa el món”, va advertir que la censura és el més clar indici del totalitarisme, sigui militar o mental, i va ser sever amb el seu gremi –el periodisme–, on desembocaven totes les tensions del sistema de representació política i simbòlica. Premonitori va ser el seu concepte que l’esquerra va perdre el rumb el dia que va sacrificar la llibertat pel sectarisme. Una tendència que no ha fet sinó créixer de forma exponencial en aquesta era de populismes. “Tot poder és o es torna de dretes”, va escriure, tret que existeixin sistemes eficaços de control social, cosa impossible si s’assumeix la servitud voluntària al poder.

'Un festí en paraules'.

A Com acaben les democràcies (1983) va advertir, amb diverses dècades d’antelació, de el camí que ha pres Occident: el fracàs del sistema liberal, encès pels casos de corrupció i la ineficàcia, condueix sense remei a la instauració de nous despotismes. Estilísticament va cultivar la sàtira i intel·lectualment va ser un pessimista irònic. També va tenir temps per a altres ocupacions i plaers, com la literatura, la cuina –a la qual va dedicar Un festí de paraules (1979)– i l’espiritualitat, plasmada en el volum de converses que va signar amb el seu fill, Matthieu Ricard, convertit en monjo budista. Amb ell va marxar d’aquest món, als vuitanta-dos anys, després de deixar com a testament moral El lladre a la casa buida, un llibre de memòries on confessava que el seu afany era desxifrar la realitat tal com és, sense que importessin els desitjos personals ni els somnis.

Educat pels jesuïtes, però contrari a l’adoctrinament a les escoles que es disfressa de laïcitat, Revel va ser probablement l’assagista que abans i millor va enderrocar la falsa estàtua de Mitterrand, un polític de doble vida, ideologia vacil·lant i exemple del cinisme de l’esquerra professional. La seva descripció de la mentalitat totalitària –“l’aptitud dels homes per persuadir-se de la veritat d’una teoria i construir als seus caps un aparell justificatiu de qualsevol sistema, fins i tot el més extravagant, sense que la intel·ligència i la cultura siguin capaces d’obstaculitzar aquesta intoxicació ideològica”– continua vigent.

Edició en francès de les memòries de Revel

El seu rigor a l’hora de mirar el món no li va impedir gaudir a fons de la vida sensorial. Va ser un epicuri que va fugir de les capelles i els seminaris. Adorava el tracte amb el sexe contrari i va practicar la vida lleugera d’hotel, epítom de la felicitat desinhibida. Als quaranta anys ja havia renunciat a la docència –la seva primera professió– per dedicar-se a l’escriptura, al periodisme, on va brillar com a director de L’Express i editorialista de Le Point, i a l’edició. Recordar-lo és fer-nos un favor. Llegir els seus llibres, aquests auguris de la intel·ligència, escrits al segle passat, basats en dades, rigor i anàlisi, ajuda a entendre el nostre present i a conjurar la probable deriva del nostre futur.