Atès com és de previsible gairebé tot, tant en el món real com en l’audiovisual, abunden les sèries en què n’hi ha prou amb els dos primers episodis per poder emetre una opinió mínimament raonable a l’hora de jutjar-les. Les més interessants, lògicament, són les que t’obliguen a empassar-te-les fins al final abans de dir-hi la teva. Task, la nova proposta d’aquest estudiós de la misèria física i moral de l’Amèrica profunda que és Brad Ingelsby (Devon-Berweys, Pennsilvània, 1980), que ja ens va meravellar amb la seva anterior minisèrie, Mare of Easttown (2021), forma part del segon i més interessant contingent de la producció televisiva.
Per això un servidor de vostès ha hagut de veure els set episodis de Task abans de deixar anar res en aquestes pàgines: em sap greu si hi ha algú que es guia pel meu criteri, però no estava jo per avançar conclusions sense haver arribat al final.
I la veritat és que aquestes són les mateixes a què vaig arribar després d’empassar-me Mare of Easttown: Brad Ingelsby posa el focus, i ho fa molt bé, en l’Amèrica profunda, que comença a cent quilòmetres de qualsevol ciutat més o menys important i ho embolcalla tot en una boira anti cosmopolita en què costa trobar fins i tot un Starbucks. Al territori Ingelsby, tot és ranci i primari, amb una lleu capa de civilització perquè no es detecti del tot la catàstrofe humana que hi té lloc diàriament des de temps immemorials.
Bons i dolents, o no tant
A aquesta discreta catàstrofe hi aplica el senyor Ingelsby la seva mirada d’humanista que observa sense jutjar i mostra sense caure en el maniqueisme. Task és, certament, una història de bons i dolents, però ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents: uns i altres juguen amb les cartes que els han repartit i es mantenen a un i altre costat de la llei (això és un thriller, lleugerament metafísic, però un thriller al capdavall), seguint la seva moral, qui en té, o fent de la seva capa un sac, qui només pensa en sortir de la misèria a qualsevol preu.
Imatge de la sèrie Task
Pensem en els protagonistes de la sèrie. Tom Bradis (Mark Ruffalo, en un paper pensat per a Michael Keaton) és un agent de l’FBI una mica especial (va ser capellà abans que policia) que s’ha quedat vidu recentment i té cura dels seus dos fills adoptius, l’Ethan i l’Emily (la noia és un encant, el noi sempre va ser problemàtic i ara és a la presó).
En aquesta tessitura li cau l’encàrrec de muntar un equip (task force) amb uns passerells que li assignen per investigar uns robatoris de droga a una banda de motoristes sinistres que poden posar-se molt desagradables amb el seu entorn.
Entra la nèmesi d’en Tom, Robbie Prendergast (un esplèndid Tom Pelphrey, a qui no vèiem des de l’excel·lent, però menystinguda, Banshee), que es guanya la vida com a escombriaire juntament amb els seus dos fills, cuidats per la seva neboda Maeve (Emilia Jones) des que la seva dona els va abandonar a tots.
Terra erma
El germà d’en Robbie va ser executat pels motoristes i, com a venjança i per sortir de pobre, en Robbie ha posat en marxa els robatoris, conscient (o no) que el poden acabar matant.
En Tom i en Robbie porten vides d’aquelles que ningú no desitjaria a ningú. El fet que estiguin a bandes oposades de la llei no els identifica tant com la seva condició de víctimes. Al llarg de set intensos capítols, tots dos carreguen amb la seva situació mentre protagonitzen una història de policies i delinqüents, de bons i dolents, que s’enriqueix amb les penúries morals de la seva vida personal. El resultat és un brillantíssim thriller amb factor humà que no acabarà bé per a cap dels dos. Encara que la seva fe ja no és la que era, a en Tom encara li queda, tot i que una mica lluny i cada dia més críptica, Déu. A en Robbie no li queda ni això.
Imatge de la sèrie Task
És curiós el terreny de ningú escollit pel senyor Ingelsby per posar-hi la lupa, aquesta terra erma que és la immensa província nord-americana sense diferències notables d’un extrem a l’altre del país i que acaba sent un personatge més, com Nova York i Los Angeles per a altres ficcions policials.
Un terreny que dona per molt i que dubto que es limiti a Mare of Easttown i Task. Resto, doncs, a l’espera de la nova proposta de Brad Ingelsby i el seu moralisme fatalista, eficaç i tremendament humà. I em disculpo de nou per trigar tant a fer-los arribar aquestes modestes reflexions.