Alguna cosa passa amb Kathryn
A Donald Trump Una casa plena de dinamita li ha sentat com una patada (per roja), però també és cert que la senyora Bigelow ha estat acusada poc menys que de portaveu del Pentàgon per la crítica d'esquerres
Malgrat algunes relliscades a la seva carrera, les pel·lícules de la nord-americana Kathryn Bigelow (San Carlos, Califòrnia, 1951) sempre m'han cridat l'atenció i despertat la curiositat. Per això, fa unes nits, després d'una negociació amb la meva xicota, em vaig disposar a gaudir del seu darrer llargmetratge, A house of dynamite (Una casa plena de dinamita), que Netflix acaba de penjar després de la preceptiva (de moment) setmaneta a sales.
Ho vaig fer animat pel bon record que m'havien deixat obres anteriors de la senyora Bigelow com Near dark (Els viatgers de la nit, 1985), Blue Steel (Acer blau, 1987), Point break (Li diuen Bodhi, 1991) i, sobretot, Strange days (Dies estranys, 1995), una d'aquelles pel·lícules a les quals torno cada certs anys, pel que dedueixo que l'he d'haver vist tres o quatre vegades.
Però res m'havia preparat per a l'odissea d'avorriment que m'esperava. A Donald Trump li ha sentat com una patada la pel·lícula (per roja), però també és cert que la senyora Bigelow ha estat acusada poc menys que de portaveu del Pentàgon per la crítica d'esquerres (per la seva inexistent identitat MAGA).
Una imatge de 'A house of dynamite'
Però el problema de la pel·lícula és que no és d'esquerres ni de dretes ni defensa cap tesi ni se sap gaire bé on vol anar a parar, més enllà d'ensenyar-nos com pot ser la reacció dels poders nord-americans davant el llançament d'un míssil des de tampoc se sap on, però que pot deixar Chicago i els seus voltants com Hiroshima després de la bomba nuclear que va deixar caure l'Enola Gay.
Cundeix el nerviosisme
Una casa de dinamita (escrita per Noah Openheim, exdirector de NBC News que va tenir els seus més i els seus menys amb el periodista Ronan Farrow per la seva cobertura del cas Weinstein i va haver d'acabar dimitint) es divideix en tres parts, cadascuna més tediosa que l'anterior.
A la primera, ens trobem a la Situation Room de la Casa Blanca amb la capitana Olivia Walker (Rebecca Ferguson), enfrontada amb el marró del míssil d'origen desconegut que tocarà terra americana en vint minuts. Tothom parla molt de pressa perquè cundeix el nerviosisme, però l'espectador (o almenys jo) es queda amb la impressió d'estar assistint a un dia a l'oficina de qualsevol empresa.
Canvi de terç. Ara és el general Anthony Brady (Tracy Letts, més conegut com a dramaturg) qui ha de viure els horribles vint minuts que ja s'ha empassat la capitana Walker. Tercer terç: és el torn del president dels Estats Units (Idris Elba, encara que sigui anglès), ara és ell qui ha d'enfrontar-se al desgavell que li ve a sobre. La pel·lícula acaba d'una tallada, intuïm que el míssil ha destruït Chicago i mig estat d'Illinois i aquí pau i després glòria. Què han pretès guionista i autora? Que em matin si ho intueixo.
Imatge de 'A house of dynamite' (Una casa plena de dinamita)
Encara que l'amenaça és real, a l'espectador li sembla un teatrí. I quan comencen les subtrames amb les apassionants vides de funcionaris, agents de la CIA i militars de diferent graduació, l'avorriment s'agreuja. Confesso que aquell ritme falsament trepidant em va donar una son considerable i que vaig aconseguir veure Una casa plena de dinamita més o menys sencera va ser perquè la meva xicota em despertava amb un cop de colze cada vegada que m'adormia, mentre sostenia, amb molta raó, que, ja que l'havia obligat a veure tal pestilència, el mínim que podia fer era empassar-me-la i no quedar-me fregit al sofà. Carinyo, clamava jo, et juro que aquesta dona té pel·lícules estupendes…
Un futur immediat
Cert, però Una casa de dinamita no és una d'elles. Bigelow sembla entestada últimament a omplir els seus films d'uniformes. Li va sortir bé amb The hurt locker (En terra hostil, 2008), sobre un tipus que s'avorreix amb la seva família i només sent que està viu quan està desmuntant bombes a l'Iraq (per la qual va guanyar un Oscar). Però a Zero Dark Thirty (La nit més fosca, 2012), sobre la caça, captura i execució d'Osama Bin Laden, els elements humanistes brillaven per la seva absència, reduint-se la cosa a la reconstrucció de l'operació que va acabar amb el líder d'Al Qaeda.
Trist, ja que el factor humà era un dels principals valors del cinema de Kathryn Bigelow quan, aparentment, rodava pel·lícules de gènere com les citades al primer paràgraf d'aquest article. Hi havia humanisme en el trist destí dels vampirs de Near dark, en la poli traumatitzada de Blue still (Jamie Lee Curtis), en el traficant de realitat virtual de Strange days (Ralph Fiennes), en el poli surfista de Point break (Keanu Reeves)…
Però brilla per la seva absència en una història que, com Una casa plena de dinamita, ens mostra una desgràcia d'un futur immediat, però no aconsegueix interpel·lar-nos perquè tot el que passa a la pantalla ens és igual, si és que estem desperts per valorar-ho.
Trobo a faltar la Kathryn Bigelow d'abans, amb el seu perfecte domini del cinema de gènere, quan es ficaven amb ella dient que dirigia com un home i que a veure si triava temes més femenins. I, ja posats, em pregunto qui va donar llum verda al guió de A house of dynamite i a qui va dirigida la pel·lícula. Els detractors de la senyora Bigelow diran: “Ja hi torna la Kathryn fent-se el homenet”. Però s'equivocaran: aquesta pel·lícula no és per a homes ni per a dones. Jo diria que no és per a ningú.
