La gestió del ministre de Transports, Óscar Puente, torna a moure's en aquesta incòmoda frontera entre l'inevitable i el que arriba trad. Ningú no li pot retreure la resposta al greu accident d'Adamuz (Còrdova): tots els recursos disponibles es van activar amb rapidesa i la prioritat va ser, com havia de ser, l'atenció a les víctimes i la investigació del que va passar. Aquí, poc més se li podia exigir.
El problema va arribar després. La recent decisió de reduir la velocitat dels trens que connecten Madrid i Barcelona no és fruit d'una estratègia planificada, sinó d'una correcció forçada.
Els mateixos maquinistes feia temps que alertaven de sots i deficiències en el traçat, advertiments que no es van traduir en mesures fins que la seguretat va quedar en evident entredit. El resultat és un trajecte que s'allarga al voltant de mitja hora entre les dues principals ciutats del país, un empresariat dividit i bona part de la societat amb por d'agafar un tren de llarga distància.
La mesura és més que justificable des del punt de vista de la seguretat —que ha d'estar sempre per davant de qualsevol altre criteri—, però arriba tard i amb efectes col·laterals.
Se'n ressent l'estratègia comercial del transport ferroviari, fins ara l'opció terrestre més competitiva i demandada, i s'obre la porta al fet que molts usuaris, per por o per pura eficiència de temps, tornin a mirar el pont aeri.
Així, el balanç deixa una sensació incòmoda: decisions correctes en el fons, però adoptades quan ja no hi havia alternativa; una política d'infraestructures reactiva més que preventiva; i un empresariat del transport fragmentat, amb dubtes creixents sobre quin és avui el mitjà més fiable per viatjar entre Barcelona i Madrid.
Seguretat, sí. Però també previsió, coherència i lideratge, virtuts que continuen arribant amb retard.
