Que la força l'acompanyi
Als Estats Units, si et declares socialdemòcrata i, a més, has nascut fora del país, el més probable és que et pengin l'etiqueta de comunista antiamericà enviat per Satanàs per fastiguejar el millor país del món. En aquest sentit, el que ha aconseguit Zohran Kwame Mamdani (Kampala, Uganda, 1991) és molt digne de ser ressaltat, encara que dubto que aconsegueixi assolir tots els seus objectius polítics i socials per a la ciutat de Nova York, de la qual és alcalde des de fa un parell de dies.
Tot i que considero el senyor Mamdani un tipus carregat de bona intenció, no sé què podrà fer perquè Nova York deixi de ser la ciutat més cara del món i els pobres puguin portar una vida digna, encara que es vegin obligats a viure a una enorme distància de Manhattan. Em temo que tots els seus plans comptin amb la més fèrria oposició dels qui han convertit la seva ciutat en el que és des de fa anys. En aquest sentit, tot i que alegrar-se amb el seu triomf municipal em sembla just i necessari, dipositar massa esperances en ell em resulta una mica ingenu.
Quan Barack Obama va arribar a president dels Estats Units es va produir un fenomen similar al que està passant ara amb Mamdani: semblava que s'anava a produir una revolució humanista que seria l'enveja de l'univers món, i al final vam veure que el pobre Barack només va poder complir una centèsima part dels seus objectius, i perquè Donald Trump ho eliminés tot només arribar al poder. Això que els angloparlants defineixen com The powers that be (i nosaltres, poders fàctics) sempre acaben imposant-se als Estats Units (i potser a tot el món), permetent-se únicament matisos entre els seus presidents, que solen oscil·lar entre el demòcrata liberal amb certa bona fe i el republicà amic de banquers, petrolers i mags de Silicon Valley. Així era, almenys, fins que va arribar Trump disposat a utilitzar com a regla general els mètodes d'Atila, rei dels huns.
Zoran Mamdani compta amb la biografia ideal per ser alcalde de Nova York: mare cineasta, la índia Mira Nair, la directora de Mississippi Masala i Salaam Bombay, una educació cosmopolita, una simpatia desbordant, una preocupació per la cultura del seu temps (va gravar dos discos de rap amb els respectius pseudònims de Young Cardamom i Mister Cardamom), un coneixement profund d'aquesta ciutat a la qual va arribar als set anys, després de passar per Ciutat del Cap… La seva és, de fet, una biografia que s'assembla força a la d'Obama, encara que Mamdani no podrà aspirar a la presidència del seu país per haver nascut en un altre.
Davant les barbaritats de Trump, els liberals novaiorquesos es mostren eufòrics amb Mamdani, però jo els recomanaria, com Larry David, que moderessin el seu entusiasme. Ara el seu ídol està molt crescut i es promet molt feliç, però no trigaran a posar-li pals a les rodes perquè així funciona el sistema i no n'hi ha prou amb tenir bona intenció perquè les coses et surtin bé. Va jurar el càrrec sobre el Corà com si això fos una mostra de progrés i tolerància, quan només era un altre reconeixement a l'esperit teocràtic que impera al seu país, on mai ha arribat a la Casa Blanca un ateu o un agnòstic (també Obama va haver d'inventar-se una església a la qual assegurava acudir amb freqüència).
Tant de bo se'n surti però, francament, ho dubto. I ho lamento.
