No seria possible reconstruir la història de l'etapa més exitosa del bàsquet espanyol i, fins i tot, europeu sense incloure la figura de Jordi Bertomeu en un lloc molt elevat. L'executiu català va unir passió, talent i audàcia per trencar motlles, i desafiar poders establerts des de feia molt de temps per tal de contribuir al naixement d'una de les competicions més atractives de qualsevol esport, com és l'Eurolliga.
És cridaner, encara que succeeix amb relativa freqüència, que allò que arriba per trencar motlles, acabar amb les antigues estructures plenes de rigideses i anquilosades en el passat i aportar raigs i corrents d'aire fresc acabi convertit en quelcom, almenys, similar al que havia vingut a substituir.
Va ser una mica del que li va passar a l'Eurolliga que, encara avui, tres anys després de prescindir de Bertomeu, continua immersa en una mena de crisi existencial. I a l'espera d'una anhelada renovació que no acaba d'arribar, i que només és capaç de tapar amb l'entrada de diners. D'Orient Mitjà, és clar, que és on està.
Per això, la idea en què ara treballa Bertomeu, amb l'obscur desig de posar nerviosa la màxima competició europea, arriba tenyida de molts dubtes. Sempre serà lloable l'aparició d'alternatives i projectes que aportin quelcom diferent o que solucionin els problemes de sempre. En el cas de l'executiu català, el seu passat l'avala i el penalitza, pràcticament a parts iguals.
