Tenim Donald Trump amenaçant d'emportar-se Grenlàndia i el cap de l'OTAN, l'holandès Mark Rutte (La Haia, 1967) insisteix a continuar fent-li la pilota i a arrogar-se el paper del seu millor amic i intèrpret dels seus desitjos a Europa. Amb defensors com aquest, no sé pas si Europa pot dormir tranquil·la, francament.
El senyor Rutte fa temps que ens fa passar vergonya aliena pel seu comportament servil cap a l'Home Taronja. Allò de referir-se a ell com a Daddy (i no precisament Daddy Cool) ja feia basarda. Semblava el típic nen covard que es posa de part del pinxo de l'escola per evitar que les bufetades li caiguin a ell.
Una actitud ben poc digna i valenta quan ets al capdavant d'una institució que s'ha de fer respectar internacionalment. Encara que aquesta actitud ja la vam veure quan era primer ministre dels Països Baixos (2010 – 2024) i era el primer a assenyalar amb el dit els mandrosos països del sud (incloent-hi, és clar, el nostre) com a responsables que les coses no avancessin a Europa segons l'horari i la velocitat previstos.
El senyor Rutte sempre ha estat un ferm defensor de la llei i l'ordre (des d'una perspectiva de dretes). Nascut en una família de carques, es va ficar en un partit carca i es va dedicar a prosperar posant-hi la seva cara de buròcrata amb ulleres i la seva disposició a plegar-se sempre als interessos del més fort.
No és casualitat que dos dels seus referents polítics més citats siguin Margaret Thatcher i Ronald Reagan, dos dels principals pinxos de la història contemporània (tot i que també ha mostrat la seva admiració per Winston Churchill o Bill Clinton, per la qual cosa no sé si l'home és eclèctic o, simplement, erràtic).
El seu amor per Donald Trump resulta incomprensible, especialment des del càrrec que ocupa i que sembla que li hagi tocat en una rifa. Només té somriures i paraules amables per a un individu que ens vol arrabassar un tros d'Europa, quan hauria d'estar ensenyant aquestes dents de conill que Déu li ha donat.
Sort que alguns països s'han avançat en l'enviament de tropes a Grenlàndia, cosa que, lamentablement, només es pot qualificar de mesura de dissuasió: si el Gran Sonat ataca, no tindrem res a fer. Com a dissuasió sí que em sembla encertat. Una cosa és disparar contra una colònia d'óssos polars i una altra és fer-ho contra soldats francesos, alemanys, britànics o espanyols (si és que Sánchez es decideix a enviar-hi algú, cosa que encara està per veure: depèn del que li digui el beat Junqueras).
Estem en ple ambient pre bèl·lic i el secretari general de l'OTAN es dedica a calmar els ànims amb l'aspirant a dictador més evident del segle XXI occidental. Ja és molt poc el que ens passa.
