Adolfo Suárez

Les acusacions van ser aprofitades per Podemos per continuar amb el seu tema favorit: la destrucció del que anomenen “el règim del 78” i la insistència que la democràcia que ens empara és una merda que només ens redimirà quan ens convertim en una república comunista.

Deia l'acusadora anònima que gairebé s'havia oblidat de les sevícies del president, però que li havien tornat al cap després de veure la sèrie de televisió Anatomia de un instante, basada en el llibre homònim de Javier Cercas, que li havia fet molt de mal mental i l'havia portada a lamentar que l'aeroport de Barajas portés el seu nom.

Evidentment, a Ione Belarra li va faltar temps per exigir que es tragués el nom de Suárez a l'aeroport de Madrid (només li va faltar afegir que podria passar a dir-se Barajas-Almudena Grandes, ja que una simple estació de tren no és reconeixement suficient per a la plorada escriptora de la guerra civil). Una mica després, el PSOE es va afegir al linxament perquè cal aprofitar tot el que serveixi pel convent, especialment quan està ple de gentussa, lladres i abusadors comprovats.

També jo vaig tornar enrere amb Anatomía de un instante, però per recordar els moments en què Adolfo Suárez va ser elegit pel rei per iniciar la democratització d'Espanya. Recordo que el nomenament no va ser per tirar coets entre els meus companys de l'Autònoma de Bellaterra.

Aparentment, poc podíem esperar d'un falangista fidel al Moviment que fins i tot havia dirigit RTVE. Però ens vam endur una agradable sorpresa quan vam veure com es movia el noi que podia prometre i prometia. Aquí va començar l'intent de convertir-nos en un país normal, cosa que no s'ha acabat d'aconseguir perquè, com va dir el torero, el que no pot ser, no pot ser i a més és impossible.

Però es va fer el que es va poder, es posin com es posin els de Podemos i els separatistes bascos i catalans. Els primers no hi eren i no es van assabentar de res, però gràcies a la ciència infusa, han descobert que tot va ser una enganyifa colossal.

La resta, tot i que som conscients que la Transició no va ser tan exemplar com ens havien dit, seguim creient que, donades les circumstàncies -amb els militars enfadats i els animals d'ETA contribuint a la festa-, els èxits d'aquells anys són indiscutibles.

O prou indiscutibles perquè ara no posem en dubte les acusacions d'una exbecària que, a sobre, tornava una i altra vegada al despatx del clintonià Suárez per continuar rebent les seves atencions (aquesta dona recorda poderosament l'actriu que la va prendre amb Íñigo Errejón, libidinós indubtable, però sotmès a uns atacs amb seriosos problemes de versemblança).

Passats uns dies de la bomba, sembla que Podemos haurà de buscar-se una altra excusa per continuar carregant-se la Transició i que el PSOE haurà d'acabar donant explicacions dels seus propis problemes sense necessitat de brossar un mort.