Ens va deixar abans d'hora, per culpa d'un càncer de còlon, el líder de The Mavericks, Raúl Malo (nom complet, Raúl Francisco Martínez-Malo Jr., nascut a Miami el 1965). Els Mavericks van ser un grup una mica excèntric dins de l'escena americana del country & western, potser perquè el seu líder era d'origen cubà i el seu acostament a una música en principi tan allunyada de la dels seus pares no acabava d'encaixar en el purisme de Nashville (encara que va passar gairebé tota la seva vida adulta a la capital del country).
Jo m'hi vaig enganxar a principis d'aquest segle, i el mateix li va passar a molta gent que solia consumir principalment música pop. I és que el country rock del senyor Malo era molt pop, seguint potser l'estela dels mítics Byrds (inventors del concepte country rock amb el seu àlbum de 1968 Sweetheart of the rodeo). Fa temps que no els escolto, però recordo que sempre em posaven de bon humor (i de tant en tant, al nostre home se li colava “la nostra cosa llatina”, que deien les estrelles de la Fania, en alguns temes dels seus discos).
Raúl Malo es va criar, segons pròpia confessió, escoltant Elvis Presley i Hank Williams, el primer cantant-autor que va treure el country del palurdisme rural i que li va donar una melangia que anava més enllà del típic lament del cowboy abandonat per la seva xicota que ofega les penes en alcohol. Salvant les distàncies, una cosa semblant li va passar a l'inefable calb Christian Pérez, en art Pitbull, el fill d'un mangant marielito que va caure per Miami a la mateixa època que Tony Montana (Al Pacino), el protagonista del Scarface de Brian de Palma (amb guió d'Oliver Stone). L'home va començar amb el rap i la música de discoteca, però no va trigar gaire a recuperar “la nostra cosa llatina” (recordo el seu duet amb la gran Dolly Parton, en què tenia el valor de dir-li “¡Dale, Dolly!)”.
Sóc conscient que hauria d'estar sumant-me al cor de ploraneres que fa dies que ploren a les xarxes socials la mort de Robe Iniesta, líder d'Extremoduro, i Jorge Martínez, veu i guitarra de Los Ilegales, però he de reconèixer que mai els vaig prestar la menor atenció. Potser vaig fer malament, ja que estic envoltat de fans de Jorge Ilegal (començant per la meva xicota), però no es pot estar a tot.
Així doncs, que no es prengui com una provocació aquest res per Raúl Malo. Després d'anys de menysprear el country per xaró, vaig caure del cavall gràcies a Elvis Costello i el seu disc Almost blue, en què versionava alguns dels millors clàssics del gènere. A partir d'aquí, em vaig fer fan de Hank Williams, Patsy Cline, Faron Young i altres personatges que em tocaven la fibra sensible. Com el senyor Malo i els seus Mavericks, responsables d'uns quants àlbums exultants que em van animar molt l'existència fa gairebé un quart de segle.
