Rock & roll girl
L'Associació de Dones Periodistes de Catalunya acaba de concedir el seu premi d'enguany a Bertha M. Yebra, fundadora fa més de mig segle de la revista Popular1 al costat del seu marit, el fotògraf José Luis Martín Frías (que en aquella època signava com Martin J. Louis). És un detall que la societat reconegui els èxits dels seus membres més díscols o excèntrics, encara que sovint siguin els que més contribueixen a fer del món un lloc més entretingut i insòlit de l'habitual.
La Bertha ha estat una periodista molt especial, i no sé si aquesta és la millor manera de descriure-la. De fet, la vida d'aquesta dona ha estat consagrada a la seva principal passió, la música pop, exercint més aviat de musa i d'imatge de la seva revista que no pas de redactora canònica d'una publicació. La Bertha ha estat (i continua sent, en certa mesura, el rock fet persona, encara que del dia a dia de Popular 1 se n'encarregui actualment el seu fill César) la cara visible d'un mensual amb una extensa base de fans que li ha permès sobreviure durant dècades, mentre d'altres (els més moderniquis i culturetes), com Star i Disco Exprés no van arribar vius als anys 80. Vaig passar per aquelles revistes i m'ho vaig passar molt bé, però mai vam aconseguir tenir un lector tan fidel com el del Popu (que és com el coneixen les seves hosts de lectors, que són com una secta, però en el bon sentit de la paraula).
Barcelonina de bona família, la Bertha es va dedicar d'adolescent a la dansa clàssica abans de conèixer Martín Frías i adonar-se que hi havia una manera de monetitzar la seva passió pel rock & roll. De seguida es va convertir en la imatge de Popular 1, a les pàgines de la qual apareixia sempre en companyia de les seves estrelles preferides, com si els donés la benvinguda a Espanya. No sé amb quanta gent xaxi s'haurà creuat aquesta dona al llarg de la seva vida però, en qualsevol cas, en José Luis sempre semblava ser-hi per immortalitzar el moment. La Bertha no escrivia o retratava el rock: era el rock, i sabia posar amb desconeguts com si fossin els integrants de la seva pròpia banda d'acompanyament.
Penseu en qualsevol nom il·lustre del firmament pop i el trobareu retratat al costat de la Bertha durant l'entrevista que aquesta li feia per al Popu. Fa un parell d'anys, quan li vaig comentar que estava traduint les memòries de Phil Manzanera, el guitarrista de Roxy Music, no va trigar a enviar-me una foto del músic amb ella el 1973 o 1974.
Estranya, però eficaç, barreja de periodista i groupie platònica, la Bertha va ser a Espanya el rock & roll fet carn. Per les seves memòries, de recent publicació, desfilen un contingent interminable de figures del pop, amb algunes de les quals va arribar a establir una amistat genuïna, com va ser el cas de la difunta Nico, musa de The Velvet Underground.
Al nostre país, els premis periodístics solen lliurar-se a persones (considerades) serioses, ignorant gent que ha anat més per lliure i sense moure's d'uns acollidors marges. Per això m'alegra especialment el guardó que li ha caigut a la Bertha, rock & roll girl per excel·lència i una de les nostres, siguem nosaltres qui siguem.
