No va ser un accident, va ser una conseqüència. L'eliminació del Madrid als vuitens de final de la Copa del Rei al camp de l'Albacete va ser d'aquelles que recordarem amb el pas dels anys. Un equip de segona divisió va despullar totes les mancances d'un gegant que està desorientat, sense ànima, ni futbol en una nit que quedarà marcada com l'estrena fallida d'Arbeloa a la banqueta blanca. 
El context no admet excuses. La Copa sempre és un territori perillós, però tal com arribava el Madrid era l'oportunitat i l'escenari ideal per reivindicar-se. Les rotacions d'Arbeloa, batejat com el nou gurú de l'“ADN madridista”, van evidenciar la improvisació estructural d'un club que confon discurs amb projecte. El vestidor va transmetre indiferència al Carlos Belmonte, l'equip va ser previsible i l'eliminació, més merescuda.


Molts aficionats ja assenyalen aquesta debacle davant l'Albacete com un nou Alcorconazo. I no exageren. La diferència és que aquesta vegada el ridícul no recau només sobre la gespa, sinó que també porta el segell Florentino Pérez. Anys de decisions presidencialistes i de mala planificació que han desembocat en aquest drama absolut. Al president se li han acabat els salvavides. Aquest Madrid no hi ha per on agafar-lo i ell n'és el principal culpable.

Involució a la banqueta

Arbeloa està a anys llum d'entendre el joc com ho feia Xabi Alonso, un entrenador que entenia el futbol des del centre del camp, des del control i la intel·ligència col·lectiva. Arbeloa, en canvi, és un deixeble avantatjat de Mourinho que està més còmode a la trinxera que a la pissarra, més amic del conflicte que de la construcció. Un perfil que ja vam veure com, en el seu dia, no va dubtar a vendre alguns dels seus companys de vestidor per guanyar-se la confiança del poder.



Florentino Pérez l'ha anat promocionant al llarg dels anys pel caràcter obedient, gairebé corporatiu, que tant agrada al palco del Bernabéu. El problema és que el futbol modern no es guanya amb lleialtats internes ni discursos de vestidor, sinó amb idees, treball i talent. Des de Barcelona ho mirem amb certa ironia: el Madrid torna a confondre caràcter amb capacitat. I això, al final, al camp, sempre es paga.
Tornant a Xabi Alonso, des del primer dia les desavinences entre el cos tècnic, el president i la plantilla van ser evidents. Xabi Alonso no ha pogut ni li han deixat posar ordre en un vestidor podrit, no ha tingut ni el marge ni el suport necessaris, però tampoc ha sabut imposar la seva idea en un equip que viu dels èxits del passat. La sensació és que la plantilla blanca, desconnectada i sense lideratge, també ha acabat fent-li el llit a l'entrenador dins i fora del camp.

La dinamita blaugrana que ho va fer esclatar tot

La final de la Supercopa va tornar a demostrar que un Clàssic mai és un partit més. El Barça es va imposar al Real Madrid en un duel vibrant, intens i molt més igualat del que molts ens imaginàvem. Ser tan favorit no li va fer cap bé al conjunt blaugrana, que va haver de conviure amb una pressió afegida i un rival ferit però orgullós. Tanmateix, l'equip de Flick va saber sobreposar-se a l'escenari i a un plantejament blanc que, per moments, em va recordar el Madrid més incòmode i agressiu d'anys enrere.



Els blancs van provar una nova fórmula per desactivar l'engranatge col·lectiu del Barça: línies juntes, ritme lent i molt de joc físic. Però tampoc els va funcionar. El domini blaugrana va acabar emergint, especialment quan el partit va exigir personalitat i atreviment. Si el marcador no va ser més ampli va ser perquè les individualitats del Madrid van evitar una nova golejada davant l'etern rival.



El Barça va tornar a tocar una fibra sensible del seu adversari. El Barça té la moral completament menjada al seu etern rival. I, de nou, el Barça també torna a ser el supercampió d'Espanya. Bravo!