La feina de secretari tècnic o director esportiu és de les més complicades que existeixen dins d’un club de futbol professional. Primer perquè la gran majoria es creu que pot exercir aquest paper millor que els que hi són i segon, perquè sempre és molt més fàcil veure les coses després que succeeixin que anticipar-se. D’aquí que el paper més important d’un secretari tècnic sigui veure el potencial d’un futbolista de futur, fitxar-lo a baix preu i després, encertar-la.
Segurament tots els directors esportius en actiu voldrien descobrir un Pedri, a qui fitxar per un preu irrisori de Las Palmas i que es converteixi en el millor migcampista del món. Per a això cal molt valor, valentia, i també, haver comès prou errors per saber què veure en un futbolista de futur i fins on et pots arriscar.
No existeix un director esportiu o secretari tècnic que no hagi errat algun fitxatge en alguna ocasió, ni tampoc Monchi, que en els seus temps al Sevilla va despertar l’enveja del món sencer, o Mateu Alemany. Són molts els factors que s’han de donar perquè un fitxatge desconegut es converteixi en un gran encert, ja que hi juguen aspectes com el temps, l’estil de joc, la maduració de cadascú o l’encaix a l’equip.
Josep Lluís Núñez tenia molt clar que els fitxatges clau són aquells que no coneix ningú, i no els que pot fer qualsevol amb un mínim coneixement futbolístic, ja que avui és molt fàcil voler fitxar Vitinha o Haaland la qualitat dels quals coneixem tots, però evidentment, no és el moment oportú per fer-ho, que ja ha passat.
Aquest estiu el Barça ha tingut a les seves mans fer dos fitxatges importants amb un punt desconegut, o si més no, poc mediàtics, on el risc seria força baix i l’èxit podria ser important, un tipus de fitxatges que el conjunt blaugrana no practica gaire, apostant majoritàriament per la Masia i incorporacions de jugadors ja consolidats, deixant com a residual els fitxatges de jugadors una mica desconeguts o que poden sortir cedits.
Deco va apostar aquest estiu per Roony Bardghji, extrem jove que va arribar sense un perfil mediàtic i que podria explotar al Barça, una operació que va recordar a la de Yusuf Demir en el seu moment, jugadors joves, desconeguts, als quals cal donar confiança i minuts. Si no es pot, una cessió en un club on puguin sentir-se importants, créixer i ser monitoritzats per Bojan i el Barça.
El club va deixar escapar la possibilitat d’incorporar Etta Eyong, davanter camerunès que va deixar el Villarreal per recalar al Llevant a un preu molt baix, que el feia assequible per a un Barça que el podia deixar cedit a l’espera de veure com es desenvolupava, o bé, el fitxatge de Marc Pubill, lateral que aquest estiu va deixar l’Almeria a canvi de 15 milions per fitxar per l’Atlètic de Madrid.
Veient el nivell de Koundé aquesta temporada i que Eric Garcia està jugant en totes les possibilitats possibles, l’arribada de Pubill al Barça hauria aportat un plus a la plantilla, que sense fer massa soroll hauria donat més opcions a un Flick que ho ha provat tot en una defensa minvada i mancada de recursos, on fins i tot havia sonat un possible retorn de Mingueza, tot i que el conjunt blaugrana va esperar per ingressar una bona suma que no va arribar.
No entrarem a valorar els joves de la Masia als quals no s’ha donat oportunitats al Barça com Cucurella, Grimaldo o Nico González, però veient el cost dels grans i mediàtics fitxatges, el Barça faria bé de rastrejar un mercat jove i més desconegut a la recerca de jugadors que puguin explotar al club o en una cessió i ser grans estrelles del club, amb un cost molt baix, o que, en cas d’error, puguin sortir sense suposar una pèrdua per al club.
El Barça té mals records, com els fitxatges de Halilovic, Pablo Torre, Todibo o Ibi Afellay, però la realitat és que cap d’ells ha comportat massa maldecaps a la direcció esportiva i fins i tot, han deixat diners a les arques blaugranes, per la qual cosa és un mètode que el club hauria de continuar explorant.
