La coneguda com a “Banda del Reus” ha de tornar al jutjat el pròxim dia 16 per declarar sobre una presumpta estafa, aquesta vegada per valor d’uns 100.000 euros, a una persona (una altra) que es va apuntar a una inversió al Reus Deportiu i al projecte d’una Masia a la Xina.
La cosa no tindria més transcendència si aquesta “banda” no tingués com a caps als actuals president i vicepresident del Barcelona, Joan Laporta i Rafael Yuste, respectivament, a més del professor de la Universitat de Columbia i exdirectiu Xavier Sala Martín i el gerent del club en els primers mandats de Laporta, Joan Oliver. És a dir, els quatre que van abatre el Reus Deportiu.
El degoteig de víctimes del cas continua i les conseqüències d’haver de visitar el Jutjat una vegada i una altra donen una trista imatge de Laporta, ja molt tocada pel cas Negreira. Encara que la seva responsabilitat en aquest darrer cas hagi prescrit, cal recordar que Laporta no només va continuar en el seu moment amb els pagaments a l’aleshores president del CTA, sinó que va triplicar els seus emoluments.
Recentment, segons declaracions en seu judicial de les damnificades germanes Tartas (400.000 euros, més 50.000 del seu germà), Laporta els va oferir un lloc al Barça, sense necessitat d’anar al seu lloc de treball, fins a compensar-los la inversió. Aquesta solució d’indemnitzar amb diners del club, sembla que sí que va funcionar amb el difunt membre de La Trinca Toni Cruz, que va estar al capdavant de Barça One, el canal en “streaming” que va substituir Barça TV. Un episodi no negre, sinó el següent.
Laporta ha pretès desvincular-se del cas Reus, com si no anés amb ell, però les seves declaracions el van trair, ja que va reconèixer davant la jutgessa que havien d’haver venut el club abans del seu col·lapse econòmic total. És a dir, va parlar en primera persona. Ara està investigat com la resta dels seus companys.
La retahíla d’episodis foscos és llarga, però només en mencionarem un, el més potent sens dubte, que va ser la comissió de 50 milions d’euros que, presumptament, es va embutxacar l’agent britànic Darren Dein per intermediar un contracte amb Nike, un proveïdor del club amb 27 anys d’antiguitat. El problema és que Dein ha declarat a diversos coneguts seus, que ell només ha ingressat el 20% d’aquesta quantitat. Si això és cert, on ha anat a parar la resta?
Els socis del Barça tenen dret a saber què fa el seu president i explicar no aquests, sinó tots els casos foscos i dubtosos de la seva gestió, perquè és intolerable tenir un president assetjat pels tribunals de justícia.
Al respecte, com que no cap més diatriba, acabarem adaptant a l’actualitat el manit dit que el filòsof grec Plutarc va fer sobre la dona de Juli Cèsar i que va recollir a les seves “Vides paral·leles”: “El president del Barça no només ha de ser honrat, sinó també semblar-ho”. Doncs això.
