L'expulsió de Ronald Araujo per una entrada tan fora de lloc com incomprensible, és la imatge que resumeix el fracàs d'un jugador que segueix molt lluny de poder triomfar al Barça. Les seves condicions futbolístiques i la seva concentració estan molt lluny de poder deixar empremta al club. Araujo va tornar a quedar assenyalat en una gran nit europea com ja va passar contra el PSG o l'Inter. La seva presència en els partits de màxima exigència s'ha convertit en un risc totalment innecessari.
Però Araujo no va ser l'únic. L'equip en general va oferir una versió massa pobra i es va veure superat per la intensitat d'un Chelsea que va presentar les seves credencials al títol. Però per sobre del desastre col·lectiu, crec que hi ha altres dos noms que no estan oferint el nivell necessari. Es tracta de Jules Koundé i de Frenkie de Jong. El primer és massa irregular en defensa i el segon és incapaç d'imposar el ritme que se li exigeix al mig del camp. Massa vegades, Araujo, Koundé i De Jong són un hàndicap per a l'equip i si els tres coincideixen en un mal dia el desastre es converteix en tragèdia.
La dolorosa derrota del Barça a Stamford Bridge tornava a posar de manifest la fragilitat de l'equip en defensa i la Pedridependència en atac. La sensació per ara és que aquesta temporada l'equip ni defensa, ni ataca, i sobretot no competeix com ho feia el curs passat.
Mbappé tapa les vergonyes
La victòria del Madrid al camp de l'Olympiakos va deixar als blancs un regust tan estrany com revelador. Els quatre gols de Mbappé, l'home que sosté l'equip setmana rere setmana juntament amb Courtois, van tornar a tapar les esquerdes defensives d'un Madrid que ja no són anècdota, sinó tendència. Contra un rival clarament inferior, els de Xabi Alonso van tornar a concedir massa gols i massa fàcils, cosa que també és incompatible amb les aspiracions d'un gegant a Europa.
És cert que les crítiques cap al tècnic madridista s'apagaran durant uns dies. El resultat li permet agafar aire, però el joc no l'acompanya. La temporada és molt llarga i a Xabi Alonso no li n'hi haurà prou només amb els encerts i genialitats de les seves figures. Al Madrid, com a tots els grans clubs, els marcadors són imprescindibles, però no suficients.
Espero que Míchel n'hagi pres nota. El Madrid visita diumenge Montilivi i, si les coses no canvien radicalment d'un dia per l'altre, el Girona hauria de ser valent i anar-los a buscar a dalt i jugar-los de tu a tu. L'Elx i l'Olympiakos han marcat el camí i ara, el Girona, l'ha d'aprofitar.