A deu dies del previst Catalunya-Palestina encara no s'havia decidit el seu escenari. Atès que l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Montjuïc, estava personalitzat amb banderes i escuts del Barcelona es van buscar alternatives. Des de la Federació Catalana es va considerar que qualsevol canvi que restés importància a l'esdeveniment seria inviable i per aquesta raó es va desestimar la Nova Creu Alta, a Sabadell. La seva capacitat és manifestament insuficient (12.000 espectadors).
Atès que l'Ajuntament de Barcelona havia de col·laborar econòmicament (uns 600.000 euros), tampoc es podia traslladar l'encontre al recinte de l'RCD Espanyol, perquè està ubicat en altres municipis, Cornellà i El Prat, els ajuntaments dels quals disten molt de poder cobrir tot o part del pressupost.
No quedava cap altra solució que l'escenari de l'encontre fos l'Olímpic de Montjuïc, perquè era l'únic que podia acollir els 15.000 espectadors que ja havien comprat una entrada, con una projecció total de 30.000 assistents, com així va ser.
Però el problema de l'Olímpic era que, com s'ha dit, estava decorat amb els colors blaugrana, davant la visita de l'Athletic Club quatre dies més tard. El Barça es va negar rotundament que el partit se celebrés amb els seus símbols a l'abast de les càmeres de televisió, cosa que podia donar a entendre que ell era l'organitzador i, per tant, l'amfitrió de Palestina. Un assumpte delicat que, en qualsevol cas, havien d'assumir els polítics.
Els motius del Barça eren clars i poderosos: en aquests moments, entre crèdits sol·licitats i el finançament de l'Espai Barça, el Barça té compromesos més de 2.000 milions d'euros amb Goldman Sachs i bancs afins, alguns d'ascendència jueva. No volia crear-se un problema que era fàcilment evitable, ja que, per contracte, podia vetar l'encontre si algú no es feia càrrec del cost del canvi de decorat.
Aquesta postura va precipitar la concessió del permís per part de l'Ajuntament perquè el club pogués tornar al Camp Nou, amb 45.401 espectadors; és a dir, ocupant tribuna, gol sud i lateral. Amb el Barça ja al Camp Nou, el partit es podria celebrar a l'Olímpic sense haver de despullar i després vestir de blaugrana tot el recinte. En 48 hores, es va decidir tot, però el més important d'aquesta història va ser, sens dubte, el retorn del Barça al Camp Nou.
Cal assenyalar que el permís dels tècnics del consistori estava pràcticament ultimant i aprovat per a l'esmentada ocupació parcial. Els tràmits finals es van accelerar, sense cap menyscabament dels requisits dels tècnics del consistori. Alhora, el partit de la selecció catalana contra Palestina es va poder celebrar en un escenari que no era oficialment ni oficiosament com el del FC Barcelona, ja que el contracte que el lligava amb el consistori va quedar finiquitat automàticament en l'operació i el següent encontre ja el va disputar al Camp Nou. Hi va haver, doncs, una carambola a tres bandes i cap dany col·lateral derivat del conflicte de Gaza, amb el Barça com a gran beneficiat.
En aquesta història s'han omès noms per no comprometre les fonts.
