Honor a la classe obrera

Tot i que va morir tirotejat a prop de l'edifici per a milionaris de Manhattan on residia, John Lennon va escriure una cançó anomenada 'Heroi de la classe obrera'. En ella ironitzava sobre com els privilegiats "tLamine o Cubarsí, però també molt fàcil acabar veient la realitat de la pedrera blaugrana a contrallum d'un esnobisme injustificat.

Em sorprèn escoltar i llegir com alguns culers recorden els esforçats Isaac Cuenca i

Cristian

Tello com poc més que paquets oblidats en alguna consergeria, al notable Marc Bartra com el pobre diable que va perdre una cursa contra Bale (no és cert, va recuperar la posició fins a arribar a encarar-lo i va ser Pinto qui es va empassar el gol quan només havia de tapar el primer pal), o a Rafinha Alcántara i Denis Suárez com a futbolistes buits i sense ànima. Tots ells eren o encara són jugadors amb limitacions, sí. Potser cap no donava per medalla, però sens dubte no és just recordar-los com taques. Van complir amb el seu paper de jugadors complementaris, van disputar més partits dels que probablement vostè recorda, i van ajudar a aixecar un bon grapat de títols.

Per això m'alegra especialment que un parell de canterans de trajectòria incerta com Éric García i Gerard Martín, els quals van ser alguna vegada qualificats com 'el pitjor jugador de la plantilla del Barça', estiguin cobrant la importància cabdal amb què ara ressonen en la primera gran ratxa victoriosa del segon any de Hansi Flick. Encara més que ho facin redefinint els seus rols i demostrant al món que La Masia no només pot ser un jardí d'estrelles que caminen sobre les aigües, sinó també una escola de ferotges apòstols de la entrega i el sacrifici col·lectiu.

Éric, l'home de la màscara de ferro, ja ha demostrat que el seu caràcter és el d'un rei després de passar-se anys sent presoner de la seva condició de descart de Guardiola al City, veure's assenyalat per imberbes parabòlics i enciclopèdics saltadors d'alçada com massa lent per triomfar a l'elit, i fins i tot patir en el seu partit més important com a internacional amb la selecció espanyola el càstig injust d'una regla difusa. Detectat ja sense embuts per l'equip tècnic de Flick com el migcentre que millor combina amb Pedri, perquè la mou ràpid, perquè reconeix les línies de passada per fer avançar l'equip i perquè, a més, defensa com un pirata a l'abordatge, la seva jerarquia creix amb el pas dels partits i ja pot espavilar Frenkie. O marxar a fer una volta per Terra Santa, el que més li plagui.

Per la seva banda, el Joker Gerard Martín es riu dels seus crítics a cada minut que cultiva el seu futbol en aquella parcel·la que va deixar en guaret Iñigo Martínez. El curs passat, com a lateral suplent, el noi va esquitxar algunes actuacions meritòries amb moments atabalats o directament obtusos, el més angoixant dels quals va ser deixar-se apallissar per a aquella faltona de Dumfries que va costar l'eliminació europea del Barça a la porta mateixa de la final de la Champions. Tanmateix, aquell mateix lateral lent i desmanegat ha resultat ser un central amb la velocitat i les maneres correctes, atrevit amb la passada, sense por a lluitar per la posició i molt més madur del que semblava. Encara que més endavant el dement futbol ens acribilli a trets, que sigui havent atorgat l'honor que mereix a la classe obrera de La Masia. Something to be.

P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana