De l'època del Johan Cruyff futbolista a la de Messi, passant per les de Maradona, Laudrup, Ronaldinho o Iniesta, els millors Barces que en la història han estat comparteixen un tret comú: van basar gran part del seu èxit en fer que el seu crack més determinant transités un dels carrils interiors del 4-3-3 i les seves variants. Per això, encara que es descartessin molt ràpid per la seva excessiva precocitat, de tant en tant s'han sentit cants de sirena entre el barcelonisme mediàtic que aventuraven la segona vinguda de Lamine Yamal, aquesta des de l'extrem dret a una nova posició més centrada i omnímoda. És a dir, l'inici d'un camí semblant al que el mateix Leo, deu de deus, alegria del futbol i de nou campió aquest cap de setmana, va recórrer gràcies a Pep Guardiola.
Per descomptat, l'evolució tàctica del Barça de Hansi Flick, on Lamine no només és l'atacant amb més capacitat de desequilibri sinó un futbolista clau a l'hora d'accelerar una sortida polida de la pilota, no apuntava a un canvi en el seu mapa de calor. Les característiques del mateix '10', regatejador fulgurant en l'u contra u, contra dos i fins i tot contra tres, tampoc. Però va arribar la visita al Betis de dissabte i, en una variant atrevida, el tècnic alemany va decidir afrontar el solapament d'alguns dels seus interiors de baixa amb altres acabats de recuperar per trencar la baralla: Roony Bardghji arrencaria d'extrem i Lamine Yamal, en el carril del vuit. I, de sobte, una jornada de Lliga de principis de desembre a l'estadi de La Cartuja es va convertir per sorpresa en un partit per a la història.
Va ser extraordinàriament brillant l'actuació de Roony. El suec va signar una passada a primer toc cap a Koundé, una assistència a Ferran i un golàs en jugada personal, es diu aviat, que van permetre al Barça resoldre el partit a la primera part. Però la irrupció de Lamine en l'interval entre Marc Roca i Altimira va tenir una profunditat gairebé insondable. Va ser un tractat de filosofia. Flick es va convertir en Kant, la pilota en la raó pura, i cada desequilibri de l'últim gran intel·lectual educat a La Masia va connectar de forma sublim la substància amb la llibertat. La seva capacitat per generar futbol des d'aquesta nova posició, que en realitat no en va ser una de sola sinó moltes alhora, va representar l'últim i diví postulat kantià: la garantia que el bé triomfarà sobre el mal a llarg termini, i que hi haurà una justícia última a l'univers.
Com si fos una reencarnació de tots els inoblidables futbolistes que he esmentat al principi d'aquesta columna, el Dalai Lamine es va aventurar cap al centre del camp per portar llum a les tenebres, acceleració a les partícules i desesper al cor dels rivals. El protector s'ha despertat. L'eternitat l'espera. Ole deine Eier, Hansi.
P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana
