El foc de Raphinha

És impossible saber si el foc que es va encendre en Raphael Dias Belloli, Raphinha, la temporada passada es va deure a una combustió espontània o a una flamígera necessitat de reivindicar-se com a futbolista. Recordem que no li va fer gens de gràcia veure el seu dorsal regalat a Nico Williams durant el primer estiu de l'amor que va viure la culerada amb la covarda promesa basca. Però aquell conat de gelosia amb prou feines explica el seu atòmic rendiment, ni la transformació d'un atabalat intent d'extrem regatejador en l'alfa d'un equip, el primer Barça de Hansi Flick, que va ser una manada de llops sota la influència de Rapha.

No es veia un brasiler tan ferotge ni tan decisiu des del primer Ronaldo Nazario, i el vertigen que causa aquesta afirmació és comparable al que provoca entre el barcelonisme l'anticipació del seu esperat retorn als terrenys de joc. L'ascendent de Raphinha al Barcelona ha crescut fins a una mida tan descomunal que converteix els excel·lents números de Marcus Rashford en notes a peu de pàgina, la línia defensiva avançada en anatema i el retorn al Camp Nou en un assumpte més emotiu que altra cosa. A aquestes alçades de la temporada, ja no hi ha cap culer que no entengui que res té sentit si no és amb l'11 accelerant com un boig cap a l'àrea rival.

Tot es qüestiona al Barça d'aquest novembre destemprat. I molt probablement sigui perquè a l'onze li falta un tipus capaç d'avitar 34 gols i 26 assistències en 57 partits. I, en insòlita consonància amb l'imaginari culer, l'important no és el que va fer la temporada passada sinó el com: cavalcant, pressionant, propulsant-se entre les línies rivals i per damunt d'elles, colpejant la pilota com el tro i, per damunt de tot, creient en la victòria fins a l'últim alè de l'últim minut de l'últim partit. És justament aquest 'com' el que l'equip blaugrana troba a faltar per acabar de reconèixer-se com el campió que és.

Castigat per baixes sensibles (de nou el porter titular, de nou Pedri, ara també Lamine Yamal, que per primer cop sembla vulnerable), el Barça ha encadenat uns quants partits i resultats francament millorables. Però en el més profund de l'inconscient col·lectiu de la culerada habita la idea que Raphinha serà la cola que suturarà totes les esquerdes d'un equip insegur, desllorigat. I sens dubte la seva aura actual recorda molt a la d'aquell Eto'o que gairebé sempre marcava l'1-0 i treia les ganes de rebre la pilota a tots els defenses que s'enfrontaven al seu Barça. La influència del camerunès també tenia, com la de Raphinha ara, quelcom d'espiritual i indestructible. Un eco xamànic que el mateix Samuel va sintetitzar en el seu políticament incorrecte manifest del sacrifici: "córrer com un negre" per viure i guanyar com el més privilegiat dels blancs. I els blancs, mentrestant, a recollir la pilota una vegada i una altra per treure de centre.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana