Mercedes Fernández-Martorell, antropòloga: «El pensament crític és rebutjat perquè és incòmode»

Mercedes Fernández-Martorell (Barcelona, 1948), experta en violència masclista, explora qüestions tan complexes com la construcció de la identitat humana i la seva evolució al llarg dels segles; la relació estructural entre capitalisme i patriarcat i els mecanismes que els perpetuen o com un nou ordre social ha de contemplar la convivència de les diferents identitats i cultures.

Dones a Crònica parla amb ella sobre tots aquests temes i també sobre com la intel·ligència artificial IA pot esdevenir una valuosa eina per afrontar els reptes als quals ens enfrontem.

Al seu llibre Capital i cos (Càtedra) planteja que el capitalisme té una singularitat: convertir el capital en l’eix central de la subordinació de gènere. Expliqui’m això.

A la gran majoria de les societats, per no dir a totes, les relacions entre homes i dones s’han regit pel domini masculí. El descobriment d’Amèrica suposa l’inici del capitalisme, fonamentalment a Europa i més concretament a Anglaterra.

A Espanya no tant perquè seguíem mantenint relacions força esclavistes, de subordinació, i no de desenvolupament de petites indústries. En aquest context, i encara que posteriorment s’ha anat modificant en certa mesura, les relacions de subordinació entre homes i dones, de domini de l’home sobre la població femenina, no només persisteixen sinó que es perpetuen.

Per què creu que les dones hem acceptat històricament aquest paper de subordinació?

No sé si “acceptat” és la paraula correcta perquè crec que la dona sempre ha estat en contra d’aquestes relacions de supeditació. De fet, hi ha obres que aborden aquesta qüestió, com Quan Déu era dona, de Merlin Stone, que explora el mite de la Gran Deessa i com va ser suprimida i silenciada en la història. Responent a la teva pregunta, la veritat és que la dona ha suportat aquesta situació però no sempre l’ha consentida. Hi ha hagut moments en què ha lluitat desaforadament. Per exemple, quan l’Estat va voler assimilar els indis Chaco, cosa que suposava que els homes deixessin de ser guerrers, les dones Chaco van deixar de tenir fills com a mesura de protesta. La lectura que l’antropòleg francès Pierre Clastres fa d’aquest fet és que la dona domina sempre perquè pot reproduir-se, perpetuar el grup a través del seu cos.

El que jo crec és que, en realitat, les dones deixaven de tenir fills perquè estaven en desacord amb la idea de ser dominades per l’Estat i abandonar tota la seva tradició. Per tant, sempre hi ha hagut resistència per part de la dona a aquest domini. També és cert que els homes han estat sempre els guerrers, els que han lluitat contra l’enemic i segurament això ha contribuït a establir les relacions de jerarquia, de domini, on ella ha quedat relegada a la cura i protecció de les cries i grans i ells ocupant-se de l’enemic.

I el capitalisme va perpetuar aquest model.

És clar, fonamentalment a no guanyar-se la vida, que és un problema enorme. I és a partir de 1968 quan les dones comencen a lluitar clarament per aconseguir ser autosuficients, per poder viure i alimentar-se, perquè històricament el capitalisme ha apartat la dona de la possibilitat de ser autònoma. Què va passar amb el moviment luddita al segle XIX? Quan els obrers van trencar les màquines de vapor, tant a Anglaterra com a Espanya, els empresaris van contractar dones i nens però per una misèria, en condicions precàries, què van dir els sindicats?, que calia treure les dones perquè eren violades pel capatàs o perquè es tornaven estèrils si treballaven… és a dir, hi ha tot un moviment, tot un discurs en contra de la dona treballadora per reincorporar de nou l’home a les fàbriques. Què vull dir amb això?, que el capitalisme aparta la dona de la possibilitat d’una existència autònoma.

El matrimoni és part d’aquesta estratègia.

Aquesta idea és molt interessant i crec que està en relació amb la prostitució. La prostituta en certa manera és una dona lliure, no depèn d’un home per sobreviure sinó que depèn de la seva feina com a prostituta. Però per aquesta llibertat és marginada, criticada, deshonrada, humiliada, davant la dona casada submisa, dòcil, dependent, bona i digna de ser protegida. És a dir, en el seu moment s’humilia la prostitució per lloar la dona casada, perquè es vegi com una cosa positiva i que la seva submissió, la seva supeditació a l’home per menjar i sobreviure sigui considerada com una cosa molt bona. Perquè una pugui assumir la submissió cal castigar l’altra.

Llavors, podem considerar el matrimoni com una evolució lògica de tot aquest procés d’exclusió?

Sí, per descomptat. Si estàs casada ets la reina de la societat, però has d’estar supeditada a l’home. Dins de certs marges, era molt més lliure la prostituta que la dona casada.

Les prostitutes i les bruixes.

Per descomptat, perquè les bruixes també eren lliures dins del que cap, perquè tampoc és que l’home fos lliure. L’home estava obligat a ser el que se li feia fer, que era treballar, dominar, aliar-se amb els altres homes davant la dona, tot és part d’un sistema.

Al final tots assumim i evolucionem a partir d’un rol que ens ve en certa manera imposat.

Per descomptat, d’una sèrie de papers i d’ordenances, tant religioses com polítiques i d’estat, per dir-ho d’alguna manera. I els estats, fins als anys 70 del segle passat, han comptat amb un exèrcit fantàstic d’homes dominant la meitat de la població. Això era genial, fabulós. Ara les dones hem trencat aquesta estructura, almenys en bona part del món.

Cert, segueixen havent-hi moltes desigualtats i a més quan parlem de feminisme pensem només en les societats occidentals i ens oblidem que existeixen altres realitats.

Per descomptat, però també és cert que Europa i Amèrica són les que realment han impulsat aquest canvi.

Actualment patim una onada reaccionària que posa en dubte drets que donàvem per fets i reobre debats que haurien d’estar superats, què en pensa de tot això?

Crec que tot això passa pel que et deia. Perquè hem trencat l’estructura, l’entramat mil·lenari en què els homes dominaven la meitat de la població. Hem viscut en una dualitat i l’hem trencada. No és que les dones haguem volgut ser com els homes, les dones hem volgut que cada persona, cada ésser humà sigui lliure, independent i diferent a qualsevol altre. Ara els Estats es troben que, en realitat, dominar la població és molt difícil quan una meitat ja no domina l’altra. D’altra banda, ens trobem que la població masculina ha de renunciar a una situació que ha estat molt positiva per a ells: dominar la dona. Ara es troba que no pot fer-ho. Ha de renunciar-hi. I això genera un gran malestar.

Ara, tots nosaltres, homes i dones hem de refer aquest entramat, aquesta estructura que s’ha trencat. Aquesta és la nostra funció. I hem de ser solidaris per construir el col·lectiu que nosaltres volem. No un d’imposat pels polítics o per uns suposats déus creats per nosaltres mateixos. És la societat, la població, la que ha de saber com crear el seu entramat social. Aquesta és una feina que hem de fer. I em sembla fantàstic que en lloc d’enfrontar-nos busquem la manera de veure com volem viure sent cadascú diferent i morals. És a dir, desitjant que cada persona assoleixi la màxima felicitat possible.

Totalment d’acord, les dones fa temps que hi treballem però necessitem la complicitat de tota la societat, de tot l’entramat social.

Necessitem una consciència col·lectiva per refer l’entramat amb lògica social. Però, quina lògica? perquè ja no és la de les dones supeditades als homes i regida per les normes i la moral de la tradició cristiana. Aquesta lògica ja no serveix. Just acabo de acabar un llibre en què defenso precisament això, que les persones som iguals per naturalesa, tant se val el poble o la cultura a la qual pertanyin, tots som iguals per naturalesa perquè tots tenim les mateixes necessitats. Per exemple, tots necessitem menjar encara que no sigui el mateix menjar aquí que a la selva de l’Amazones. Tots tenim les mateixes necessitats però resolem de manera diferent, i no només culturalment parlant sinó també individualment. Cap de nosaltres vivim igual l’alimentació o les relacions. Cal assumir que vivim en aquesta trama de ser iguals per naturalesa però diferents en la nostra manera de viure aquesta naturalesa.

És cert que tots som diferents, però com podríem aconseguir un punt de connexió, de confluència lògica per assolir una societat igualitària? Perquè podem complicar-ho i debatre molt però el feminisme és una qüestió d’igualtat.

És interessant veure com quan, el 2023, es crea la llei de LGTBI assumim que ja no som duals. Ja no som homes i dones sinó que existeixen molts altres col·lectius. Però també crec que hem d’assumir que la “llei d’igualtat” del 2007 no funciona. Jo proposo una llei de la naturalesa. Som iguals per naturalesa però no podem ser iguals, pretendre ser iguals és una ficció, és mentida, no és impossible. Hem d’assumir que hem de viure en comunitat sabent que cadascú és diferent, però que cadascú necessita el mateix que els altres.

Tots necessitem el mateix per poder sobreviure, per poder viure amb dignitat. Aquesta és la idea que ha de regir la nostra convivència. Però si tu pretens ser igual a l’altre, quan no ho seràs mai perquè no pots ser-ho per principi, fracassaràs. És clar, dir això avui és gairebé infame perquè la gent està tot el dia lluitant per la igualtat. Però és una ximpleria lluitar per la igualtat, som tots diferents, com jo seré igual a ningú? No puc ser-ho, tinc una infància, una salut, un entorn particular.

Es tracta d’assumir la nostra singularitat però integrada en la comunitat en què vivim.

Exacte, perquè compartim les mateixes necessitats encara que visquem cadascú diferent. I és meravellós saber-te diferent perquè si ets igual competeixo amb tu perquè et veig com una amenaça. En canvi de la diferència s’aprèn, desperta la curiositat. Això és el que jo proposo en el meu nou llibre. Ja sé que és una batalla una mica perduda.

Calen veus discordants i assenyades.

Estem ficats en una dinàmica malaltissa, molt dolenta.

Vostè també aborda la idea de la dona com un mer cos, una qüestió fonamental per debatre temes com la prostitució o els ventres de lloguer. Es parla amb el suficient rigor sobre aquests temes tan complexos o es tendeix a banalitzar?

Com que tots som diferents, més que frivolitat crec que hi ha visions diferents. Però la majoria, els que tenim certa sensibilitat pensem que el meu cos me’l toco jo i qui jo vull, no per diners. Pel que fa al tema dels ventres de lloguer, honestament crec que la majoria de gent que compra nens ho fa oblidant-se del dolor de la dona. Ho pot fer perquè no vol saber què suposa per a una dona embarassar-se nou mesos, parir i donar el fill. Si ho pensés no ho faria. Imagina’t el que implica emocionalment per a una dona donar el seu fill.

En un món tan necessitat de disciplines que atenyen la condició humana, són compatibles les humanitats amb la IA?, pot suposar un perill?

Jo crec que sí que són compatibles. No ho veig com un perill tret que vulgui veure-ho així. Intento no deixar-me intimidar pels poders econòmics, de fet no m’intimiden. Però, objectivament, crec que la IA i la tecnologia poden ser instruments molt útils per a aquesta lluita de viure en la diferència. Precisament el fet que puguem veure’ns les cares a l’ordinador em sembla realment interessant. Podríem no veure’ns i no saber si ets un home, una dona, una nena… aquest instrument possibilita la diferència.

Si podem col·laborar entre nosaltres i crear algoritmes per nosaltres, per al col·lectiu, controlats per l’Estat si vols però on puguem dir el que desitgem, on puguem discutir, pactar, al final és un instrument genial per generar un entramat social.

Cert, però cal regulació i que en el seu desenvolupament, a més de perfils tècnics, hi intervinguin antropòlegs, sociòlegs, filòsofs o juristes per no incórrer, com passa actualment, per exemple en biaixos de gènere.

Totalment, de gènere i ideològics concretament polítics. Si tu consultes a Xina, a Amèrica o on sigui, hi trobes conceptes ideològics polítics molt marcats. Definitivament, queda molt per fer però crec que la IA pot ser positiva. És clar, ara està en mans d’uns pocs i els estats han de prendre mesures sobre aquest assumpte. Hi ha hagut massa deixadesa per part seva, una supeditació als poders econòmics que ha perjudicat molt la població.

Som fàcilment manipulables.

Sí, som molt manipulables i a més ho fan molt bé. Perquè no et manipulin has de pensar, reflexionar, estimar-te.

I cultivar el pensament crític.

Per això jo em dedico a pensar i intento comunicar per, en la mesura possible, contribuir al pensament crític. El que passa és que el pensament crític moltes vegades és rebutjat pel propi sistema perquè li és incòmode.