Quan el tren passa per Castella i veig des de la ventanilla aquests camps sense ni un sol arbre i com retalls d'un interminable teixit de sembrats grocs, ocres, verds, sempre em ve la suggerència de les obres plàstiques dels pintors abstractes: allà, en aquests paisatges pelats, sota l'immens cel, veig la inspiració de tantes obres mestres de l'art contemporani.
També ho veia Godofredo Ortega Muñoz (Sant Vicenç de Alcàntara 1899-1982), paisatgista fundador, juntament amb Benjamín Palencia, de la anomenada “Escola de Vallecas”, que postulava una pintura figurativa delicada, sobria, senzilla, pura, que transcendís la terrenalitat cap a un nivell de l'esperit inefable. Amb perdó si sona cursi aquesta última frase, no sé fer-ho millor.
Ortega Muñoz durant els anys vint del passat segle va estar a París de les avantguardes i del surrealisme; aquell lloc no va convèncer-lo massa, però alguna cosa, alguna inspiració, va deixar dins d'ell, i després es va dedicar durant llargs anys al peregrinatge per Suïssa, Itàlia, Alemanya, els Balcans, etcètera. Després de la Guerra Civil va tornar a Espanya, es va establir al seu poble extremeny natal i es va dedicar a aquest paisatgisme depurat, emocionant, que li va donar fama. Va ser reconegut i condecorat. Poc més sé d'ell.
Un paisatge de Godofredo Ortega Muñoz
Un altre dia, anant amb el gran escriptor i professor Álvaro Cortina a Segòvia, amb la finalitat -aconseguida- de contemplar en un majestuós i sever monestir jerònim a les afores de la ciutat un retaule del gòtic flamar, li vaig preguntar quina obra mestra de l'art modern es portaria a casa. I em va respondre: "Qualsevol paisatge de Godofredo Ortega Muñoz". Jo li vaig preguntar: "Per què?". Ell em va respondre: "No sé. Però, ¿a que són bonics?" Sí que ho són. Apel·len a coses essencials i belles.
Però em va estranyar aquest gust en Cortina, que és un novel·lista trencador (ja vaig elogiar aquí en el seu moment la seva novel·la Garravento i els seus altres llibres, tots insolits, tots transpassats per una cultura prodigiosa i per un sentit de l'humor encantador). En un subjecte tan... diguem-ne lateral, original i transgressor, l'adhesió a l'escola de Vallecas em semblava com a mínim curiosa.
Per al meu estupor, i confirmant l'eclecticisme dels seus gustos, a cavall entre la filosofia, l'alta cultura i la cultura de masses o subcultura, Cortina va dir a continuació: "O si no, qualsevol bon dibuix de Frank Frazetta, amb tal que surti un drac". És que li encanten les pel·lícules de sèrie “B”, coses així...
Un dibuix de Frank Frazetta
¡Frank Frazetta! ¡Frank Frazetta! M'havia oblidat completament d'aquest dibuixant i il·lustrador que amb el seu elegant estil va redefinir el gènere de la "espasa i bruixeria".
Recordo que quan treballava a l'editorial Norma, que publicava la revista Cimoc (títol enganyós: significa “còmic”, a l'inrevés), estàvem incòmodes perquè la competència, el 1984 de Josep Toutain, tenia contractats els millors dibuixants del gènere fantàstic i de ciència ficció, que eren sense discussió l'atmosfèric, dinàmic Frazetta (Nova York, 1928-2010), i Richard Corben, de ment i estil molt més vulgar però sense dubte efectiu, i que gaudia com aquell del gust dels lectors de còmics (menys exigents).
Per competir amb aquest tàndem imbatible, no sé si l'editor Rafa Martínez o el director editorial Joan Navarro, dels que vaig parlar aquí recentment a propòsit d'un aniversari de la ja mítica revista Cairo, van trobar un pintor anomenat Vicente Segrelles (Barcelona, 1940) que es va passar al còmic i es va inventar un personatge anomenat El Mercenari: un noble guerrer vestit amb casc i amb mitja armadura que cavalcava al dors d'un drac volador i rescatava a princeses jamones i mig nues de les urpes d'altres dracs i altres guerrers i mags, aquests malíssims.
La lluminositat de les seves estupendes vinyetes, pintades si no recordo malament a l'oli - la qual cosa feia que la seva producció fos molt matitzada i subtil, però també molt lenta - el seu estil, una mica heràtic, però altament efectiu, ens va permetre competir contra Frazetta i Corben d'una manera molt digna. ¡Bé pel mestre Segrelles!
Però dels tres que he mencionat, encara que aquest fos el millor pintor, probablement Frazetta fos el més poètic.
En fi, els gustos d'Álvaro Cortina, tan particulars, tan amplis i disparats com els seus dits, els seus assajos i les seves novel·les, mai deixin de sorprendre'm, i creguin-me que ara ja sorprendre'm no és cosa tan fàcil com temps enrere.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant inteligència artificial