Judith Colell, sobre la immigració: "Hem de ser més solidaris i entendre que aquestes persones no són cap amenaça"

Quan un veu el cartell de Frontera, la nova pel·lícula protagonitzada per Miki Esparbé, no pensa que Judith Colell pugui estar al darrere dirigint-la. Ella mateixa, en realitat, tampoc. Es va sorprendre en rebre l'encàrrec, però gairebé no va dubtar i va acceptar el repte.

La jugada li ha sortit bé. No només ha tirat endavant una pel·lícula de gran pressupost, sinó que ha aconseguit fer seva una història de postguerra. I això que, al principi, la veia com una pel·lícula molt masculina, però va aconseguir desmuntar aquest tòpic.

La cinta se centra a explicar com alguns espanyols van ajudar jueus a creuar la frontera quan Alemanya i França estaven dominades pels nazis i Espanya, sotmesa pel franquisme, vivia en plena postguerra. Tanmateix, Colell li va donar la volta a l'enfocament.

Les escenes íntimes, amb un gran pes dels personatges femenins, formen part essencial de la trama. Elles, d'alguna manera, activen l'acció. Tot passa en espais interiors, en escenes íntimes, encara que les escenes d'exteriors, rodades al Pallars, també tenen un pes destacat.

En aquest sentit, el rodatge ha estat tot un repte, confessa Colell. Les temperatures i el clima no ho van posar fàcil, encara que, vist el resultat, no ho sembli.

La també presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català rep Crónica Global als estudis de Diagonal TV, envoltada de premis. Confessa que no té cap dels guardons que ha rebut la productora, ni tan sols un Goya o un Gaudí. Potser amb Frontera canviïn les coses.

Sorprèn veure Judith Colell en una pel·lícula sobre la postguerra o… històrica?

Jo diria que és un thriller històric, però també és una pel·lícula que dialoga molt amb el present, perquè explica com reacciona la gent davant d'aquells que creuen fronteres i, de sobte, són percebuts com una amenaça. Hi ha qui vol ajudar, altres denunciar i altres mirar cap a una altra banda pensant que això no va amb ells. I sempre hi ha alguna cosa que els fa canviar el xip i decidir què fer. Com deia Miki una vegada, és una pel·lícula que crida acció.

En aquest sentit, també té un punt de drama, un punt de thriller i un punt d'acció. És a dir, és una mica difícil de definir.

És curiós que la por a l'altre, al que ve de fora, sigui una cosa històrica i, alhora, tan actual. Què ens fa tanta por?

Cada cert temps s'intensifica aquesta visió. Crec que oblidem. D'alguna manera, el mal, la intolerància, la manca d'empatia i de solidaritat apareixen cíclicament amb el pas dels anys. I ara es dóna la casualitat que estem en un moment especialment crític, amb l'extrema dreta governant a gran part del món i amb una joventut que s'està oblidant del que va passar fa no tant, i que pensa que no hi ha cap problema amb una dictadura. Fa menys d'un segle teníem el feixisme a gairebé tota Europa i ja sabem com va acabar.

Per això està bé fer exercicis de memòria. No només amb aquesta pel·lícula, sinó amb moltes altres. Exercicis de memòria perquè la gent recordi.

Esperava que la pel·lícula tingués aquesta implicació amb el present o ja va néixer en aquest context?

Quan em van enviar el primer guió em vaig sorprendre. Vaig pensar: jo, per fer això? Una pel·lícula tan gran, amb acció i thriller. Després em vaig adonar que sí, que tenia una clara implicació amb el present, que dialogava amb ell i amb el cinema social, que és el que sempre m'ha interessat.

Sembla que parla de l'acollida.

La pel·lícula parla d'immigrants jueus que van escapar de l'Alemanya i la França nazis, però també de com molts espanyols van creuar l'Atlàntic durant el franquisme. Parla a molts nivells. És una història del passat poc coneguda, però que connecta clarament amb el present.

Avui dia hi ha moltíssima gent creuant el mar perquè fuig de la guerra. Ningú se'n va de casa seva perquè sí. A ningú li agrada fugir de la seva llar. Com diu una poeta angolesa-britànica, ningú es llença al mar a menys que aquest mar sigui més segur que la terra que deixa enrere. Hem de ser més solidaris, obrir més els braços i entendre que aquestes persones no són cap amenaça. Tenim l'obligació d'ajudar-les, perquè no se'n van perquè volen, sinó perquè no tenen cap altra opció.

El seu cinema social sempre ha estat més íntim i personal, lligat a una realitat present. També va ser un repte? Hi va haver algun moment inicial de rebuig?

No, en absolut. Em va semblar un repte des del primer moment. Sí que vaig tenir algun dubte puntual, de preguntar-me què era allò, però Marta Ramírez, la productora, em va enviar el projecte, em va convèncer i ara sento la pel·lícula com molt meva.

A més, les escenes de la llar familiar recorden els seus treballs anteriors.

És clar. Hi havia uns personatges amb els quals havia de treballar. La pel·lícula té una part molt centrada en els personatges i una mirada molt femenina. He donat molt pes a les dones, tenen molta presència, i això és molt meu. Igual que el treball amb els rostres i l'ànima dels personatges. Per tant, és una pel·lícula d'època i de gran format, però la sento molt propera.

Fins ara no havia pensat a fer aquest tipus de pel·lícules, ni li ho havien proposat. Li costa fer cinema de gran format?

A mi em costa més fer pel·lícules petites. M'ha costat més aixecar pel·lícules petites que grans, perquè el que realment és difícil és tirar endavant projectes personals, d'autor. Ho he viscut en primera persona: he estat molts anys intentant aixecar pel·lícules meves i en alguns casos no ho he aconseguit. En canvi, les pel·lícules més obertes, més pensades per al gran públic, a vegades costen bastant menys que les més personals.

Sembla que les pel·lícules petites es deixen per veure a casa, oi?

Crec que el bo per a una cinematografia és que hi hagi tot tipus de pel·lícules. Les pel·lícules petites viatgen molt bé per festivals i fan que el nostre cinema es conegui fora. Als festivals hi ha moltíssim públic i és molt important la presència de la nostra cinematografia. Per això, aquest tipus de pel·lícules tenen un paper fonamental.

És bo que hi hagi pel·lícules petites, mitjanes i grans. Una cinematografia sana és aquella que abasta tots els gèneres i tots els formats.

I com a presidenta de l'Acadèmia, al cinema català li falten pel·lícules grans?

No. Mira Wolfgang, El 47 o Saben aquell. S'estan fent pel·lícules grans. L'any que ve arribarà Balandrau, Cronos i s'estrenaran moltes produccions de gran format. A més, el més important és que el públic ha respost: ha anat al cinema i ha acollit molt bé aquestes pel·lícules, cosa que suposa un pas endavant molt important.