Pep Vidal copia i celebra Hans Haacke
Vidal converteix el seu taller en un arxiu viu amb una cabana que resumeix una dècada de processos creatius
Contingut relacionat: Pep Vidal i l’aire de París
Notícies relacionades
No conec personalment Pep Vidal, però pel que he vist de les seves obres és un dels artistes catalans més interessants de l’actualitat. El considero un poeta de les arts plàstiques, un poeta compromès, o diguem interessat en el desafiament ecològic. De vegades torna sobre els mestres del passat i elabora peces que remeten a ells. Fa un temps ja vaig celebrar a Crónica Global el seu homenatge a l’Air de Paris de Duchamp, ja ho sabeu: aquell flascó d’aire de París que el tan influent artista francès va portar de regal al magnat que, veient-lo desanimat i improductiu als Estats Units, li havia finançat el viatge a la Ciutat de la Llum, a veure si s’inspirava.
L’agraït Duchamp, sabent que no podia portar-li de tornada al magnat res que no pogués comprar, va pensar a portar-li de regal aquell recipient de vidre ple d’"aire". Ni tan sols va pensar en aquesta peça com una obra d’art, sinó només com una ocurrència graciosa, però ara aquesta ocurrència és a la història de l’art del segle XX.
Amb el referent de Duchamp, Vidal va importar rotllos de paper d’embalar, aquell de bombolletes que tant agrada esclafar, produïts en diferents llocs del món. Aquestes bombolles, clarament buides, venien plenes d’"aire" del seu lloc de producció i procedència, i convidaven a una ensoñació lírica i a una meditació de tipus ecològic (en la qual ara no puc entretenir-m’hi).
Ara Vidal exposa a la Panera de Lleida, fins a l’1 de febrer de l’any vinent, la seva obra Palíndrom. Un palíndrom, com probablement sap el lector, és una frase que es pot llegir igual des de la primera lletra fins a l’última i des de l’última a la primera (com per exemple, a “Dábale arroz a la zorra el abad”). Per desgràcia no he pogut anar a Lleida per veure-la, m’he de conformar amb fer-me’n una idea a partir de les fotos i la fulla de sala de La Panera: "D’una cabana per acabar la tesi a… una tesi per acabar la cabana". I Palíndrom està comissariada ni més ni menys que per ChatGPT! La intervenció aquí de la Intel·ligència Artificial sembla un gest genial.
Amb aquesta cabana es traça "un arc de més de deu anys entre dos moments clau de la trajectòria de Pep Vidal. El 2014, l’artista va construir una petita cabana amb fustes reciclades per poder acabar la seva tesi doctoral en Física, un gest radical que convertia el lloc de treball en obra i alhora en procés. El 2025, Vidal torna a aquella acció fundacional amb una retrospectiva de mitja carrera on, invertint el joc, construeix una nova cabana a partir de tots els materials acumulats al seu taller: obres acabades, fragments descartats, idees fallides i restes de projectes.
>>El resultat és una peça que és alhora arxiu i futur, memòria i experiment, en què cada element de la cabana porta la càrrega d’un procés artístic anterior…".
Ahir vaig trucar a Pep Vidal per felicitar-lo per la seva exposició a La Panera i demanar-li que ens comenti alguna obra mestra de l’art contemporani que li interessi especialment. I ell va triar una instal·lació del molt crític i conflictiu, i tan polític com poètic, Hans Haacke (conegut pels barcelonins, si més no, per la seva retrospectiva, fa uns anys, a la Fundació Tàpies del carrer Aragó): Grass Grows (la gespa creix):
'Grass Grows', de Hans Haacke
"La peça que més m’agrada", explica Vidal, "tant a nivell estètic com conceptual, és el Grass Grows de Hans Haacke. M’agrada molt perquè és simplement gespa que creix, amb el poc i el molt que és aquest fet".
>>Casualment, ara es tornarà a ‘fer’ el Grass Grows de Haacke, aquesta vegada al Guggenheim Bilbao. I estic pensant a fer alguna cosa al respecte, una altra vegada.
>>Perquè, quan la vaig veure per primera vegada, va ser d’aquelles ocasions en què veig una peça i penso: 'Aquesta m’hauria agradat fer-la a mi'. I de fet, en vaig fer una còpia.
Pep Vidal, instal·lant 'Gras Grous', el seu homenatge o rèplica a Haacke
>>Mentre Haacke treballa amb un con de terra sembrat amb llavors d’espelta que broten i creixen durant el període expositiu, Gras Grous [la peça, homenatge, còpia o reenactment de Pep Vidal, que es va mostrar a Muxart Espai d’Art i Creació de Martorell, i no sé si també en algun altre centre, sala, galeria o museu] planteja el procés invers: en comptes d’un creixement progressiu, la peça comença amb la gespa ja plenament crescuda, amagada sota una capa de terra.
>>Al llarg de l’exposició, cada matí registrava un vídeo de 360 graus de l’obra de Haacke i, a partir d’aquest material, generava una reconstrucció 3D precisa del seu con de gespa en aquell moment. Amb aquesta reconstrucció volumètrica com a guia, anava retirant manualment la gespa del meu con, de manera que la meva peça ‘retrocedia’ al mateix ritme que la de Haacke ‘avançava’.
>>Així, Gras Grous es converteix en una mena de fotografia tridimensional en negatiu, una rèplica inversa sincronitzada en el temps i en la forma, on el procés de creixement de l’obra original es reflecteix en un procés de descomposició a la còpia".
Tota aquesta història –la de Haacke i la de Vidal—em sembla sensacional. Veig en Pep Vidal una intel·ligència efervescent, alhora seriosa i juganera. Penso anar seguint-lo en el que faci. Potser algun dia, per acabar-ho d’adobar, el pugui arribar a conèixer.
