Marta Fábregas, fotògrafa i activista: "La gran quimera és que els homes siguin feministes, aquí és on hi ha la feina"

Hi ha moltes maneres de practicar l'activisme. Es pot fer des de la confrontació, des de les tribunes, predicant amb l'exemple o utilitzant l'art com a vehicle d'expressió. Marta Fábregas lluita per la igualtat de manera serena, fent de la seva obra un catalitzador per a la transformació social.

Fotògrafa, artista, activista feminista, la seva vocació té molt a veure amb el seu pare, un economista amb una faceta molt artística a qui li agradava la fotografia. “Recordo de petita deixar oberta la porta de la meva habitació per veure la llum vermella del laboratori”, explica a Dones en Crònica. Allà, diu, se li devia inocular el seu amor per la fotografia.

Després de formar-se a l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya, va treballar durant uns anys com a ajudant de Ferran Freixa. El 1998 va fundar juntament amb el seu marit Marc Vidal La Fotogràfica, un estudi centrat en la fotografia comercial, ja que la fotografia artística no dóna per viure. Almenys això pensava. Tot això va canviar després d'una crisi personal que va patir en fer els 40. “En Marc va aconseguir una plaça al Museu Nacional com a fotògraf i, de sobte, em vaig trobar sola amb dos fills adolescents que ja no et necessiten per a res”. Maleïdes crisis, i benvingudes siguin perquè, a vegades, són aquests períodes de qüestionament i incertesa els que ens empenyen a canviar.

Marta Fábregas, fotògrafa, artista i activista © La Fotogràfica

Va ser aquesta catarsi el que la va fer reconnectar amb la seva vessant artística

Sempre dic que a mi el que m'arribava de la fotografia era la vessant artística. Recordo la meva habitació folrada de fotografies, no només de les que havia fet jo, sinó de diaris, de revistes i dominicals. Després em vaig adonar que eren fotografies icòniques, però en aquell moment em deixava portar simplement per la intuïció.

Aquell moment de crisi total em va fer preguntar-me: què nassos estic fent aquí? Tot tremolava. I el que em va salvar va ser entendre que havia de fer alguna cosa que m'agradés, que m'omplís i divertís, que fos alguna cosa per a mi.

I ho va trobar en l'art

Durant tots aquests anys havia fet algun projecte artístic, però a quatre mans, poca cosa. En aquesta etapa de soledat vaig començar a experimentar amb les coses que m'agraden, la fotografia antiga, la manipulació, transformar, tot allò que té a veure amb el treball manual. I allà vaig començar prova-error, prova-error, tot el tema del transfer, una tècnica que havia fet servir però que no havia desenvolupat. De tot aquest procés totalment intuïtiu en van sortir tres o quatre peces força grans. Les vaig mostrar a un amic meu galerista perquè em donés la seva opinió. Li van encantar. Se'n va endur un parell a una fira per testejar i ja no van tornar, es van vendre. Després en van ser dues més, i dues més, fins que em va proposar fer una exposició.

En aquell mateix període vaig entrar també a la junta de la Xarxa de Dones Empresàries i Emprenedores de Sant Cugat, una mica per retrobar-me i recuperar la meva identitat. Va ser com una mena de bola de neu en què, de sobte, tot comença a confluir, el tema de la dona, de la força de l'empoderament.

Va començar a entreveure la manera de cohesionar totes les seves facetes com a fotògrafa, artista i activista

Això mateix. Sempre dic que aquesta capacitat de teixir xarxes entre dones ens dóna molta força, perquè veiem que no estem soles, que el procés que estàs vivint també l'estan vivint altres dones, amb més o menys edat, cadascuna al seu ritme, però que no ets un bitxo raro.

Tot això em va ajudar a contemplar la idea de dedicar-m'hi. Llavors, aquí, en aquest activisme, vaig començar a fer accions murals al carrer, a gran escala, més reivindicatives per sortir del circuit de les galeries, i vaig convidar la Cristina Sampere, de la Fundació Setba, a participar-hi. Ja ens coneixíem, havíem fet alguna cosa juntes, i li va encantar l'acció. Em va proposar fer alguna cosa amb dones que han patit violència de gènere, i em va parlar d'un projecte, De l’ombra a la llum, que feien amb un terapeuta. Em va proposar acabar amb una acció al carrer. Vam omplir tot el casc antic de Barcelona amb 15 murals gegants amb fotos d'elles i va funcionar molt bé. Després, la Cristina em va tornar a contactar després de rebre un encàrrec de Justícia per desenvolupar algun projecte fotogràfic amb internes. Allà va néixer Traspasant l’objectiu. Ens vam embolicar la manta al cap i des de la primera edició va ser un èxit.

L'eix central de la seva obra són les dones: Colonitzades, Rebels, Immaculades, Perfectes Imperfectes. Quins missatges transmeten els seus treballs?

Un dels eixos principals seria la identitat. Sento que les dones que som avui som la suma de totes les que ens han precedit, i que nosaltres som les que posem les bases de les que vindran. Crec a més que no hem homenatjat prou les que ens han precedit i que, en ocasions, han estat ignorades i menyspreades per la societat. Per això, per a mi, parlar dels orígens, dels ancestres, d'aquestes dones sàvies, és un valor important per construir la nostra identitat actual.

Un altre dels temes essencials té a veure amb conceptes més universals de la dona, però sempre des d'una perspectiva estètica. Tu veus una obra meva i et pot semblar només una imatge bonica d'una dona en banyador. I, sí, també estic parlant de bellesa, però sempre intento que al darrere hi hagi un missatge: Bellesa, sí, però sense buscar la perfecció, perquè la imperfecció és el que ens allibera, és el que ens fa lliures. La meva feina té diferents capes, et pots quedar en el superficial, en l'estètic, però si aprofundeixes en les diferents capes, també hi veuràs el missatge.

Una de les obres del seu projecte Colonitzades La Fotogràfica

Una forma subtil d'empoderament social femení

Crec que hi ha un feminisme a vegades molt extrem, en certa manera violent, que no ajuda. Crec, fins i tot, que és una manera d'actuar molt masculina, i que la dona ha de trobar la manera de fer la revolució des d'un altre lloc, no copiant estereotips que no condueixen enlloc. També penso que, de vegades, les dones ens hem cregut, hem comprat discursos que venen del masclisme, del patriarcat, i en aquest sentit tenim molta feina a fer per desprendre'ns d'aquestes capes.

Com tot el que fa referència al nostre aspecte estètic?

En l'aspecte estètic, en pensar que podem fer-ho tot… Sí, ho podem fer, però físicament no som tan fortes com els homes, tenim altres qualitats. Amb això no vull dir que les dones no puguem ser transportistes, però potser físicament estem preparades per fer un altre tipus de feina que ells no poden fer. Llavors, buscar aquí la igualtat quan no som iguals en segons quins aspectes ens pot perjudicar.

I, després, jo sempre dic que el fet que les dones siguin o es tornin feministes és relativament fàcil. Per a mi, la gran quimera, el principal objectiu és que els homes siguin feministes. Aquí és on hi ha la feina. Perquè jo crec en un feminisme que parla d'igualtat d'homes i dones, igualtat en tots els aspectes, laborals, socials... Per tant, no té sentit excloure'ls d'aquesta revolució. Són ells els que han d'estar amb nosaltres, perquè si no és així, què estem fent? Per això defenso un feminisme inclusiu d'homes i dones, que ells mateixos vegin que és necessari que les dones ocupem llocs de decisió, de poder. Per a mi, això és un bon feminisme.

Com aconseguir-ho?

És complicat, però no impossible. Crec que cal molt diàleg, molta pedagogia i paciència. També passa per treballar des del silenci, perquè està molt bé ser feminista, però després planxar-li les camises al teu fill, al teu marit… El feminisme, la igualtat, ha d'estar present a casa.

Està treballant en algun projecte nou?

El 27 de novembre inauguro Teixint horitzons a la Galeria Anquins de Reus. D'altra banda, l'any passat vaig fer un postgrau en fotografia visual i terapèutica de la imatge a la Universitat de Barcelona amb l'Institut 8, un centre especialitzat en teràpia a través de la imatge. De fet, és just el que ja estàvem fent amb Setba en centres penitenciaris, només que aquí es treballa des d'una metodologia sustentada en l'estudi, en el teòric. Aquest aspecte més terapèutic, d'autoconeixement, de creixement personal a través de la imatge, em va obrir tot un món de possibilitats.

El meu treball de postgrau va ser amb un grup de dones amb les quals havia fet un projecte a Sant Cugat dins del Manifesta 15. Un mural enorme de rajoles inspirat en les noves oportunitats amb dones migrants. A partir d'aquí, m'agradaria poder-me posicionar més en el que es coneix com a fotografia participativa o fotografia terapèutica. Treballar amb la fotografia, però no tant des del pla creatiu, sinó des de l'introspectiu.

Sens dubte està convençuda que l'art pot ser transformador

El fotògraf francès Jean René (JR) deia que l'art en si mateix potser no et pot transformar, però el que sí que pot fer és mostrar-te una manera diferent de veure les coses. I si t'està mostrant una manera diferent de veure les coses, en el fons, ja t'està transformant. És a dir, possiblement no canviarem el món, però sí que el veurem de manera diferent. I si tots fem això, al final podrà ser una realitat.