Mas no pararà la destrucció de la sanitat (1): un procés perseguit des de fa anys per CDC

La voluntat, per no dir la necessitat i el deure (sic) d’Artur Mas d’arrasar la sanitat pública catalana no minvarà mentre li quedi un alè de vida política, ans al contrari. Per tant, cal estar més atent que mai. Estan errats els que cofoiament creuen que la sanitat pública està salvada.

Un munt de noves informacions, variades i coincidents, em porten a reafirmar aquesta convicció. Em baso en un millor coneixement dels fets, i de la seva base política. Una base que té decennis d’existència, a més de correspondre a raons estructurals bàsiques per a CDC, com són el seu finançament i la força de l’omnipotent “sector de negocis de CDC”.

Mai ningú no m’ha exposat un sol argument que hagi alterat els criteris que vaig exposar en solitari el llunyà 25 d’ octubre del 2011. Va ser en un article comprensiu de tot el problema, malgrat estar centrat en el tema Innova, titulat “La sanitat catalana privatitzada furtivament”. Posant aquest títol es troba a Internet. En vaig aconseguir la informació lleialment, sense cap ajut misteriós, ni que ningú em fes competència a l’hora d’esbrinar-ho. La part del món polític que no hi estava implicada es trobava força “in albis” com ho estava, de cap a peus, el món mediàtic, si bé algun mitjà no podia ignorar-ho, com ja exposaré.

Llengües es deslliguen respecte a Trias

Què ha passat, doncs, per haver de fer ara una recapitulació, no pas rectificadora sinó encara més terrorífica, d’un problema que supera, per la seva inhumanitat intrínseca, qualsevol imaginació?

És fàcil de respondre amb una expressió francesa: “les llengües han començat a deslligar-se”. Hi contribuí la campanya de les municipals i el paper galdós que hi portà a terme Xavier Trias. Vaig obtenir dades, que aniré exposant en aquesta sèrie, de com fou Trias, en ser conseller de Sanitat, que començà el procés que resumia el titular del meu article del 2011: “La sanitat catalana privatitzada furtivament”.

Era una política furtiva que no començava en el 2011, ni, per tant, tenia que veure amb cap crisi econòmica, sinó en la concepció del poder que tenia Jordi Pujol ( ara ningú ho pot negar) i que lògicament continua tenint Mas. Sempre han considerat el diner i el caciquisme com elements cabdals de la seva concepció del poder partidista.

Una "necessitat" i un "deure de Mas

És per això que a l’ inici d’aquest article m’he referit a “la necessitat i el deure d’ Artur Mas” de continuar un camí consubstancial per CDC. Des de la nit dels temps ho assumí la seva cúpula suprema.

No va aparèixer en un moment donat un estrany bolet de nom Boi Ruiz. Ni va de crisi econòmica. Ni de “Madrit”. No és un tema conjuntural, sinó cent per cent estructural per a CDC, i des de fa anys.

Els contraris a la guerra de destrucció de la sanitat pública catalana no han de gosar parlar de victòria abans comprendre la naturalesa de la lluita, el seu gran abast i sobretot el seu caràcter de vida o mort per a CDC. La misèria moral, conceptual i política de Mas són tristament compensades per una impressionant mobilitat estratègica, comparable a la del maleït Napoleó, i per una perseverança destructiva que dura decennis.

Finançament del partit i control social

Des de fa molt, he relacionat el nucli del tema amb el finançament del partit i també amb el control social. Aquest segon aspecte és patent a les Terres de l’ Ebre, aixafades per un caciquisme, amb molta materialització sanitària, digne d’una pel·lícula de terror.

Intentar centrar-ho tot en Boi Ruiz ha estat una martingala confusionària més. La destrucció de la sanitat pública és un tema massa nuclear, vital i substantiu per CDC. Ho és per la seva voluntat de continuar en el poder i ho continuarà sent si es veu obligada a abandonar-lo. Tothom sap que perdre el poder implica pels partits una gran pèrdua de finançament i, per tant, una pèrdua de possibilitats de tornar a manar.

Els fets no han de ser "silenciosos"

Això feu que unes saberudes cordes locals em diguessin el que, d’altra banda, semblava evident: que res no començà amb l’arribada de Mas a la presidència de la Generalitat. Ho havia escrit mantes vegades però sempre en base a raonaments inductius. Vaig arribar a considerar la figura de dret positiu espanyol de conjura criminal. Ara ho torno a considerar, colpejant amb més força les lletres del meu teclat.

Una aguda frase del premi Nobel Frederick von Hayek ha tornat a ser certa: “Sense una teoria, els fets esdevenen silenciosos”. Usar el mot “teoria” és massa fluix. Caldria poder usar l’ expressió judicial “fets provats”. Però aquí hi ha el tema de la prescripció, un dret i una garantia processal que pot tenir efectes legals humanament injustos. Ja ho veurem. En tot cas, per donar i donar-me ànims, no hem d’oblidar que l’ampli i ampliable sumari judicial que porta el jutge competent de Reus està avui en molt bones mans.

Cal una bona comunitat processal

Cal esperar que aquestes bones mans tinguin continuïtat. En efecte, aviat poden produir-se dos nous temes processals. Un seria la imputació d’una persona aforada, cosa que podria implicar un canvi processal. Una altra que senzillament el procediment instructor conclogués i passés a l’ Audiència de Tarragona.

Això darrer és el que ha passat amb el sumari que ha portat, a Palma de Mallorca, amb molta cura i eficàcia el jutge Castro. Molts mitjans han destacat que ara ha anat a parar a unes altres bones mans de l’ Audiència d’aquella illa. Cal estar atent a que passi al mateix quan sigui tramès a Tarragona. La sensibilitat política i social del tema és objectivament clau. No ho dic per dir-ho.

En canvi tinc poca tendència a qualificar políticament als magistrats i fiscals. La majoria són sincerament del meu diguem-ne “partit”, els que només volem ser independents en relació a tots ells. Però, tanmateix, aquest bé cal conservar-lo en la memòria i en la carpeta de les prevencions possibles. El tema és massa greu per badar ni un pèl.

Cofoisme generalitzat

En aquests darrers temps hi ha hagut una infecció de cofoisme agut en el món dels partits que, en grau variat i de vegades confús, estan contra la destrucció de la sanitat pública catalana.

Tenen una errada convicció que el tema està llest, en acabar en una derrota de Mas i dels desapareguts Mas Colell i Ruiz. Les meves millors fonts em diuen tot el contrari.

M’exposen que només hi ha hagut un enèsim canvi d’estratègia. Ara tot es centra en l’ estatut de l’ Hospital Clínic en general i de la seva privada Barna Clínic. També han trasllat el front al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i a totes les associacions acadèmiques mèdiques que puguin. Aquest món està més actiu que mai, mentre que el personatge clau continua sent, sempre des de l’ombra (això ja sembla un vici) Jaume Aubía, de sempre el cap suprem de facto del citat Col·legi.

Això serà el tema del proper article d’aquesta sèrie, dissortadament necessària. Seria més còmode escoltar imaginaris clams de victòria.