Les dues bones notícies són que el desprestigi d'Artur Mas creix i, per tant, disminueix la seva expectativa de vot. Però les dues de dolentes són que no hi ha perspectives d'una majoria alternativa, mentre que la voluntat anihiladora per part la Generalitat de la sanitat pública prossegueix, sense que tampoc sorgeixi una alternativa, encara que només fos programàtica. Patirem més temps del que cap persona normal vol, ni del que passaria en cap país amb una comunicació social lliure.

No hi ha cap partit que vegi amb interès les eleccions del 27S. Fins i tot Ciutadans i Podem han frenat el seu entusiasme. Dades recents mostren que, com els hi passa a alguns vins, les dues formacions emergides envelleixen més ràpidament del que voldrien. Ho fan sense que particularment Podem hagi mostrat com reaccionarà davant el repte de tocar poder. Dintre de només un parell de setmanes al front de l'Ajuntament de Barcelona en podrem tenir alguna idea, espero.

Ni arguments per a tertúlies de televisió

Raonadament, crec que el que exposo és el panorama de fons i determinant. Com sempre es vol amagar darrera dels continuats deliris antiinformatius de la Generalitat i dels seus subvencionats corsaris. Una Generalitat repugnant, amb dos partits sense cor ni sensibilitat, que continuen emetent fum amb un "procés" resclosit, cada dia més quimèric. Han fabricat uns pretesos arguments que ja ni serveixen per a les sempre ridícules tertúlies radiofòniques o televisives.

Tot plegat fa més por que goig, omplint-nos més de pena que de glòria. S'entén que tothom estigui desconcertat. És precisament el que el poder independentista volia aconseguir.

El Govern pot perdre i l'oposició no guanyar

Tothom està esgotat. Mas no té cap ni cor. El ferro fred és més sensible que els seus òrgans esmentats. No queda gens clar que, objectivament, la seva desaparició política no li fos més aconsellada que la seva agònica continuïtat. L'únic mèrit que hi trobo és que persones molt properes a Mas xerren més que mai abans. És molt segur que es repetirà una previsió de Churchill: els governs poden perdre les eleccions però les oposicions mai les guanyen. A Catalunya això està particularment assegurat perquè tots els molts oposants de Mas van en ordre dispers (és a dir, en desordre), sense cap ganes de superar-lo.

Estem en cas greu d'aquest paradigma. L'opinió pública ho percep. No n'hi ha prou amb que CDC (junt amb ERC) no assoleixin una majoria parlamentària, sinó que cal disposar-ne d'una altra, a la qual no li sé veure ni els fonaments. Altrament, anem, per a després del 27S a un govern minoritari de CDC i ERC. Em produeix tremolors a les cames. Només un ximple pot deixar de veure que aquests dos partits estan a l'origen dels nostres pitjors mals. Ambdós han passat el Rubicó. Són capaços de destrossar del tot la societat catalana sense cap pudor, com ho han estat fent amb la sanitat pública.

Mas, l'antirreformador

Aquests no són solament polítics sinó d'autèntica destrucció social. Ells mateixos la confessen amb un desvergonyiment i un aventurisme escruixidors. El propi Mas se'n ha literalment fotut, en públic, de tot el catalanisme polític des de la Renaixença ençà, ridiculitzant que, en efecte, grans prohoms com Prat de la Riba i Cambó fossin "només" reformadors. Què coi ha reformat Mas? Ell, com Jordi Pujol, han estat uns immensos destructors socials.

Fins ara, alguns tendíem a creure que la baixada electoral de CDC -que continua- seria paral·lela a una pujada d'ERC. Per tant, aquesta furgaria i trobaria maneres de desplaçar a CDC. Ara ERC ha parat de créixer -com és just que així sigui- instal·lant-se en el seu cinisme i en seu doble joc. Tot pot quedar més alentit. Podem passar d'una tortura inquisitorial a una altra de xinesa, més lenta.

Cal la derrota de Mas

Tant li fa dir com no dir, però per ara els dos partits independentistes continuen enrocats en la seva malèvola política de destrucció sanitària, emparats només per la bandera estelada. És un cas extrem de maldat: prefereixen que molts catalans estiguin impossibilitats o morts, a que estiguin sans i vius. Altrament, què va passar en el 2012 amb augment oficial (oficialíssim, però callat) de la mortalitat en un 5,3 per cent? Qui ho entengui que ho compri.

Ben aviat intentaré exposar que la voluntat destructora de la sanitat púbica, per part de Mas, és més forta que mai. També és fort, per desgràcia, el cofoisme de molts dels contraris a aquella destrucció, en creure que el tema està parat. D'això, res de res.

Com un altre teló de fons, Mas es pot treure del barret un altre conill, el de la negació amb "Madrit". Això ja fa temps que ha deixat de ser acceptable. Ell va voler i manté un enfrontament absurd i innecessari. El més aviat possible, el propi Mas n'ha de pagar personalment les conseqüències. No pot ser que després de l'aventurer Mas es doni pas a l'aventurer Pepet o Quimet.

Ara bé, mai no hi pot haver cap victòria si abans no hi ha una estratègia per assolir-la, que és com estem ara.