Mas ho ha pertorbat tot. N'hi ha mil proves en l'ordre estratègic, estructural i conceptual. Quant a les seves operacions tàctiques, duren mig dia o hores, contribuint només a mostrar la seva desesperació. D'un nyap va a un altre. No conec a ningú que em negui que, respecte a Mas, només falta precisar l'hora de la seva caducitat.
La seva única gran arma és un agosarament informatiu insòlit en cap país democràtic. Temes com la falsa imputació, ben investigada i definitivament negada per l'autoritat judicial, de responsabilitat per part de la policia espanyola en un tema d'infiltració policial en una cèl·lula jihadista. Ha estat usat vilment i falsament pels mitjans de la Generalitat i assimilats (com 8TV del grup Godó, però no pas La Vanguardia) de manera que costa de creure. Vol tapar que des de 2009 Mas no vol convocar la Junta de Seguretat de Catalunya. És un tema i amb una responsabilitat personal i de directa de Mas claríssima.
Els culpables són els altres
El mateix ha passat respecte a l'aturada en el Metro de Barcelona, cent per cent responsabilitat de l'Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, o respecte als trens de rodalies, amb la gestió transferida a la Generalitat, però amb operadores estatals. Així no es pot viure. Però a Mas se li en fot. Només vol guanyar les eleccions en base una estratègia de tensió i manipulació informativa al·lucinants.
Fins i tot ha efectuat un míting a Reus imputant la responsabilitat del monumental escàndol Innova no se sap ben bé a qui. S'ha passant. El tema és competència d'un magnífic i molt independent jutge. Hi ha cinquanta imputats, en la seva immensa majoria de CDC i ja pot dir que tot està més clar que l'aigua. Com ho és que ell mateix ha de baixar a l'arena. Ja s'ho trobarà. O, millor dit, s'ho està trobant. No es pot mentir tan descaradament, com ho fa en dir i redir que CDC, la del desaparegut Boi Ruiz i sobretot d'ell mateix, han estat i són els garants de l'Estat del benestar i de la sanitat pública.
Remoure la poltrona de Mas des de CDC
En l'ordre immediat, ha estat per unes seves declaracions, dimecres a una ràdio eclesial, que la direcció del seu propi partit s'ha assabentat de que vinculava un mal resultat electoral a l'avui hipotètic vot el 27S al seu abandó de la polític. Mai no ho havia dit.
No va ser un acte de coratge, sinó l'exposició d'una via d'escapament personal davant una continuada confirmació de les pèssimes previsions electorals de CiU. Un dirigent de la pròpia CDC em digué ahir a la tarda, molt empipat: "A Mas li començarem a moure la poltrona, que encara no vol deixar, des del propi partit". Una dels imputacions concretes és haver volgut evitar celebrar les eleccions catalanes per així protegir-se millor a si mateix. Seran els primers comicis després del gran escàndol Pujol, que no és de base municipal.
Jordi Pujol, que no pot ser un model de res de bo, va tenir la mínima delicadesa d'insinuar que plegaria quatre anys abans i dir-ho clarament dos anys després. Així com després proposar a Mas com successor. De fet com a "regent", com vaig revelar en el 1993, mentre Pujol pare obrava per posar en el de fet "tron familiar català" al seu fill Oriol, avui imputat. En tot plegat hi ha molt de feudal, de drama shakespearià i de ressentiments. De política moderna i equilibrada no hi ha res de res. Aquell tipus de persones no solament ho troben normal sinó que correspon al seu de "Weltanschauung", és a dir una concepció del món ben específica, que pot ser estrambòtica.
Una rara concepció del món
A Alemanya i a Gran Bretanya hi hauria més persones que ho podrien entendre. Allí saben que l'etern combat entre, per un costat, modernitat i, per l'altre, l'encarcarament social i personal és una cosa complicada i variada. Aquí, a més de residus caciquils i clànics tenim una cotilla marxista, excessiva i sobretot reductora. Si aquí es pogués i volgués entendre el que ha estat el pujolisme (i encara són les seves escorrialles) seria liquidat en quatre dies. El determinant és fer entendre que, com es diu als nens, tot plegat és "caca". Ni s'ha de tocar, sinó foragitar. Avui i aquí va d'això.
Vist des d'una òptica temperada costa d'entendre el lirisme de l'anunci d'aquella hipotètica retirada de Mas després de les també hipotètiques eleccions del 27S. Arreu els líders dimiteixen o, com a molt mínim, es moderen, quan reben una clatellada o un advertiment electoral. Mas no ho va fer després dels darrers comicis, en el 2012. Ans el contrari, va radicalitzar el seu messianisme, tan propi dels "cabdills per la Gràcia de Déu" com deien les monedes, i no només, sota el franquisme.
Mas, pensant en fugides personals
En efecte, el novembre del 2012, hores de abans de saber els resultats electorals, Mas encara delirava creient que guanyaria escons, raó confessada d'aquells comicis anticipats. En va perdre dotze. Què no pot passar ara? Mas només cerca fugides personals. La seva sobtada fal·lera independentista del 2012 va ser una fugida endavant vers tots els radicalismes. Ara tot sembla un guerra a l'estil del gran còmic Gila. Potser li queden uns agònics "cents dies", com els del sinistre Napoleó.
En mancar-li de res millor, que ja és dir, el mateix dimecres, Mas, víctima del seu propi desori, semblava anar vers una guerra de religió, protagonitzada per dos monges. Primer i de manera força banal, una monja va recolzar a la candidatura Barcelona en Comú. Com que Mas ja no té cap escletxa per on ficar-se en res, tot seguit va potenciar a una altra monja, que té una espècie d'associació caritativa de la qual n'és vicepresidenta la dona de Mas.
Monges i guerres de religió
Una monja que explicava a tothom que tenia el número de mòbil del president de La Caixa, Isidre Fainé, i que, quan estava a Manresa, tothom la prenia per ser d'ultraesquerra. Ara s'autodefineix com "monja cojonera". Això la pot haver portat a acostar-se a Mas, que com a provocador i emprenyador no té parió.
Estem anant tan enrere que recuperem paradigmes de les guerres de religió inclosa la guerra dita dels pagesos alemanys on el diguem-ne líder fou el sinistre Thomas Muntzer. Acabà sent un dels referents suprems de la ben comunista República Democràtica Alemanya. Els camins de la bestiesa lírica són infinits. Ho reafirmaren la repugnant Pilar Rahola i el guru barat Enric Juliana, admiratius envers la monja de Mas, a les pàgines de l'ara servil, envers Mas, La Vanguardia Tot plegat cansa, però és molt indicatiu.
Dirigents de CDC no votant-la
M'ho reafirma un membre de la cúpula de CDC. També em confessa que "diumenge no votaré a CiU i em consta que no seré l'únic convergent en obrar així". Aquesta font i un grapat d'altres, totes de CDC i cap de base, em diuen el mateix. Dos fonts sanitàries de CDC m'informen amb detall del greu i fins ara massa amagat passat politicosanitari de Xavier Trias. Feia mesos que els hi anava al darrere. Llavors m'explicaven temes parcials, sense voler anar al fons de la qüestió. Ara ho han fet. També m'han dit que no votaran a CiU.
Les meves fonts de CDC creuen que és molt possible que Trias perdi les eleccions a Barcelona. Aquest tema, junt amb el que passi amb la Diputació de Barcelona constitueixen l'aspecte més crucial de les eleccions. Fa mesos que ho vinc dient, precisant que la rica Diputació és una font del diguem-ne finançament derivat dels partits. Primer, hi col·loquen en el seu si a infinits "assessors". Després, tenint prioritats polítiques respecte als ajuntaments. Els ajuntaments políticament diguem-ne propis poden tenir més esperances econòmiques i, per tant, en el seu dia poder mostrar una bona gestió.
Ajuntament i Diputació, "bancs" de la Generalitat
Tant la Diputació com l'Ajuntament de Barcelona són objectivament els únics "bancs" de la Generalitat, exceptuat l'Estat. És un fet d'una extrema transcendència. En la campanya, Trias ha demanat més diners per l'Ajuntament, però ha oblidat reclamar els 300 milions que l'Ajuntament va deixar a la Generalitat. Avui l'Ajuntament de Barcelona és un ens ric, amb molt pocs deutes, contràriament al que li passa al de Madrid. Malgrat ser ric només ha fet una política de luxe, d'imatge, en els barris benestants. Ha ignorat olímpicament l'ajut socials en els barris més humils i fins i tots en barris diguem-ne menestrals . Els ciutadans mal tractats ho tindran present diumenge.
Trias es un "nen de casa bona". En les societats decents i més solidàries, això pot portar a persones dignes a mostrar una certa fraternitat. No ha estat gens el cas de Trias i menys encara de Mas, que fa anys, quan encara no estava casat, era conegut con "Arturito" en el si d'una família molt rica i ben lligada al franquisme. Jo no sóc marxista ni leninista, per tant no crec en el determinisme social. Però quan veig la continuïtat d'una sinistra coherència personal, ho exposo.
Trias perdrà vot a Barcelona, segur
"A CDC -em diu un seu dirigent- ningú no qüestiona que Trias perdrà vot i escons a Barcelona. Això sol ja serà molt greu pel procés independentista. Si a més no guanyem a Barcelona, ciutat electoralment decisiva, per raons senzillament demogràfiques, tant li fa dir com no dir: l' independentisme i CDC estaríem definitivament cuits".
Les fonts destaquem la "insolència" de Mas en anunciar una seva més que probable fugida de la política sense ni informar-ne la cúpula del seu partit, ni tampoc començar a recolzar un successor.
Els hi explico el que ja he escrit mantes vegades. Que l'aventura de Mas sempre ha estat de base i finalitat personal. A hores d'ara cal ser de molt bona fe o molt babau per creure's res més.
Mas, "un aventurer"
Recordo as meus interlocutors de CDC un fet comparable que vaig exposar fa molts mesos. El gran periodista francès Georges Suffert va explicar en el seu llibre 'Memòries d'un os' (Éditions de Fallois, Paris, 1995) com li va demanar al llavors ja expresident francès Georges Pompidou si Mitterrand era en realitat d'esquerres o de dretes. Pompidou, segons Suffert, li va respondre que Mitterrand (que va ser col·laborador directe del Mariscal col·laboracionista Pétain) no era d'esquerres ni de dretes, sinó només un aventurer. Crec el mateix respecte a Mas. Per això les qualificacions ideològiques del personatge poden resultar massa reduccionistes.
Quant a Trias avui no podré explicar la seva immensa responsabilitat en la introducció de la primera gran maldat en el model sanitari públic, aquell que avui s'està destrossant per un Mas al servei del "sector de negocis sanitaris de CDC". Va ser aquest sector el que, en total identificació amb Xavier Trias i en contra del que volien el primer i el segon conseller de Sanitat que hi van haver (Ramon Espasa, del PSUC, i Josep Laporte, de CDC) va concebre l'actual Servei Català de Salut, el responsable de pagament a la sanitat concertada. Caldrà explicar-ho amb detall en ser un element clau, aclaridor de qui és Trias. Queda clar que Trias no hagi obert la boca davant l'actual destrossa sanitària.
Elements col·laterals a l'independentisme
Hi ha elements col·laterals a l'independentisme que també obren en contra de Mas i de CDC. Un d'espectacular és l'anunci per Duran Lleida de que no assistirà al míting final de CiU, qualificat d'"aquelarre sobiranista".
L'altre fet és el reconeixement per Oriol Junqueras de que ni tan sols ha intentat, en els anys que porta d'alcalde de Sant Vicenç dels Horts, posar una bandera estelada a l'Ajuntament. Renoi, aquest és l'heroi que havia de dur a terme la Declaració Unilateral d'Independència? Posats a anar de "farol", per què no parlar d'una guerrilla al Tagamanent o al Montseny? O dos? O tres?
Mas només posseeix una força sense parió. És el vil aparell de propaganda mediàtica, mancat de cap escrúpol. Però està resultant impotent davant el pes de veritats elementals. Aquest aparell també destinat a fallir, per la seva naturalesa de poder mercenari.
Una CDC que està arruïnada, com la Generalitat
En efecte, CDC no té diners. S'hauria gastat en les eleccions menys de dos milions d' euros, xifra oficialment que sempre és menys que la real, però tampoc molt i molt més.
Mas s'ha cruspit bous i esquelles. Per això encara intentarà tirar endavant en la maligna destrucció del que queda de la sanitat pública i pidolant al sempre perillós "sector dels negocis sanitaris de CDC". Ara el punt clau sobre el qual cal estar amatent és l'Hospital Clínic, tema en el qual el nefast rector Dídac Ramírez està disposat, per raons encara ignorades, però que segur que acabaran sent sabudes, a fer el que li diguin.
Moltes coses estan en joc. Cal sempre tenir-ho present. Un pacte que tan sols perllongui un dia de més la tasca destructora de Mas no pot ser tolerat, com s'anirà exposant. No hi ha ni hi haurà una bona solució immediata. Però la pitjor l'encarna Mas.