Els secessionistes rebutgen la reforma constitucional. La titllen de “conte de fades” o boicotegen la possibilitat de negociar-la pretenent, d’entrada, que inclogui el dret a l’autodeterminació, entès com a dret a la secessió de Catalunya. En tot el constitucionalisme mundial sols la Constitució d’Etiòpia de 1994 inclou semblant dret, que no ha estat mai exercit (vegeu l’article “I ara com Etiòpia!”, Crònica Global , 01.09.2015). És lògica la seva posició de rebuig. Intueixen que la reforma federal seria el cop de gràcia a les seves aspiracions.

La reforma constitucional no és per donar satisfacció als secessionistes aferrissats ni els proporcionaria un trampolí per a nous desafiaments

En les millors condicions per a ells: una campanya propagandística fal·laç durant mesos des de les institucions de la Generalitat, les associacions i òrgans civils partidaris de la independència, els mitjans de comunicació públics i els subvencionats, una llei electoral favorable, l’immobilisme polític i la regressió social de Mariano Rajoy; amb tot això, a més d’uns oposants polítics majoritàriament a la defensiva i un sentiment (real o fomentat) de desafecció envers la idea d’Espanya d’una part de la població de Catalunya, només han aconseguit el 47,7% dels vots emesos. Són molts, però no tants. Probablement, un grapat de vots a “Junts pel Sí” era un “no” al govern de Rajoy i altres un vot de pressió. Han mancat de manera clara el seu “plebiscit”.

La reforma constitucional no és per donar satisfacció als secessionistes aferrissats ni els proporcionaria un trampolí per a nous desafiaments -aquells, per pròpia definició, només se sentirien plenament satisfets amb la secessió-, sinó, en primer lloc, perquè és objectivament necessària per posar al dia l’Estat, cosa que per si sola desballestaria uns quants dels arguments dels secessionistes, i perquè produiria un efecte derivat molt important: reduiria la base social de l’ independentisme i en rebaixaria el sostre electoral.

Una reforma per modificar el títol VIII de la Constitució; actualitzar alguns drets i incorporar-ne de nous; millorar el funcionament de les institucions, entre les quals el Tribunal Constitucional; clarificar les competències de l’Estat i de les Comunitats Autònomes; deixar constitucionalitzat un sistema equitatiu i solidari de finançament de les Comunitats; reconfigurar el Senat com una autèntica cambra territorial; incorporar els fets diferencials i les singularitats polítiques, institucionals i lingüístiques –i no sols les de Catalunya- com a expressió reconeguda de la diversitat d’Espanya, tot garantint l’eficàcia de l’Estat.

Només amb això, i sotmesa a referèndum general la constitució reformada els independentistes hi farien a Catalunya una dura campanya en contra, però, probablement, considerant el que es desprèn de les respostes no conjunturals de les enquestes, perdrien més de 500.000 vots respecte al resultat que van obtenir el 27-S. El desenvolupament i l’aplicació lleials de la Constitució ja no els deixaria refer-se i la “cultura de la secessió” quedaria tocada.