Catalunya i els Països Catalans formen part de l’Estat espanyol des de fa uns 500 anys. Aquesta convivència ha sigut conflictiva, i a vegades penosa. Ja al segle XVII hi va haver un conflicte gros amb la Guerra dels Segadors. Però després de la Guerra de Successió s’han esdevingut 300 anys d’opressió política i cultural (lingüística).

L’economia, en canvi, ha anat bé. El mercat espanyol ha sigut un recurs boníssim per a l’expansió de l’economia catalana. Però... els diners no ho són tot, en la vida. Els catalans, valencians i balears hem patit en la nostra personalitat col·lectiva i, sobretot, en la nostra llengua.

Ara bé: des de fa uns 80 anys (amb el franquisme pel mig), els estatuts d’autonomia de Catalunya de 1932, 1979 i 2006 han reduït considerablement aquesta opressió, i han fet avançar cap a una convivència normal.

Dir que amb Espanya ja s’han provat totes les possibilitats, com diuen alguns, no és veritat. Resta per provar l’oportunitat d’una Espanya governada amb un Govern d’esquerres

Però els estatuts també han sigut contradictoris, amb retallades penoses i, sobretot, amb la Mala Sentència de 2010 en relació a l’Estatut de 2006.

Aquesta Mala Sentència, junt amb altres factors, ha desfermat un potent moviment independentista (que abans ja existia, però era molt i molt minoritari). Aquest moviment ha assolit un èxit considerable: decantar el PSOE cap a posicions de reforma de la Constitució, en el sentit de proporcionar a Catalunya (només a Catalunya) una estada més lliure i còmoda.

Però molts catalans i catalanes han arribat a la conclusió que ja no hi ha esperances d’assolir una millor convivència i que l’única solució és independitzar-se d’Espanya.

Al meu entendre, aquesta posició és estratègicament errada, perquè precisament Espanya està (sembla) en vigílies de tenir un Govern com mai en la seva història no ha tingut: un Govern de PSOE, Podemos i IU. Amb unes enormes possibilitats de millorar la convivència de Catalunya. Doncs, dir que amb Espanya ja s’han provat totes les possibilitats, com diuen alguns, no és veritat. Resta per provar l’oportunitat d’una Espanya governada amb un Govern d’esquerres.

I, a més a més, la separació d’Espanya no és una bona solució, ni per a Catalunya ni per a Espanya. Per diverses raons, però sobretot per 3:

1) Moltes persones de Catalunya van néixer en altres llocs d’Espanya, on encara tenen part de la família. Per a elles, la separació seria un xoc emocional important.

2) Moltes altres persones hem nascut a Catalunya, però ens sentim espanyols (també), i per a nosaltres també seria una ferida important.

3) I sobretot (l’argument més important), la independència de Catalunya deixaria el País Valencià i les Illes abandonats a una influència castellana multiplicada, per la manca del contrast d’una Catalunya espanyola. Podríem perdre definitivament els Països Catalans en benefici de millorar la Catalunya estricta.

Fóra un mal negoci.