“Benvinguts al futur!” Artur Mas dibuixa així una Catalunya independent: uns índexs d’atur com els de Dinamarca o Àustria; unes infraestructures com les dels Països Baixos; un model educatiu com el de Finlàndia; una seguretat per a la llengua com la de Suècia.

Artur Mas en el cim de l’al·lucinació política ha perdut l’oremus, només li queda la creença de l’apòstol, la fe del fanàtic

Què lluny queda d’aqueixos països la Catalunya actual -la real-, malmesa i dividida pel timoner de la nau! Què permet afirmar, amb un mínim de rigor en una qüestió tan transcendental, que una Catalunya independent -sola i abandonada, exposada a la jungla financera i als múltiples perills d’un món convuls- seria com aquelles representacions terrenals de la utòpica Ítaca?

Artur Mas en el cim de l’al·lucinació política ha perdut l’oremus, només li queda la creença de l’apòstol, la fe del fanàtic. Arlequí – “Si no surt la llista del President o amb el President, em presentaré per Convergència”-, erràtic, adés se sent Martin Luther King, adés Nelson Mandela... o Moisés conduint el poble de Catalunya a la terra promesa.

Començant per ell mateix ha provocat la derrota del pensament crític. Immutable, construeix en la seva imaginació, buida de qualsevol altra consideració, no una Ítaca, sinó una Catalunya feta de trossos de carn aliena com el monstre de Frankenstein : uns índexs d’atur agafats d’allà, unes infraestructures d’un altre allà, un model educatiu de més enllà... (Curiosament, per no anomenar cordes a ca un penjat, oblida la sanitat, per exemple la de Noruega). El que resulta més preocupant és la multitud que se’l creu i que el segueix en el viatge incert, llarg, difícil, infinit... cap enlloc.

Com és possible tant silenci consentidor, o tanta complicitat? On són els intel·lectuals dels que tant presumim? On els acadèmics que diem que honoren les nostres universitats? Quan hi haurà la reacció, el rebuig explícit de tanta fal·làcia i manipulació? Haurem d’esperar el “seu” 27S per reaccionar electoralment, massivament, per escombrar-lo, a ell i les seves cabòries, de la responsabilitat institucional que exerceix sectàriament, només per uns catalans - per molts que siguin, sense ser ni de bon tros tots- enlluernats per la promesa del viatge a Ítaca.

Emmetzinar els esperits és cosa fàcil, si es dominen els mitjans públics de comunicació social, a més dels subvencionats, i es compta amb organitzacions de massa que omplen els carrers i els recintes quan cal, tot reforçat per una munió d’internautes fidels permanentment disposats a enaltir el “procés” i a atacar els desafectes No és el primer “líder” que ho aconsegueix, ni serà el darrer.

Desintoxicar costarà molt més, anys i panys potser. D’entrada caldrà refer el pensament crític, després superar les frustracions, tornar a posar Catalunya en el camí de la prosperitat i de la modernitat sana, tornar a ser un referent positiu per a la resta d’Espanya i deixar de ser una angunia per a tot Espanya i una molèstia per a Europa.