Com a ciutadà d’aquest país em va doldre veure el rei aguantant estoicament l’exhibició de fanatisme i d’odi que va tenir lloc dissabte al Camp Nou. Potser el rei d’Espanya hauria d’haver fet com Jacques Chirac, que l’any 2002, quan encara era president de la República Francesa, va abandonar la llotja de l’estadi on se celebrava la final de la Copa de França, arran d’una xiulada semblant contra La Marsellesa. Però, per bé o per mal, Espanya no és França. I, si el rei arriba a abandonar la llotja del Camp Nou, ara encara hi hauria algun il·luminat que l’acusaria de catalanofòbia per no haver escoltat respectuosament la veu del poble de Catalunya. Espanya no ens estima, no escolta els nostres xiulets i a sobre el rei se’n desentén. Ara és l’hora! Marxem! Per dignitat!, bramarien. Tal es el grau d’insània del nostre debat públic.
A diferència del rei, Mas no té consciència de la seva posició institucional, ni del context que sortosament li ha tocat viure
Però el monarca no va marxar, va aguantar impertèrrit la falta de respecte d’uns milers de brètols cap a milions de ciutadans que ens sentim representats pel que en essència simbolitzen tant el rei com l’himne d’Espanya, que no és altra cosa que el règim de drets i llibertats que garanteix la Constitució del 78. Ara bé, si com a espanyol em va doldre veure el rei passant aquest tràngol, com a català m’avergonyeix l’actitud fatxenda del president Mas amb el seu somriure cofoi, tan acostumat a confondre les multituds amb tot un poble. El seu somriure denota que Mas ha perdut definitivament l’oremus.
És evident que, a diferència del rei, Mas no té consciència de la seva posició institucional, ni del context que sortosament li ha tocat viure. A banda de ser el màxim representant de l’Estat a Catalunya, Mas és el president de la Generalitat de Catalunya i no el d’una de les seves particularitats, ni la secessionista ni cap altra fracció del poble català. La seva ganyota burlesca és una ofensa per als milions de catalans que no compartim l’odi a Espanya que desprèn la xiulada que tant li plau al president. És per això que la seva actitud és impròpia del seu càrrec. Sigui com sigui, no hi ha dubte que el que pretén és enviar un missatge de radicalisme al seu minvant electorat. De fet, si aquest no fos el cas, no s’explica que algú que ha arribat a president de la Generalitat no tingui la capacitat de contenir, encara que només sigui per decòrum institucional, les seves filies, fòbies i passions. No s’explica de cap de les maneres que no sigui capaç d’adoptar un posat circumspecte davant de semblant ultratge, però ja no al Cap de l’Estat del qual el mateix Mas n’és representant, que això rai!, sinó a qualsevol cap d’Estat d’un país democràtic. Preferiria pensar que està fent campanya, encara que, insisteixo, en tot cas la seva actitud denota que Mas ha perdut l’oremus. Ell no és el líder d’un exèrcit popular d’alliberament nacional en el context d’un Estat dictatorial, ni d’una banda de guerrillers l’objectiu de la qual sigui derrocar un règim totalitari. Si fos aquest el cas, el seu somriure no només seria legítim, sinó que seria lloable per la seva valentia davant de l’opressor. Però en el context d’un Estat democràtic de Dret com el nostre, que garanteix els drets i les llibertats fonamentals dels seus ciutadans en tant que ciutadans, així com l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren, el somriure de Mas davant l’escarni al rei resulta senzillament grotesc. És un gest tot menys valerós. Fa el fatxenda, precisament, davant del Cap de l’Estat que empara la seva llibertat d’expressió. Un valent, és clar que sí! Josep Pla deia que l’expresident Pujol era un “milhomes de gran ambició política”, i ja se sap que els testos s’assemblen a les olles.
El seu somriure denota que Mas ha perdut definitivament l’oremus
Però no canti victòria, president. L’exaltació de l’odi a Espanya de dissabte no representa ni de bon tros el poble de Catalunya, ni tan sols l’afició del Barça. S’entén la seva complaença, perquè al capdavall la xiulada reflecteix l’aversió a Espanya que vostès s’afanyen a normalitzar des de les institucions. Només cal recordar la segona presa de possessió d’Artur Mas, en què el retrat del rei Joan Carles I apareixia tapat per un teló negre. La xiulada, efectivament, és un èxit dels agitadors del ressentiment, però ells mateixos cometrien un gran error magnificant l’extensió de la zitzània que porten anys sembrant arreu de Catalunya, per molts decibels que assoleixin. Per sort, Catalunya és molt més que deu mil xiulets. També ho és el Barça.
Fins aquí la meva opinió sobre l’actitud provocadora del president Mas, que per mi és de bon tros el més preocupant del que va passar dissabte. Pel que fa a la xiulada en sí, em remeto al que vaig dir ahir a La Rambla de BTV, quan el presentador del programa, Daniel Domenjó, em va preguntar si ho considerava un exercici de llibertat d’expressió o una mostra d’odi. “Totes dues coses”, vaig respondre. Ja he dit que em va doldre que el Cap de l’Estat hagués d’aguantar el xàfec, i afegeixo que em desagrada profundament veure com milers de conciutadans xiulen l’himne del meu país, però crec, sincerament, que estem davant d’un dels peatges que hem d’estar disposats a pagar per gaudir plenament de la llibertat d’expressió. Tocqueville admetia no professar per la llibertat d’expressió “aquell amor complet i instantani que s’atorga a les coses sobiranament bones per la seva pròpia naturalesa”. I afegia: “L’aprecio per consideració als mals que impedeix, més que pels béns que realitza”. Hi estic d’acord.