A mi molta gente em renya (tendrament i tot) per no ser mai prou d'esquerres. L'Elisa Beni sempre em diu que, si tu dius que no ets d'esquerres ni de dretes, no falla: és que ets de dretes. La Lucía Etxebarria em tracta amb la gallardia amb què un general vencedor (ni que sigui moralment) tracta el simpàtic vençut. El Jorge Verstrynge riu i atribueix les meves manies al meu tarannà impossible. "Clar, com que a tu no t'agrada que t’empenyin", va i raona, cargolat de tan riure. L'Antonio García Ferreras s'adreça a mi, amb afecte, com a la "dreta civil·litzada". Fins l'editor del meu llibre, que és mig indepe, fa broma amb el tema. I es pensa que en faig jo quan li dic que així que guanyin els seus podrà comptar amb mi perquè l'amagui a casa, com a 'La llista de Schindler'.

Mentre l'esquerra no faci d'esquerra, o es pensi que per a ser-ho i semblar-ho s'ha de junqueritzar (com al pobre Maragall no se li va acudir altre cosa que carod-roviritzar-se...), van aviats

Conyes a banda, jo sempre he cregut que no valia un rot la llegenda aquesta segons la qual els catalans eren més d'esquerres que la resta de la península. I quan de debò ho han estat, tremola. Cal llegir-se l''Homenatge a Catalunya' de George Orwell, no només citar-lo d'orella. És que si te'l llegeixes te n'adones que el títol és, com a poc, sarcàstic. Catalunya era un horror i era a més un disbarat, l'espigó on petaven tots els totalitarismes, quan Orwell la va patir.

Prosseguim. No ser d’esquerres (o no ser-ne prou per al gust de tothom) no m'impedeix pas mesurar la importancia d'aquesta opció política. Jo sempre dic que a mi em va costar molt ser del PSC quan tocava, em va resultar fins i tot impossible, perquè en ser objecte de tota mena de burles i riotes, per no dir de bullying, pel simple fet d’escriure en català i a l'Avui, doncs què voleu que us digui. Que després em vaig acabar afartant igualment dels altres? Segur. És evident, no? Però vaja, quedi clar que jo mai no vaig esperar que la salvació vingués del carrer Nicaragua.

I en canvi amb el temps he après a trobar-los a faltar. A aquella esquerra barcelonina una mica de cel·lofana, epidèrmica, arrogant, més xula que un 8 i més plena de contradiccions que un 69, però que si més no va tenir la virtut d'assegurar un dia, en el seu dia, un cert cordó umbilical amb les Espanyes. Si en Pujol, abans de petar boig, cohesionava les Catalunyes, ells, el PSC, garantien que un menestralisme furiós no ofegués l'estrebada ibérica... ni obligués a tancar un comerç com Vinçon.

Què resta, de tot allò? L'hòstia al Pere Navarro, en una església de Terrassa, endinyada per una iaia rabiüda perquè "tens la senyera bruta"? Els Mossos d'Esquadra interrogant tots i cadascun dels assistents a aquella malhaurada comunió perquè ningú no els pogués pas acusar de proyihadisme indepe? La iaia anant-se a entregar perquè el seu gendre, militant de CDC a Sant Cugat, així li ho va exigir per tal que el seu descontrol no enfonsés tota la família i qui sap si tot el prusés?

Se m'acut tot això perquè he llegit no sé on que la futura alcaldessa de Barcelona, l'Ada Colau, ja va dient que BComú és la companya de viatge ideal de l'independentisme. Tot el dret té ella a dir-ho. I jo a quedar amb un pam de boca oberta, també.

Què cony els passa últimament a tota aquesta esquerra ésquè catalana, que com més radical, més fam té d'arrapar-se a les essències de la ceba que eren objecte de burla i de llufa rústica per part dels seus avantpassats?

Mentre l'esquerra no faci d'esquerra, o es pensi que per a ser-ho i semblar-ho s'ha de junqueritzar (com al pobre Maragall no se li va acudir altre cosa que carod-roviritzar-se...), van aviats. I tots nosaltres tancats sota pany i clau amb una sola joguina. Amb un plat polític únic.

Jo entenc que Barcelona, el que es diu Barcelona, sempre s'ha governat amb extrema dificultat, calguent sumar una autèntica merienda de negros a tots els consistoris...

Però escolta tu, per a arreplegar més i pitjor del mateix, per què canviar?